Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: la Vall dels Temples d’Agrigento i cap a Marsala (dia 3, 3 de juliol de 2017) (V)

Pirros d'Epir a Sicília

A la seva mort i durant uns 20 anys la guerra civil va assolar Sicília. Siracusa va quedar sota govern d'un dèspota anomenat Hicetes II, i Agrigent en mans del tirà Fínties. Aquest darrer va estendre el seu poder sobre diverses ciutats i es va apoderar de Gela, dependent de Cartago, que fou destruïda (i substituïda per una ciutat anomenada Fínties, que fou la darrera ciutat grega fundada a l'illa). El perill cartaginès va obligar a les ciutats a demanar l'ajut de Pirros d'Epir que era a Itàlia a la Magna Grècia. Pirros va arribar a l'illa el 278 aCquan Fínties ja havia mort i Hicetes dominava Siracusa sense oposició, i així es va poder dedicar a lluitar només contra els cartaginesos. Els seus èxits foren espectaculars, i va conquerir una ciutat darrere l'altra; va conquerir també Panormos i va assaltar les fortaleses d'Erecte i Erix (Eryx), però finalment va fracassar davant Lilibea. Finalment Pirros va abandonar l'illa el 276 aC.

Hieró II de Siracusa

Sense un líder sicilià en marxar Pirros, els siracusans van nomenar al general Hieró II. Els mamertins assolaven bona part de Sicília des de la seva base de Messana, i moltes ciutats foren saquejades. Hieró els va fer la guerra i finalment els va derrotar decisivament prop de Messana. La ciutat només es va salvar per la intervenció del general cartaginès Anníbal. El 270 aC Hieró va assolir el títol reial. Fou aliat cartaginès. Els romans esperaven un pretext per intervenir a Sicília i la demanda d'ajut dels mamertins els hi va donar l'oportunitat que esperaven, donant origen a la Primera Guerra Púnica (264 aC).

Primera guerra púnica

La guerra va durar 23 anys. Hieró va patir diverses derrotes contra els romans però el 263 aC va fer un pacte separat que li deixava la possessió de Siracusa i les dependències d'Acrae, Helorus, Netum, Mègara Hyblaea, Leontini, i Tauromenium. Hieró va restar lleial a la seva aliança fins a la seva mort. Agrigent fou ocupada pels romans el 262 aC i els seus habitants venuts com esclaus; els cartaginesos la van ocupar el 255 aC però els romans es van apoderar de Panormos (Panormus) i els cartaginesos van quedar reduïts a Erix, Lilibea i Drepanum. Lilibea va desafiar els atacs romans i el seu bloqueig va durar deu anys fins a la destrucció de la flota cartaginesa a les illes Aegates el 241 aC; a la pau amb Roma les darreres possessions cartagineses a Sicília foren entregades a Roma.

Província romana

Tota l'illa va quedar en mans de Roma excepte el regne de Siracusa, aliat romà. Es va crear la província de Sicília que fou la primera província romana, sota govern d'un pretoranyal.

El 218 aC en esclatar la Segona Guerra Púnica, el cònsol Semproni fou enviat a l'illa per vigilar una possible invasió d'Àfrica però va tornar per fer front a Anníbal. El 215 aC el net i successor d'Hieró, Jerònim de Siracusa, es va passar als cartaginesos. Hierònimos fou assassinat el 214 aC però els seus successors Adranòdoros, Hipòcrates i Epícides de Siracusa eren favorables també als cartaginesos. Marcel va assetjar la ciutat i com que no la podia prendre la va bloquejar (212 aC) i la va conquerir (començaments del 211 aC). Arquimedes, un savi local, va fer servir el foc grec i altres ginys però no va aconseguir impedir la conquesta.

Conquestes finals a la Segona Guerra Púnica

Mentre altres ciutats gregues s'havien passat als cartaginesos i el 211 aC la guerra encara seguia; el general cartaginès Mutines dominava Agrigent i des allí atacava tota l'illa. Finalment Mutines fou induït a abandonar als cartaginesos i entregar Agrigent als romans i des de llavors el cònsol Lavini va poder reduir les ciutats revoltades completant la conquesta el 210 aC.

La nova província i les revoltes d'esclaus

Aquesta vegada la província de Sicília s'estenia a la totalitat de l'illa. La seva riquesa en gra la feia una peça important per Roma. Es van crear noves explotacions i es van portar milers d'esclaus, i la població lliure va disminuir almenys proporcionalment.

El 135 aC els esclaus es van revoltar. La revolta es va iniciar a Enna, a la hisenda de Damòfilos, dirigida per un esclau siri de nom Eunus, però es va estendre a tota l'illa amb 200000 homes revoltats; Eunus va derrotar els exèrcits enviats pels pretors romans i el 134 aC es va haver d'enviar al cònsol Fulvius Flaccus; després de dos anys de lluita, el 132 aC es van poder ocupar les places fortes de Tauromenium and Enna (cònsol P. Rupilius) i finalment la rebel·lió fou dominada. Es va establir una comissió de deu membres dirigida per Rupilius per analitzar les causes de la revolta i de la seva magnitud, i es va establir un nou codi de lleis intern de Sicília.

Al cap de menys trenta anys (103 aC) una segona revolta dirigida per Salvius i Athenion va durar tres anys i va rebutjar els exèrcits de tres successius cònsols fins que M. Aquilius els va derrotar el 100 aC, el que demostrava que les mesures preses el 132 aC no foren adequades o suficients. La riquesa en gra va permetre a l'illa recuperar parcialment la prosperitat almenys aparent.

Administració de la província romana de Sicília

La província era governada per un pretor o un propretor assistit per dos questors un resident a Siracusa i un a Lilibea, un per la part de la província dominada primer i un per la part dominada més tard. Tenia 60 ciutats municipals, de les que tres eren aliades (Messana, Tauromenium, i Netum) és a dir nominalment independents, cinc eren exemptes de tributs i lliures (és a dir no pagaven ni estaven sotmeses als magistrats romans), i la resta eren municipis ordinaris que tenien magistrats locals i pagaven una desena part del producte; judicialment tenia alguns convents però no se sap quants, si bé amb seguretat ho eren Siracusa, Agrigent, Lilibea, i Panormus.

El 73 aC fou nomenat pretor Verres que va governar tres anys. El govern de Verres fou pitjor que totes les guerres, i amb les seves exaccions abusives va provocar la ruïna de milers de propietaris, va saquejar els temples, i va posar les bases per la futura pobresa.

Sicília durant la darrera part de la república

Sicília fou primer partidària de Gneu Pompeu a la guerra civil però després el pretor Curió la va ocupar amb quatre legions. Juli Cèsar i va passar de camí cap a l'Àfrica. A la mort de Cèsar va quedar en mans de Sext Pompeu que controlava la flota i podia desafiar a Octavi. La pau de Misenum li va garantir la possessió (39 aC) juntament amb Sardenya i Còrsega, però la victòria final d'Agripa a Naulocus (36 aC) el va obligar a abandonar l'illa en mans d'Octavi i refugiar-se a l'orient. Durant el domini de Sext Pompeu les exaccions van tornar a ser freqüents. August va intentar la recuperació de l'illa enviant alguna colònia(Tauromenium, Catana, Siracusa, Thermae, i Tindaris) però van tenir poc efecte. Estrabó descriu l'illa en estat de forta decadència amb poques excepcions. Algunes ciutats van desaparèixer i altres van esdevenir llocs pocs importants, i l'interior va quedar com a terra de pastura i despoblat. (Continuarà)

(La fotografia, de nou, és dels temples d'Agrigento)