Sicília, de l’1 al 4 de juliol de 2017: d’Erice a l’Etna, passant per Cefalú i acabant a Agrigento (dia 2, 2 de juliol de 2017) (IV)

Uns anys després, però, es van sostreure de la dominació cartaginesa i es van aliar altre cop amb Dionís. La pau del 383 aC va fixar la frontera dels dominis cartaginesos a l'Halycus.

La victòria de Timoleó a Crimissus el 340 aC va permetre una reorganització general. Agrigent, que estava mig destruïda, seria colonitzada per ciutadans de Velia (Itàlia). Així, la ciutat es va recuperar i amb el temps va tornar la prosperitat.

Agàtocles, des del començament del seu govern a Siracusa, aspirava a dominar l'illa. Agrigent es va aliar amb Gela i Messènia i va rebre assistència d'Esparta, que va enviar Acrobat, fill de Cleòmens. Acrobat fou derrotat i Agrigent va haver de comprar la pau i va haver de reconèixer l'hegemonia de Siracusa (314 aC).

Absent Agàtocles (que era a l'Àfrica) el 309 aC, els seus partidaris van sofrir algunes derrotes a Sicília; Agrigent va pensar a assolir l'hegemonia insular i va elegir com a cap el general Xenodoc; moltes ciutats es van fer independents. Enna i Gela es van unir a Agrigent, i Herbessus i Echetla foren conquerides. Però Xenodoc fou derrotat pels generals d'Agàtocles, Leptines i Demophilius, i la ciutat va quedar assetjada. En tornar Agàtocles poc després va recuperar tot el terreny perdut. Leptines va envair el territori agrigentí, va derrotar altre cop Xenodoc i va obligar la ciutat a demanar la pau.

En morir Agàtocles, Agrigent va passar a Phintias, que fou dèspota de la ciutat i després va assumir el títol de rei. En aquesta època, Agyrium i altres ciutats de l'interior foren sotmeses, així com Gela (que fou destruïda i reconstruïda amb el nom de Phintias). No se sap com va acabar perquè la següent notícia és l'arribada de Pirros, rei dels molossos (Epir), a Agrigent, que estava dominada per Sosístrates amb una força de mercenaris, que es van sotmetre a l'epirota.

En la Primera Guerra púnica, Agrigent es va aliar als cartaginesos i el general Anníbal va fortificar la ciutadella i va establir una guarnició a la ciutat. Els romans van atacar la ciutat el 262 aC sota la direcció dels cònsols L. Postumius i Q. Mamilius i la van assetjar, però les epidèmies van fer patir molt assetjadors i assetjats durant set mesos. El general cartaginès Hannó va auxiliar la ciutat amb un exèrcit, però fou derrotat pels cònsols romans, i el general Anníbal, comandant a l'interior, veient impossible resistir, es va escapar de nit amb els mercenaris i els soldats cartaginesos. Els romans la van ocupar i 25.000 ciutadans van ser convertits en esclaus. El 255 aC, després d'algunes derrotes romanes a la mar, el general cartaginès Cartal va recuperar Agrigent, i en va destruir les fortificacions. Ja no se'n sap res més fins al final de la guerra, quan va quedar sota domini de Roma.

En la Segona Guerra púnica va ser inicialment fidel als romans, però fou sorpresa pel general cartaginès Himilcó, i Marcel no la va poder socórrer a temps, i va esdevenir seu principal dels cartaginesos a l'illa. Fou la darrera ciutat que el cònsol Lavinius va ocupar quan ja tota l'illa havia estat reocupada pels romans, encara que finalment va ser senzill perquè els mercenaris númides, ofesos per Hannó, la van lliurar als romans sense lluita (210 aC). Els caps locals foren condemnats a mort i la resta venuts com a esclaus.

Tres anys després, hi foren establerts colons d'altres parts de l'illa per ordre del pretor Mamilius. Dos anys després, va obtenir privilegis municipals i de ciutadania gràcies a Escipió l'Africà. La ciutat es va tornar a engrandir i a fer pròspera. No va arribar a ser colònia, però va emetre moneda amb la inscripció Agkigentum, fins al temps de Cèsar August.

Fou seu d'un bisbat, i fou ocupada pels àrabs el 829, i desmantellada abans de 830 per temor a un retorn dels bizantins. Vers 937-941, la ciutat es va revoltar contra els fatimites i el governador de l'illa (amb seu a Palerm) Salim ibn Rashid; aquest fou substituït pel general Khalil ben Ishak, enviat pel califa fatimita que va sotmetre Agrigent (àrab: Djirjent o Kirkent) i es va emportar a Àfrica diversos notables presoners, els quals va matar en el trajecte fent enfonsar el vaixell que els traslladava. Després va estar sota domini dels emirs kalbites sicilians i quan el seu poder va minvar el 1040 va passar a formar part de l'emirat d'Ibn al-Hawwas de Castrogiovanni, que va tenir un palau a Djirjent. Poc abans de la conquesta normanda va caure en mans del zírida Ayyub ben Tamim i, tot seguit, d'un xerif hammudita andalusí que la va perdre davant el normand Roger el 25 de juliol de 1087. En endavant, va formar part de l'estat de Sicília i després de les Dues Sicílies.

Els seus edificis singulars principals foren el temple de Zeus Atabyrios; el temple d'Atena, el temple de Zeus Polieus, i el gran temple de Zeus Olímpic, que es creu que fou el temple dòric més gran mai construït (tot i que, probablement, inacabat arran de la invasió cartaginesa de 405 aC). També cal esmentar un temple d'Hèrcules amb una estàtua del deu, i un temple d'Esculapi amb una estàtua d'Apol·lo. Els temples de Juno Lacínia i el temple anomenat de la Concòrdia són de menys importància. Hi hagué també un petit temple conegut com a oratori de Falaris. D'època musulmana no resta res excepte el nom de porta Bibirria (de Bab al-Riyah, 'porta dels vents'), que encara s'utilitza en un racó de la ciutat, i uns 15 manuscrits que són a la biblioteca Lucchesiana.”

Agrigento, antigament coneguda com a Akragas fou en el passat coneguda com la quarta ciutat més important del món conegut. Hi ha els temples dòrics més conservats lluny de Grècia. La ciutat, fundada per colons de Gela i Rodes el 581 aC, gràcies sobretot a que hi havia aigua pels voltants. El segle V aC ja tenia més de 200000 habitants i reputació de ser una ciutat de lloc de diversió. La sort de la ciutat començà a canviar als segles IV i III aC, quan va passar de mans gregues a cartagineses en primer lloc i més tard, a mans romanes, que la van batejar el 210aC com a “Agrigentum”. La colonització romana va afavorir l’agricultura i el comerç. Ja al segle VII la població es va desplaçar turó amunt i es va abandonar pràcticament la ciutat antiga, potser per escapar de l’amenaça dels magrebins, però va ser presa pels sarraïns al segle IX. Després de la segona guerra mundial també es va haver de reconstruir alguna part de la ciutat i es va expandir.

Seguidament, tornem cap a l’allotjament, per la concorreguda via Atenea, a on després d’una dutxa reparadora, és moment de descansar algunes hores.

(La fotografia és de la festa a Agrigento)