Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: de terres gironines a Erice (dia 1, 1 de juliol de 2017) (V)

La primera vegada que vaig trepitjar aquesta illa, que ja en sí és gairebé una resta arqueològica, ja hi vaig estar, i no recordava que tot l’aparcament fos de pagament... Ens costa un xic trobar el lloc a on dormirem, que no és altre que l’hotel Villa San Giovanni (http://www.hotelsangiovannierice.it/ ), que mostra unes vistes a la badia de Trapani que són espectaculars. Per sort, hi podem aparcar gratuïtament i ja deixem les maletes per perdre’ns pel poble, però tenim companyia: un molest i intens vent, que refresca massa...

Anem caminant i mengem un entrepà amb l’esguard del Duomo d’Erice (https://it.wikipedia.org/wiki/Duomo_di_Erice ).  Va ser construït l’any 1312 per ordre de Frederic III, que s’havia amagat a la ciutat durant la revolta de les “Vísperas Sicilianas (1282-1314)). La torre fa 28 m d’altura.

Aquest poble està bastant ple d’esglésies, unes 60, per la superfície que té! Caminem i des de la muralla observem un preciós paisatge per un costat, mentre que per l’altre hi podem veure el castell de Venere (https://www.tripadvisor.es/Attraction_Review-g194757-d1997258-Reviews-Castello_de_Venere-Erice_Province_of_Trapani_Sicily.html ). És una edificació d’origen normand (S. XII i XIII).

Anem fins a la porta, però no hi acabem pas entrant. També observem les torres normades que hi ha a la població i el mar, des del jardí del Balio i tornem fins a la porta de Trapani.

Com que tenim set, ens parem en una terrassa, la del 17 Postale, a on per una cervesa nacional ens cobren servei i tot plegat ens costa gairebé 10 euros; en no deixar-los propina, el cambrer es molesta i ens torna el canvi en moneda petita. A més, el tracte no és que sigui gaire exquisit, que diem. Un xic enfadats, ens perdem una bona estona més pels carrers i carrerons de la ciutat, tot visitant els jardins de.... Tampoc ens perdem una altra de les atraccions turístiques de la ciutat, que no és altra que una pastisseria, la de Maria Grammatico (http://mariagrammatico.it/ ; http://www.italymagazine.com/featured-story/story-maria-grammatico-and-her-famous-pasticceria-sicily ). La bona senyora, la que va iniciar el negoci, encara és viva i es dedica a cobrar les delicioses pastes que comprem. Segons s’explica en algunes guies de viatge, el pare de Maria Grammatico va morir a principis dels anys 50 d’un atac de cor. La seva mare, embarassada del seu sisè fill, era una dona pobre i va enviar a Maria, d’11 anys, i a la seva germana petita a l’orfenat de Sant Carlo, a Erice, per tal que aprenguessin l’art de la rebosteria. Les dues germanes van passar moltes penúries, ja que treballaven moltíssim: podien estar fins a 6h barrejant mescles de sucre i altres ingredients, es llevaven quan encara no havia sortit el sol, pelaven molts i molts kg d’ametlles i menjaven pasta sense carn i alguna cosa de verdura. Amb 22 anys, Maria va abandonar el convent i va començar a fer pastes dolces per tal de guanyar-se la vida.

I és que a Sicília hi ha molta tradició de pastisseria. Per exemple, demanem un cannoli (https://ca.wikipedia.org/wiki/Cannoli ), que com s’explica “Els cannoli (en singular, cannolu en sicilià, cannolo en italià, que vol dir tub menut) són unes postres tradicionals de la cuina siciliana. Arran de la immigració de molts italians als Estats Units, són també uns dolços molt populars entre la diàspora d'aquell territori.

El farcit interior s'elabora a base de formatge ricotta, i menys habitualment amb mascarpone. Sovint s'hi afegeixen més gustos amb combinacions de vainilla, xocolata, pistatxo, marsala, aigua de roses o altres aromatitzants. És freqüent trobar-hi ingredients addicionals, com fruites o boletes de xocolata, als extrems. El rang de mides va des dels «cannulicchi», no més grans que un dit, fins a les proporcions més grans, que es troben a llocs com Piana degli Albanesi, al sud de Palerm, i que poden arribar a fer entre 15 a 20 cm de llarg i tenir un diàmetre de 4-5 cm. Són originaris de l'àrea de Palerm, on eren preparats durant l'època de Carnaval, possiblement com a símbol de fertilitat. Una llegenda assegura que llur origen es remunta a l'harem de Caltanissetta, durant la dominació àrab de l'illa.” També comprem cassatta (https://ca.wikipedia.org/wiki/Cassata ), que es conta que “La cassata (de l'àrab qas'at,) és un pastís de la cuina siciliana a base de ricotta, sucre, pa de pessic, massapà, fruita confitada i sucre de llustre. Tot i ser una recepta simple, existeixen nombroses variants locals, especialment en el seu aspecte exterior a causa de variants d'estil en la decoració d'aquest dolç. Alguns dels ingredients poden ser pistatxos, pinyons, xocolata, canyella, marrasquino o aroma de tarongina. El terme cassata en la llengua italiana també es refereix a un tipus de postres gelats provinent de Nàpols conegut en català com "gelat napolità".

A Argentina el nom de cassata és més freqüentment aplicat a un tipus de gelat que recorda en aspecte a la cassata siciliana, generalment aquest gelat argentí està constituït per diverses capes: una inferior amb fruites picades al natural, altra amb la crema gelada pròpiament dita, sobre aquesta capa una altra de crema (de vegades amb dolç de llet) i a sobre, com a adorn, una fruita confitada.

En l'idioma italià comú (amb assenyalades diferències respecte al calabrès o al sicilià) la paraula cassata variant en aquest cas de cazzata - és un disfemisme (una "grolleria") que es traduiria com "estupidesa" (o alguna cosa molt neci).

A part, a l'Argentina, 'cassata' o 'Cassatero' és un terme utilitzat per assenyalar la vulgaritat o el bast dels gustos o els costums d'una persona o grup social. Així mateix 'cassata friendly' és utilitzat per referenciar l'anterior però sense intencions de menysprear, atacar o ferir la susceptibilitat del receptor de l'adjectiu.”

Comprem alguna altra pasta dolça i tot ens costa un mòdic preu. Ens ho mengem tot caminant una estona més pels carrers solitaris i empedrats de la ciutat. Després, com que el cansament em juga una bona mala passada, decidim tornar una estona a l’hotel, a on faig una petita migdia presopar. Una mica més recuperada, ens tornem a perdre pels carrers, acompanyats de nou pel vent gèlid i busquem un lloc per sopar. Els carrers estan bastant deserts i finalment ens decidim per un restaurant que ens abelleix, “La Vetta” (https://www.tripadvisor.es/Restaurant_Review-g194757-d2314485-Reviews-Trattoria_Pizzeria_La_Vetta-Erice_Province_of_Trapani_Sicily.html ). A dins hi ha majoritàriament gent que parla en italià i els cambrers són molt simpàtics. Ens ofereixen menjar peix, que sembla que és el plat estrella del lloc, però optem per pasta i pizza. Per fi tastem la gastronomia siciliana (https://ca.wikipedia.org/wiki/Cuina_siciliana; https://en.wikipedia.org/wiki/Sicilian_cuisine ) i més concretament, la pasta típica, el busiate, que és més pròpia de la zona de Trapani. Tant la pasta com la pizza són ben bones i les acompanyem amb un vi, el Tareni I per postres, com un semifred de gelat, fet de festucs (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pistatxer ). I és que es veu que els festucs es conreen moltíssim a l’illa i serveixen molt per cuinar (http://www.italia.it/es/ideas-de-viaje/gastronomia/el-pistacho-de-bronte.html )! (Continuarà)

(La imatge correspon a un dels postres sicilians)