Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: la Vall dels Temples d’Agrigento i cap a Marsala (dia 3, 3 de juliol de 2017) (II)

L'any 1061, un accident del destí va atreure allà als normands de Roger Bosso que finalment va ser coronat a Palerm Rei de Sicília. Un grapat de normands passava per Palerm camí de Terra Santa, i van rebre una petició de socors per part de la ciutat, llavors assetjada pels sarraïns. Els normands, demostrant la seva llegendària fama en combat, van alliberar a la ciutat del setge sarraí, però a continuació, van descobrir la riquesa de l'illa, i la facilitat amb què podia ésser conquerida. Durant la resta del segle XI, una vegada darrera l'altra els normands es van llançar sobre l'illa. Van tenir particular èxit els membres de la Casa d'Hauteville(anomenats així per venir de la localitat d'Hauteville, a Normandia). El seu líder era Robert, fill de Tancred d'Hauteville, que tenia per sobrenom Guiscard (l'Atrevit). Robert Guiscard va treure sense contemplacions als bizantins del sud d'Itàlia, mentre que el seu germà Roger I de Sicília va completar la conquesta de Sicília, rebent de part del Papa, el títol de Comte de Sicília. Roger I va morir el 1101. Després del brevíssim regnat del seu fill Simó, va pujar al poder Roger II de Sicília. Aquest va continuar la política expansionista del seu pare, reunificant els dominis continentals i insulars normands fins a construir un regne que dominava tant Sicília com el sud d'Itàlia, que serà la base del que després es coneixerà com el Regne de les Dues Sicílies. Va ser un excel·lent administrador, assegurant la tolerància religiosa a musulmans i cristians ortodoxos, malgrat que ell mateix, a causa del seu conveni amb el Papat, introduïa per primera vegada el catolicisme en aquestes terres. En política internacional va aconseguir ser nomenat Rei de Sicília l'any 1130, títol que el Papa Innocenci II va ratificar el 1139, després d'un confús període de guerres.

Després de la mort de Roger II, sota els governs de Guillerm I el Dolent i Guillerm II el Bo, Sicília segueix sent poderosa, però entra en un cert declivi. Malgrat això, Guillem el Bo va portar a la posteritat la Catedral de Monreale, una de les joies de l'art romànic. A la seva mort, els drets hereditaris recauen sobre l'emperador Enric VI, però els nobles sicilians es van rebel·lar i van cridar a un fill bastard de Roger II, Tancred de Lecce, perquè els governés fins que va morir poc després. El tron va recaure així en Federic II Hohenstaufen, que va governar com Rei de Sicília i Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. El destí de Sicília va continuar així lligat al de les Dues Sicílies.

Més endavant, la població de l'illa de Sicília es va aixecar contra la tutela del rei francès Carles d'Anjou, que va durar del 1282 al 1287. De resultes d'aquest aixecament, conegut com les Vespres Sicilianes, el rei d'Aragó Pere el Gran entrà a aquesta illa i les de Malta i Gozzo.

En els segles successius, Sicília es va transformar en camp de batalla del joc polític entre l'Església i l'Imperi.

A partir de 1492, Ferran el Catòlic va centrar la seva activitat en la tradicional expansió aragonesa cap a Orient. A Itàlia, per oposar-se a l'intent francès d'annexionar-se el Regne de Nàpols i Sicília, organitza la Lliga Santa (1495), el seu primer gran èxit diplomàtic internacional. Va expulsar a la dinastia regnant del Regne de Nàpols i Sicília i, el 1504, als francesos, amb el que Nàpols es va sumar a les possessions de la corona. Va mantenir dos virregnats diferents, un per a Sicília i un altre per a Nàpols.

L'illa es va veure afectada per dos terratrèmols molt importants a l'est tant el 1542 com el 1693. Uns pocs anys abans de l'últim terratrèmol l'illa s'havia vist afectada per una feroç pesta. S'ha calculat que el terratrèmol de 1693 va matar a 60.000 persones. Va haver-hi revoltes durant el segle XVII, però van ser aixafades amb per la força, especialment les de Palerm i Messina. Els atacs pirates van descoratjar l'assentament al llarg de la cosa fins al segle XIX. Ç

La situació de Sicília com un virregnat més de l'imperi espanyol va continuar fins a l'any 1713. En ocasió de la guerra de successió espanyola, es va lliurar en el tractat d'Utrecht l'illa al duc de Savoia, Víctor Amadeu II, a títol de rei. No obstant això, l'any 1720 va canviar Sicília per Sardenya, i l'illa va quedar en mans de l'emperador austríac, Carles VI. Mentre els austríacs estaven preocupats amb la guerra de Successió polonesa, un príncep borbònic, Carles III d'Espanya, fill de Felip V d'Espanya va ser capaç de conquerir Sicília i Nàpols. Quan Carles va assumir el títol de rei d'Espanya va deixar tots dos regnes al seu fill, Ferran I de les Dues Sicílies, qui va assumir el tron del Regne de les Dues Sicílies. Al principi Sicília va ser capaç de romandre com un regne independent sota la unió personal, mentre els borbons governaven des de Nàpols.

L'adveniment del Primer Imperi Francès de Napoleó Bonaparte va significar que Nàpols va ser presa després de la batalla de Camp Tenese i es van instaurar reis de Nàpols bonapartistes. El borbó Ferran I de les Dues Sicílies es va veure obligat a retirar-se a Sicília que encara controlava totalment gràcies a l'ajuda de la protecció naval britànica.  Després d'això Sicília es va veure implicada en les guerres napoleòniques, després de les guerres Sicília i Nàpols es van unir formalment com les Dues Sicílies sota els borbons. Grans moviments revolucionaris van esdevenir en els anys 1820 i 1848 contra el govern borbònic amb Sicília buscant la seva independència; en la segona, la Revolució siciliana de 1848 va resultar triumfadora i com a conseqüència d'això es va obrir un període d'independència per a Sicília.

El 1860, com a part del risorgimento, l'expedició dels Mil liderada per Giuseppe Garibaldi va desembarcar a Sicília i en el serral de Pianto romà, a prop de Calatafimi, va derrotar el 15 de maig als borbons. Els sicilians, animats per les promeses de Garibaldi d'una república italiana i igualtat per als sicilians, se li van unir en la presa del sud de la península Italiana. La marxa de Garibaldi va ser finalment completada amb el setge de Gaeta (1860), on es va expulsar a l'última resistència borbònica i Garibaldi va anunciar la seva dictadura en nom de Víctor Manuel II. Sicília es va convertir llavors en part del regne d'Itàlia (1861). Des de llavors, la història siciliana ha estat vinculada estretament a la d'Itàlia. Amb la imposició d'una monarquia, els sicilians no van tenir ni la república promesa, ni la igualtat, ja que les posicions importants en la política, el judicial i temes policials s'adoptaven a la Itàlia septentrional. Una revolta anti-savoiana a la recerca de la independència siciliana va sorgir l'any 1866 a Palerm; va ser aixafada brutalment pels italians en una setmana.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa va escriure en el seu llibre Il Gattopardo que els sicilians van veure la unificació d'Itàlia com una conquesta del sud pel nord. Va decaure l'economia de Sicília i del més ampli mezzogiorno, la qual cosa va portar a una onada d'emigració sense precedent. Organitzacions de treballadors i camperols coneguts com els Fasci Siciliani, que eren grups d'esquerres i independentistes, es van alçar i van provocar que el govern italià imposés la llei marcial de nou l'any 1894. El terratrèmol de Messina de 1908 va matar a més de 80.000 persones. (Continuarà)

(La imatge correspon al parc dels Temples d'Agrigento)