Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (X)

Toxicitat

L'arrel, la tija, la fulla i (molt menys) la flor i la drupa sense madurar contenen un alcaloide verinós i un glicòsid cianogènic, anomenat sambunigrina que té un efecte emetocatàrtic, és a dir, que provoca nàusees, vòmits i diarrea. Les flors i el fruit madur poden menjar-se sense perill i són adequades com a remei medicinal. D'altra banda en vista de l'efecte diürètic, l'ús excessiu pot conduir a hipocalcèmia. Encara no s'ha establert que la ingestió de saüc sigui segura durant la lactància i l'embaràs, per tant cal evitar el seu consum en aquests períodes.

No s'ha de confondre amb Sambucus ebulus, aquesta altra espècie és herbàcia i les flors formen inflorescències molt denses de color blanc i rosat amb olor nauseabund, i els seus fruits són baies molt tòxiques.

Precaucions

La droga s'usa polvoritzada, en infusions, en extracte fluid o sec i en tintures. Però s'ha de diferenciar que en forma d'extracte fluid i en tintura, la droga inclou contingut alcohòlic, per tant, no s'han de prescriure aquestes formes de dosificació a nens menors de 2 anys, ni a persones en procés de deshabituació etílica.

Observacions

El saüquer és una de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara en fem ús. A l'Edat de pedra ja consumien les seves drupes i aprofitaven la seva fusta buida per crear xiulets. A Europa el saüquer era emprat perquè creien que atreia les divinitats benefactores. Passat el temps i fins a l'actualitat va ser més usualment tractat com a planta decorativa. Les fulles desprenen una olor molt intensa i antigament s'utilitzaven com a repel·lent pels insectes. Es preparaven infusions de fulles i s'abocaven a sobre de les plantes per evitar mosquits i pugons.

A més de l'àmbit medicinal, els fruits del saüc poden tenir ús culinari. Amb el seu fruit podem preparar sucs, melmelades, salses, sopes, etc. sempre que aquests fruits estiguin prou madurs, ja que en cas contrari, i com s'ha comentat anteriorment, són tòxics. Un altre ús curiós d'aquesta espècie és la seva capacitat per donar un color més pujat i una aroma particular als vins.

També cal destacar que, el mateix Hans Christian Andersen en el seu conte Mare Saüc té com a principal element aquest arbust.”

-Hisòp (https://ca.wikipedia.org/wiki/Hisop ) amb xocolata per a les dones embarassades. A viquipèdia s’explica “L'hisop (Hyssopus officinalis) pertany a la família de les labiades (Labiateae), i a la subfamília i tribu Nepetoideae i Mentheae respectivament. El nom d'Hissopus prové del grec ὕσσωπος i aquest, al seu torn, d'una llengua semítica desconeguda. En tot cas, la forma grega està emparentada amb la forma de l'hebreu   אֵזוֹב (ezov), i officinalis ens indica el seu caràcter medicinal. La trobem principalment a les regions eurosiberianes, normalment adaptada a zones muntanyoses i rocoses. Pel que fa a l'hàbitat en el Principat predomina en les zones pirinenques i prepirinenques del nord de Catalunya.

Pot arribar a mesurar 50 o 60 cm d'altura, però generalment fa entre 25 i 30 cm, amb fulles d'uns 2,5 cm de llarg aproximadament. Les seves flors, clarament bilabiades són blavoses, rosades fins i tot pàl·lides. Se'n destaca especialment l'acció medicinal en els tractaments de les afeccions del tracte respiratori superior i inferior.

Aspectes generals

Hàbitat

Zones muntanyoses, calcàries, regions rocoses, vores de camins, rius secs, penya-segats, muralles, parets velles, roques... Aproximadament té el mateix hàbitat que l'espígol o el romaní.

Distribució mundial

Principalment eurosiberiana: Armènia, Azerbaidjan i la República de Daguestan en la Federació Russa, Europa Central(Àustria, República Txeca, Hongria i Suïssa), Europa de l'Est (Ucraïna), Península Balcànica(Albània, Bulgària i l'antiga Iugoslàvia) i sud d'Europa(Espanya, França e Itàlia). A més a més també la trobem nativa d'Àfrica del Nord(Algèria i Marroc), Orient Pròxim(Iran i Turquia).

Etimologia

Del grec ὕσσωπος(hyssopos), que prové d'una llengua semítica no determinable però que compartia el mot amb l'hebreu, que té  אֵזוֹב (ezov, en català "herba santa"), per la semblança de la planta a l'hisop que utilitzaven els jueus. El nom de l'espècie, officinalis, expressa el seu caràcter medicinal.

Forma Vital (de Raunkjaer)

Hemicriptòfit (els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable, com per exemple passa amb la ceba o l'all).

Descripció

Òrgans vegetatius

L'hisop és una planta de cicle perenne. Com a trets morfològics destacats trobem l'arrel, axonomorfa i molt ramificada, una tija llenyosa, com pot indicar el fet que sigui lignificada a la base, molt ramificada, i que pot arribar a fer entre 30 i 50 cm d'altura. Les fulles tenen un limbe lanceolat, amb un àpex lleugerament agut o acuminat. La forma de la base és atenuada, i la divisió del marge és simple i enter. La nervació és pinnada, i les fulles són d'inserció sèssil a la tija. Tenen una textura coriàcia. Dels caràcter col·lectius de la planta podem parlar de la disposició de les fulles sobre el tall, que és de forma oposada.^[3] Quant a la pilositat, les fulles són pubescents i la tija glabra o glabrescent.

Òrgans reproductors

Repartició de sexes

Les flors són monoiques, i més en concret hermafrodites.

Inflorescència

En forma de denses espigues (una espiga és un tipus d'inflorescència racemosa en la que l'eix o raquis és allargat i les flores són sèssils, trobant-se les flors més joves a l'àpex), i per tant racemosa. Cada flor té un calze tubular de 6 a 8 mm acampanat, amb 15 nervis, labre per dins (sense pilositats), amb 5 lòbuls quasi iguals.

Morfologia i color del periant (calze constituït de sèpals i corol·la constituïda per pètals)

Flors de color blau intens, pàl·lides o rosades, amb inflorescències cap a un únic costat. Sèpals verds i soldats entre si, és per tant gamosèpala o també dita sinsèpala. Corol·la de 10 mm 12 mm de longitud, amb un tub recte, bilabiada, amb el llavi superior emarginat, amb el llavi inferior trilobulat, dels seus tres lòbuls, el mitjà és més gran i està escotat, és per tant simpètala i zigomorfa (tenen un pla de simetria).

Androceu

Estams en nombre de quatre, divergents i extensos (molt sobresortints de la corol·la).

Gineceu

El gineceu és generalment bicarpel·lar, però cada carpel dividit longitudinalment en la seva meitat, i hi ha per tant quatre segments units només pel seu estil ginobàsic; estil generalment dividit en dos estigmes secs o lòbuls estigmàtics, un dels lòbuls normalment suprimit o reduït; primordis seminals solitaris en cada segment, basal-axials.

Fruit

Fruit simple indehiscent sec, més en concret un aqueni ovoide. (Un aqueni és un tipus de fruit sec produït per diverses espècies de plantes de flor. Els aquenis són indehiscents, és a dir, l'escorça no s'obra al madurar. Conté una única llavor que omple el buit del pericarpi, però no s'adhereix a aquest; la combinació de fruit i llavor és el que es considera tal en aquestes espècies.

Farmacologia

Part utilitzada (droga)

S'utilitzen principalment les fulles i les flors.

Composició química

Conté oli essencial (0.3-1,0%), monoterpens com la 1-pinocanfona (tuyona) (tòxica) (45%), isocanfona, pinocarvona, alfa i beta-pineno, lactones sesquiterpeniques, marrubiína (amarg), triterpens: àcids ursòlic i oleanòlic, flavonoides: glucòsids d'hesperidina, diosmetina. Les tiges i les fulles contenen també hesperidina (antisèptic), tanins (5%) (astringent), àcid màlic, goma, resina, fitosterina… colorant hisopina…

(La fotografia correspon al paisatge de la Vall de la Vansa)