Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dia 3; passejada per la Vall de la Vansa (28 de maig de 2017) (III)

Composició química

Tant les flors de Crataegus monogyna com les de Crataegus oxyacantha, espècie amb la que de vegades es confon, contenen quercitrina, la descomposició de la qual dóna quercetina. Acabades d'agafar tenen trimetilamina.
A les fulles i als fruits hi ha lactones i diverses flavones: aquestes substàncies són les responsables, en part, de la seva acció cardíaca.
Específicament conté:
·         Flavonoides (1,8-2%). Rutina, hiperòsids, vitexina, orientina, heteròsids de vitexina.
·         Tanins catèquics (2,4%). Picnogenols.
·         Triterpens (0,6%). Àcids oleanòlic, ursòlic, crataegòlic.
·         Esteroides.
·         Amines. Tiramina

Accions farmacològiques

Consta aprovat per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany l'ús d'aquesta planta en els següents casos:
·  Insuficiència cardíaca
·  Insuficiència coronària
No és útil en atacs aguts perquè té un efecte lent.

Propietats farmacològiques

·         Cardiotònica i lleugerament diürètica: es considera que la seva acció regula la tensió arterial i, per tant, es podria emprar en el tractament de la hipertensió arterial i en les arítmies cardíaques.
·         Sedant, pot resultar útil per a tractar l'insomni.
·         Relaxant muscular i antiespasmòdica: també es podria utilitzar en casos d'ansietat i nerviosisme que provoquen símptomes com espasmes i tensió muscular.
Toxicitat
Durant l'ús de preparats comercials amb arç blanc, un petit nombre de pacients avaluats va mostrar alguns efectes adversos: fatiga, transpiració, nàusees i erupció cutània a les mans, que van desaparèixer un cop suspesa la medicació.
La hipotensió arterial i bradicàrdia que provoca negativament en alguns casos es pot prendre com a efecte favorable quan hi ha cardiopaties que donen taquiaritmia i hipertensió arterial.
-          Sàlvia de prat, que presenta molt nèctar (https://es.wikipedia.org/wiki/Salvia_pratensis; http://www.xtec.cat/~fturmo/d108/herbes/tarro.htm )
-          Tabac negre, una planta al·lucinògena que s’usa pel mal de queixal. El tronc és la part que conté més alcaloides. També se l’anomena herba de les bruixes, ja que el tronc s’usa per fer escombres. A viquipèdia s’explica el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Jusquiam_negre ): “El jusquiam negre, herba queixalera o gotets (Hyoscyamus niger, del grec hys, 'porc' i kyamos, 'fava') és una planta herbàcia, amb una olor desagradable, de la família de les solanàcies, present a zones extenses de l'Europa central, Àfrica septentrional, Àsia occidental i, fins i tot, al Pakistan. És freqüent trobar-la sobretot a les quatre províncies de Catalunya i, a més a més, al País Valencià. Igual que moltes altres plantes d'aquesta família, el jusquiam negre és verinós, ja que els seus agents contenen nombrosos alcaloides tòxics, però alhora amb usos farmacològics, quan s'administra en dosis controlades sota condicions mèdiques adequades. A banda dels esmentats, el jusquiam negre també és anomenat tabac bord, herba de la Mare de Déu, cacauets, gotets o queixals de vella. El jusquiam negre, el podem trobar des del nord d'Amèrica i d'Àfrica, a Europa, als Caucas, a Sibèria, al sud-oest i al centre d'Àsia, passant per l'Iraq, l'Iran, l'Afganistan i l'Himàlaia fins a arribar a l'est del Japó. Es troba a Girona, Barcelona, Tarragona, Lleida, Castelló, València i Alacant.
Temperatures càlides i llocs lluminosos són les condicions idònies per al creixement del jusquiam, tot i que aquest pot sobreviure en l'ombra i suportar grans variacions de temperatura.
És una planta que es caracteritza pel fet que té afinitat pels medis bàsics i/o nitrogenats, amb un pH d'entre 5,5 i 8.
Acostuma a trobar-se en zones lligades a l'activitat humana o ramadera, i és molt freqüent veure-la als marges dels camins, solars, corrals, murs, coves i, també, en zones properes al mar.

Planta

El jusquiam negre presenta una forma anual i una altra de biennal, però la més importat i/o superior és la segona.

La forma vital és un hemicriptòfit.

Es tracta d'una planta herbàcia que oscil·la entre els 40 i 100 cm d'alçada.

Tota la planta té una olor desagradable, fètida i un aspecte repulsiu.

Rel[modifica | modifica el codi]

La rel és llarga, fusiforme, espessa, ondulada i de color marró a l'exterior, i blanc, a l'interior.

Tija

La tija és herbàcia, cilíndrica, erecta i simple o ramificada.

Alçada: entre els 30 i 80 cm.

És blanquinosa a la part interna, però la característica principal n'és la presència de vellositats suaus, viscoses i enganxoses que es troben a la part externa de la tija.

Fulles

·         Mida: entre 15 i 20 cm.
·         Presenten un color verd pàl·lid i sense gaire brillantor.
·         La disposició de les fulles a la tija és alterna.
·         Les fulles són simples, dentades i agudes.
·         Les fulles basals són peciolades i formaran una roseta; en canvi, les caulinars són sèssils.
·         El limbe és més o menys ovalat i allargat (fins a 20 x 12 cm), normalment pinnatífid amb lòbuls triangulars i aguts.
·         Són lleugerament pubescents al llarg de la fulla, però és en el nervi mitjà on es concentren llargs pèls glandulars.

Flor

·    Les flors apareixen en les axil·les de les fulles, subsèssils i formant espigues unilaterals denses. El seu nombre és elevat i la floració té lloc entre el maig i el setembre. Es caracteritza pel fet que la flor és pentàmera.
·    Les inflorescències són cimoses, folioses, amb bràctees semblants a les fulles i flors sèssils, en grups espiciformes.
·    El calze és pilós, regular, urceolat i tubular d'1 a 1,5 cm de mida. Té cinc sèpals soldats formant un tub en forma de campana o embut, que s'obren en 5 dents triangulars i agudes. És acrescent i durant la fructificació es fa més gruixut a la base.
·    La corol·la és tubulosa, lleugerament zigomorfa, d'un color groc pàl·lid, però amb les venes reticulades porpres; fa de 2 a 3 cm de diàmetre i té 5 lòbuls amples, arrodonits i una mica emarginats al seu extrem, i els dos anteriors en són més petits que els altres.
·    L'androceu té cinc estams que s'insereixen a la base de la corol·la i que s'hi troben fusionats amb anteres violetes.

·    El gineceu és un ovari súper del qual surt un estil amb un estigma, més o menys arrodonit i d'un color verdós. Aquest ovari fructifica en una càpsula dehiscent per mitjà d'una tapa, el pixidi, d'1 a 1,5 cm.
(Continuarà)
(La fotografia també correspon a vistes observades durant l'excursió des de Fórnols)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís