Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dia 3; passejada per la Vall de la Vansa (28 de maig de 2017) (V)

-          Herba perdiuera (http://www.floracatalana.net/helianthemum-nummularium-l-mill; , amb una flor groga.  A viquipèdia es conta que (https://ca.wikipedia.org/wiki/Helianthemum_nummularium ):”Helianthemum nummularium és una espècie de planta perenne de la família de les cistàcies que habita a tot Europa, excepte Islàndia i Noruega, fins oest d'Àsia. A la península Ibèrica a la meitat nord i a Sierra Nevada. Prolifera de forma natural en timonedes, matollars, pastures més o menys secs, boscos aclarits, pedregars i fissures de roques, en substrat calcari o silícic; des del nivell del mar fins a 2.750 m d'altitud. Hi ha més de dues-centes cultivars de l'espècie en el mercat. El seu nom genèric Helianthemum prové del grec ἥλιοσ (helios), el sol i ανθεμοζ, ον (anthemos, on), «florit», ja que les flors només s'obren amb la calor del sol (necessiten una temperatura superior a 20 °C per desplegar els seus pètals) i tenen un cert fototropisme positiu. Hi ha autors que sostenen que el seu nom és degut a la semblança de la flors grogues amb l'astre solar, però moltes espècies són blanques, ataronjades, rosades o purpúries, el que no enquadra amb aquesta interpretació. Altres per l'afecte que tindria el gènere pels llocs assolellats. El seu nom genèric, nummularium prové del llatí nummus,-i, «moneda», per la forma orbicular de les fulles basals ("foliis inferioribus orbicularis", en la diagnosi original de Linné). Forma una planta perenne, de (5) 10-35 (45) cm d'alt, sufruticosa, laxament cespitosa, més o menys verda; cep ramificada, sovint estolonífera. Tiges procumbents o ascendents, sedosos o glabres, rarament tomentosos. Fulles d'ovato-lanceolades a estretament el·líptiques o linear-lanceolades, obtuses, més o menys planes, rarament de marge revolut, verds pel feix-glabres o amb indument de pèls simples o geminats, rarament en fascicles de 3 (4), subsedosos, adpresos-, incano-tomentoses, de nervis laterals lleument prominents pel revers; limbe (6) 10-25 (35) x (2) 4-12 (18) mm; estípules més llargues que el pecíol, linear-lanceolades o oblongo-lanceolades, llargament ciliades, en general glabres, verdes. Les fulles inferiors, menors, sovint ovades o orbiculars. La inflorescència és simple, més o menys laxa, de fins a 15 (18) flors; les bràctees més curtes que els pedicels, similars a les estípules. Botons florals ovoideo-cònics, acuminats, subaguts, d'àpex lleument retorçat. Sèpals interns 6-9 (10) mm-de 8-10 (12) mm en la fructificació-, amplament ovals, subobtusos, sovint apiculats, de costelles prominents, purpúries, en general setoso-híspides-amb pèls més curts que els espais intercostals (generalment de prop d'1 mm), de vegades més llargs-, amb els espais intercostals de gairebé 1,5 mm d'amplada màxima, membranacis, de glabres a tènuement estrellat-tomentoses; sèpals externs de longitud 1/3-1 / 2 la dels interns, de oblongo-lanceolats a el·líptics, ciliats, verdosos. Pètals de 8-12 (13) mm, obovat-flabeliformes, rarament oblongo-lanceolats, grocs o ataronjats, més rarament rosats o blancs, maculats. El fruit és una càpsula de 6-8 mm, menor que el calze, ovoideo-globosa, densament pilosa, polisperma. Llavors d'uns 1,5 mm, marró-vermelloses.”

-          Llàgrimes de Maria (www.floracatalana.net/polygonatum-odoratum-mill-druce), que com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Polygonatum_odoratum ):” Polygonatum odoratum, segell de Salomó, o llàgrimes de Maria, és una planta herbàcia, perenne vivaç, amb rizomes. Floreix a la primavera, amb flors blanques-verdoses. És nativa al continent Euroasiàtic.

Morfologia

Rizoma horitzontal carnós, amb engruiximents que porten nombroses arrels fines. A la cara superior dels engruiximents hi creixen les tiges.

Tija florífera d'uns 5 mm de diàmetre, angulós, erecte, sense fulles a la base, i amb la part superior incurvada amb fulles alternes.

Fulles alternes disposades a dos fileres, subsèssils,ovals, de nervadura paral·lela, obtuses, senceres.

Flors penjants, solitàries o en grups de dos, de color blanc-verdòs, oloroses, amb peduncles que surten de les axil·les de les fulles. Tèpals de 2 cm de forma tubulosa.

Fruit és una baia blau fosc.

Ecologia i hàbitat

Dintre del continent Eurasiàtic té una distribució molt ample, i pot trobar-se des de la muntanya baixa fins a la zona subalpina. És una planta de llum a mitja ombra. Es troba en terrenys bàsics o moderadament àcids. Prefereix el calcari, encara que es troba també en terrenys silícics. Admet terrenys sorrosos, llimosos o argilosos. No requereix molta humitat.

Planta medicinal

La planta es troba descrita a l'obra de Pius Font i Quer Plantas Medicinales.  Recull informacions segons les quals el rizoma conté asparagina, mucílag, un glucòsid cardiotònic, saponines i glucoquinina. Explica que ha estat utilitzat pel mal de ventre i les diarrees, com antireumàtic, per la gota, la hidropesia, i com diürètic. Diu també que la medecina científica l'ha utilitzat per combatre la diabetis. Explica que al Maestrat es prepara un licor estomacal en la composició del qual entra el rizoma de la planta.

El P. odoratum és utilitzat a la medicina tradicional Xinesa i Coreana. A Corea es prepara un te fent servir el rizoma.”

-          Valeriana, de la qual s’usa l’arrel amb finalitats tranquil·litzants (https://ca.wikipedia.org/wiki/Valeriana_vera ). S’explica que “La valeriana, herba gatera, orella de llebre, valeriana major, valeriana vera o valeriana oficinal  és una herba de la família de les Valerianàcies. Valeriana officinalis és originària d'Europa i de l'oest asiàtic. Creix en prats baixos i arenosos, llocs humits i ombrejats, boscos i zones muntanyoses de fins a 2.000 metres d'altura. Es cultiva a països com Bèlgica, Països Baixos i Alemanya. A la península Ibèrica es troba en boscos i obagues fresques, principalment al nord i al nord-est. A Catalunya és una espècie força comuna a tots els Pirineus (des de la Vall d'Aran fins a l'Alt Empordà), a la Garrotxa, a les Guilleries i al Montseny. Valeriana officinalis; Valeriana prové de valere, una paraula llatina, i significa fortalesa o salut; i officinalis també prové del llatí i fa referència al fet que és medicinal i a les oficines de farmàcia (planta venuda a una oficina de farmàcia). La valeriana vera és una planta herbàcia, perennes i robusta que mesura fins a dos metres d'alçada.  Tenen una tija vivaç, buida, acabalada, erecta, robusta, glabre o pubescent.Les fulles estan oposades a la tija (a parells de 6 a 10), en roseta a la base i són compostes, pinnades (pinnatisectes), segmentades, de color verd fosc i amb inflorescències terminals. El seu gust és extremadament amarg. Diferenciem les fulles superiors de les inferiors perquè les primeres són sèssils i oposades i les últimes generalment són peciolades i basals. Les fulles estan foliolades amb uns folíols grans, ovalats o lanceolats, enters o forts i desigualment dentats.El rizoma és curt, de 8 a 15 rels fines i d'estolons. És de color marró clar a l'exterior i blanquinós a l'interior, cilíndric i de 2 a 5 cm de llarg per 1,5 a 3 cm d'ample. Les arrels són fines: de 10 cm de llarg per 1-3 mm d'ample, blanquinoses i carnoses. Deixen una característica olor desagradable a l'assecar-se. És una planta hermafrodita. Les inflorescències (de tipus curimba) se situen en cima i tenen flors pentàmeres, generalment rosades però també blanques. Mesuren entre 5 i 12 cm d'amplada i presenta una forma aplanada. Són denses, ramificades i formades per força flors.La valeriana floreix entre els mesos de maig i juliol. Les flors són petites, sèssils i amb un calze que es desenvolupa quan es realitza el procés de la fructificació, ja que està enrotllat cap a l'interior quan la planta floreix. La corol·la té forma d'embut, és de color blanca o rosada, és pentalobulada i de tub inflat a la base. L'androceu està format per tres estams fusionats al tub de la corol·la. El gineceu és tricarpelar i té un ovari ínfer que forma un fruit. El fruit és un fruit sec que conté una llavor d'uns 3 mm. És aqueni, ovoide, estriat, llarg i oblong.

(Continuarà)

(La imatge correspon a una de les múltiples flors observades durant l'excursió per Fórnols i els voltants)