Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (XII)

Després de la visita, contemplem una mica la reproducció de la casa i els estris, així com les herbes seques.
Seguidament, ja sortim i agafem el cotxe i tornem a Gósol, a on dinem tranquil·lament a l’apartament.  I per pair, decidim anar a caminar una mica. Veiem que hi ha una ruta per pujar a l’enforcada del Pedraforca, i la seguim (http://www.dexcursio.net/pedraforca-pel-coll-del-verdet/; https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3163381 ).
El que no ens esperem és pujar gairebé al capdamunt de la muntanya (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pedraforca ). Com es conta a viquipèdia, “El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l'Enforcadura). El Pollegó Superior té una altitud de 2.506,4 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.496,7 metres) i el Pollegó Inferior de 2444,8 m. L'Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d'una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. El massís de Pedraforca està declarat paratge natural d'interès nacional, i l'entorn forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Els pobles del voltant són Gósol (a l'oest) i Saldes (a l'est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la província de Barcelona i la de Lleida malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.
El massís del Pedraforca és al nord-oest de la comarca del Berguedà. S'hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d'Abrera a Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També hi arriba la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol (C-563).
Hi ha el mirador de Gresolet a 1566,4 metres, un mirador que queda literalment penjant d'un cingle i des d'on, si el dia és clar, la vista general del paisatge és espectacular.
La principal característica del massís del Pedraforca és la seva complexitat geològica, de gran interès. En una zona de pocs quilòmetres quadrats, conflueixen, de dalt a baix, el mantell superior del Pedraforca, el mantell inferior del Pedraforca i el mantell del Cadí, testimonis de l’aixecament del Pirineu durant l’orogènia alpina. El mantell superior consta d’una sèrie formada per materials del Keuper, el Juràssic, un gruix considerable de sediments del Cretaci inferior i alguns metres del Cretaci superior. Aquest paquet de roques està situat damunt del mantell inferior del Pedraforca format per materials del Keuper, el Juràssic i la sèrie completa del Cretaci superior-Paleocè (sèrie de Gresolet). Els plegaments d’aquests materials deriven de l’emplaçament del mantell superior, que també va produir un dipòsit de còdols calcaris que van acabar consolidant-se en els conglomerats de la Roca Roja i del coll de la Trapa. Dins del Paratge, el mantell de Cadí aflora a l’àrea dels cingles de Gresolet, a la base dels quals es pot apreciar clarament el contacte amb les roques del mantell superior del Pedraforca, que segueix aproximadament el recorregut del torrent de les Mulleres. La forma característica del Pedraforca és perquè els pollegons corresponen a dues barres verticalitzades de calcàries del Cretaci inferior, amb un nivell intercalat de margues. L’erosió diferencial de les margues, més toves, respecte de les calcàries, més dures, ha modelat aquest relleu tan peculiar.
Fa entre 230 i 144 milions d'anys que es dipositen materials del triàsic i del juràssic damunt de roques més antigues.
Fa entre 144 i 99 milions d'anys, durant el cretaci inferior, una sèrie de fractures en el terreny creen uns blocs enfonsats on es dipositen els sediments d'aquesta època, principalment calcàries i algunes margues.
Fa entre 99 i 75 milions d'anys, es dipositen els primers sediments del cretaci superior damunt dels blocs anteriors que fossilitzen les fractures.
Fa entre 75 i 69 milions d'anys, a finals del cretaci superior, s'inicia la col·lisió entre les plaques tectòniques ibèrica i europea que provoquen la formació de la serralada Pirinenca. A mesura que les dues plaques es van acostant, les falles es converteixen en encavalcaments: els materials més antics s'enfilen damunt dels sediments més moderns i es produeixen mantells de corriment. Així es forma el mantell superior del Pedraforca.
Fa entre 69 i 66 milions d'anys aquest mantell superior del Pedraforca, format per calcàries del cretaci inferior, es continua desplaçant per sobre dels materials del cretaci superior.
Fa entre 33 i 25 milions d'anys després d'un llarg període de sedimentació durant l'eocè, els materials del bloc inferior es convertiran en un nou mantell (mantell inferior del Pedraforca) i tot plegat (mantells superior i inferior) se situa damunt dels materials eocènics del Cadí.
Durant els darrers milions d'anys l'erosió dels relleus originals, amb presència de material calcari dur (pollegons) i materials margosos tous (enforcadura), han donat a la muntanya la característica silueta de forca, i les característiques tarteres situades a banda i banda de l'enforcadura.
L'observació del Pedraforca des de Saldes permet identificar clarament aquesta estructura geològica formada per tres mantells de corriment:
El mantell del Cadí es troba a la dreta del tot (nord), on hi ha la serra del Cadí. El pendent que fa la muntanya és més o menys el mateix que fan les capes, inclinades cap al sud.
Més al sud (esquerra) veiem uns materials, per sobre dels anteriors, principalment margosos amb un nivell calcari que ressalta en el relleu. Aquests materials corresponen a una sèrie que s'inicia a Gresolet, amb el triàsic, juràssic, uns 1.000 m de marges i calcàries del cretaci superior i que finalitza a Saldes amb els carbons i les argiles vermelles del garumnià. Aquestes roques són més antigues que les de la serra del Cadí i estan pel damunt, tot formant el mantell inferior del Pedraforca.
A sobre, es veu el relleu abrupte del Pedraforca. Aquest està format per argiles i guixos del triàsic, calcàries del juràssic, uns 1.000 m de calcàries i margues del cretaci inferior i un centenar de metres de calcàries del cretaci superior. Així, les roques del Pedraforca (cretaci inferior) són més antigues que les de sota (cretaci superior), cosa que implica l'existència d'una tercera unitat estructural: el mantell superior del Pedraforca.
La diversitat de boscos i prats del massís acull una fauna rica en la qual dominen clarament les espècies pròpies dels ambients alpins i de muntanya. La proximitat de les serres del Cadí i Moixeró ha posat a disposició d'aquestes espècies importants superfícies, vitals per satisfer les seves necessitats territorials.

Els ocells són els veritables protagonistes del massís. Destaca en primer terme el gall fer (Tetrao urogallus), molt difícil de veure pels seus hàbits solitaris i per les característiques del seu hàbitat. Un altre poblador dels boscos del Pedraforca és el picot negre (Dryocopus martius), que viu a les avetoses, als boscos de pi i a les fagedes del massís. En els cingles més frescals i humits, podem trobar el pela-roques (Tichodroma muraria), un petit ocell insectívor que s'enfila pels penya-segats de manera sorprenentment àgil. Altres espècies d'ocells sedentaris que podem trobar en els ambients alpins són la llucareta (Serinus citrinella), el trencapinyes (Loxia curvirostra), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) i la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus). Crien al massís però l'abandonen després de l'estiu la merla de pit blanc (Turdus torquatus) i la merla roquera (Monticola saxatilis). A l'estatge montà, podem trobar el pica-soques blau (Sitta europaea), la piula dels arbres (Anthus trivialis), la verderola (Emberiza citrinella), el pinsà borroner (Pyrrhula pyrrhula) i la becada (Scolopax rustica). El xoriguer gros (Falcus tinnunculus) i l'àliga marcenca (Circaetus gallicus) són rapinyaires que nien al massís, preferentment a les cingleres més inaccessibles. De nit, al fons de les valls durant els mesos d'estiu, podem trobar el petit xot (Otus scops) i un gran nombre de gamarussos (Strix aluco). (Continuarà)
(La fotografia correspon al Pedraforca)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís