Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dia 3; passejada per la Vall de la Vansa (28 de maig de 2017) (II)

Usos farmacològics

Ús intern

 

·                                      Astringent i antidiarreica: per la seva riquesa en tanins, més el camazulè, l'apigenina, la luteolina. Útil en cas de diarrees i colitis, diverticulitis, etc.
·                                      Antiinflamatòria, degut a l'acció de l'azulè i l'àcid salicílic. Per reduir la pressió arterial i pel tractament intern de les hemorroides i les varices, ja que afavoreix la circulació sanguínia i disminueix inflamacions de les venes (flebitis).
·                                      Antiespasmòdica: pot evitar els espasmes respiratoris de l'asma, tuberculosi i altres afeccions respiratòries, com al·lèrgies. També per pal·liar els dolors relacionats amb la menstruació.
·                                      Digestiva i tònica: els flavonoides li atorguen propietats antiespasmòdiques molt útils en cas d'espasmes intestinals mentre que els principis amargs li donen propietats digestives i resulten adequats per les males digestions, cremor d'estómac, vòmits, etc. També per tractament d'úlcera gàstrica juntament amb altres plantes.

Ús extern

·         Astringent: molt adequada per desinfectar ferides o mossegades d'animals. Es pot utilitzar per al tractament de cops evitant o millorant la formació de blaus. Evitar els sagnats freqüents pel nas.
·         Emmenagoga: afavoreixen la menstruació, en casos de regles doloroses (dismenorrea) o en presència de flux (blennorràgia). Mitjançant banys.
·         Antihemorroïdal i antiinflamatòria (varius): mitjançant banys.
·         Cicatritzant: usos en ferides, llagues, cremades, úlceres 
Toxicitat
El contacte amb la planta fresca, per presència de cumarines, pot donar lloc a reaccions al·lèrgiques de la pell. De la mateixa manera el seu extracte pot resultar fototòxic, produint l'aparició d'èczemes a la pell en persones que s'exposen al sol, especialment en llocs on la radiació solar és major. Pot donar reaccions d'hipersensibilitat estomacal. En dosis altes pot donar vertigen i cefalea. Pot crear incompatibilitats amb anticoagulants orals augmentant el risc de sagnat.
Recol·lecció i conservació: las sumitats florals es recullen durant la primavera i la tardor. Es dessequen a l'ombra al més ràpidament possible i es conserven seques.
La floració es pot allargar del maig a final d'agost o setembre.”
-          Arç negre (Prunus spinosa), o també dir aranyoner (https://ca.wikipedia.org/wiki/Aranyoner ), que “L'aranyoner o arç negre (Prunus spinosa) és un arbust de fulla caduca de la família de les rosàcies. És corrent en les zones de bardisses d'Euràsia i el nord d'Àfrica. Només es troba a les zones temperades i manca a partir del centre d'Escandinàvia i les zones de clima subàrtic. Ateny fins a dos metres d'alçada i és proveït de moltes punxes inserides a la tija i les branques. Floreix cap al final de l'hivern o a la primeria de la primavera, segons el clima, amb flors blanques que surten abans de les fulles. En anys de molta secada de la primavera a l'estiu, seguida de pluges intenses a la tardor, les plantes poden tornar a florir en aquest època, però aquestes flors no donaran pas fruit. 
Els fruits de l'aranyoner, els aranyons, són esfèrics i d'un centímetre de diàmetre aproximadament.
Són comestibles però molt astringents i tenen una gran quantitat de taní. El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Se'n poden fer melmelades i també es poden assecar o confitar en vinagre. El gust dels aranyons és similar al del fruit anomenat umeboshi (梅干), fruit popular al Japó que es menja normalment salat i fermentat.
Aquests fruits són la base de l'elaboració del licor anomenat patxaran. El procés es fa mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons.”
-          Arç blanc (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ar%C3%A7_blanc ), que a viquipèdia s’explica “L'arç blanc (Crataegus monogyna), cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor, cirerer del bon pastor, espinalb, albespí, espinal, espinaler és un arbret o arbust de la família de les rosàcies molt comú en el clima mediterrani. L'arç blanc té una àmplia distribució, el trobem al centre d'Europa, regió mediterrània, costa atlàntica, oest asiàtic, sud d'Escandinàvia, Amèrica del Nord, nord d'Àfrica i Sibèria. La seva forma vital és pluriennal. Al Principat és comú a tot el territori,[6]Països Catalans, País Valencià i Illes Balears. Concretament es troba als Pirineus, i contrades humides del NE, territori auso-segàrric, territori catalanídic, sicòric i llocs poc plujosos propencs (Urgell, Segrià), al País Valencià, Mallorca i Menorca.
En català, l'arç blanc té molts noms populars, el Termcat recull 112 designacions: espí blanc, o simplement espí, albespina,vespinal, espinaler, i derivats dobriülls: agraüller, angarguller, garbuller, gaürrer, braguller, brauller, grabuller, grauller, garguller, gargaller, etc.
Per exemple per a la sola Catalunya del Nord : ram de Sant Pere, espinàs (mitjana i alta vall del Tec, mitjana vall de la Tet), espineta (arç blanc. plana rossellonesa en les baixes valls de la Tet i l'Aglí), espinarç (Vallespir), pomer de Sant Joan (oest del Rosselló), cirereta de la Mare de Déu (Salanca), cirereta (Baixos Aspres), pruner de la Mare de Déu (al llarg de la frontera llenguadociana), ram de Sant Pere Martre (al llarg de la frontera llenguadociana), barjàs (vall de la Castellana), ilsa/illa (Alt Conflent), sugrà (Conflent), solegraner (el 'o' inicial conserva el seu timbre. Rosselló occidental, Costa Vermella), entre altres.
"Crataegus" prové del grec "kratos" i significa "dur", probablement referint-se a la seva fusta. "Monogyna", de "mono" = un i "gynos" = pistil.
El seu hàbitat és l'estatge montà i regió mediterrània. Viu en indrets humits de la muntanya mitjana, normalment en rouredes o en bardisses humides, boscos caducifolis, poc densos, esbarzerars, envoltant cultius i als vessants de les muntanyes.
Aquest arbust espinós pot arribar a atènyer uns 10 metres d'alt però normalment no passa de 5 metres. Quant als seus òrgans vegetatius, l'arrel és axonomorfa, com en totes les dicotiledònies amb un eix principal més desenvolupat que els laterals o secundaris. Té les branques o tiges llenyoses molt espinoses, de tall erecte i amb l'escorça grisenca; als nostres boscos no sol tenir una capçada massa densa. Presenta fulles joves glabres. Les fulles més desenvolupades fan d'1 a 3,5 cm; tenen de 3 a 7 (9) segments aguts i enters o lobato-dentats a l'àpex; normalment són tri o pentalobulades, discolores i pinnatipartides o pinnatífides, ovals i de marge serrat; de color verd fosc brillant a l'anvers i verd clar al revers, per això en diem discolores. El pecíol mesura de 3 a 15 mm de longitud. Té estípules que solen ser lanceolato-subulades.
Les flors són blanques i hermafrodites i apareixen a la primavera formant unes inflorescències racemoses anomenades corimbes, amb una aroma intensa, fan 1 o 1,5 cm de diàmetre, amb 5 sèpals curts i triangulars i 5 pètals orbiculars i crenats. La corol·la és dialipètala amb simetria actinomorfa. L'androceu té de 10 a 20 estams. El gineceu està, tal com indica el seu nom, monogyna, format per 1 carpel en aquesta espècie, per tant és unicarpel·lar amb l'ovari ínfer o semiínfer.

Els fruits dits badaülls són petits poms de color roig brillant, el·lipsoides, d'un centímetre de llargada. Maduren a finals d'agost, tenen un sol pinyol (la llavor, procedent del seu únic carpel). S’usen les fulles i les flors, i en menor mesura, els fruits. (Continuarà)
(La imatge correspon a l'excursió des de Fórnols)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís