Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (XIV)

La paret nord del Pollegó superior va ser l'objectiu principal. Així, a principi de segle, en Lluís Estasen i altres companys varen anar solcant les rutes més evidents, com la bretxa occidental del Pollegó inferior o la canal Roja i la via de la Grallera al Pollegó superior.
La via Estasen, oberta el 30 de juny de 1928, va ser el tret de sortida que obria l'època de descoberta i realització de les vies de la muralla nord del Pollegó superior i de les parets del Pollegó inferior. Aquesta via és considerada el tret de sortida de l'escalada a Catalunya
A finals del segle XIX, amb el naixement de l'excursionisme català, una generació de muntanyencs recorregué les muntanyes catalanes, el Pedraforca no s'escapà d'aquesta febre exploradora convertint-se en objectiu d'aquests alpinistes. Si bé l'ascensió de la muntanya per les vies normals no ofereixen cap fet remarcable, els primers traçats de vies d'escalada suposen el naixement d'aquest esport a Catalunya.
Després d'haver pujat a les principals puntes, l'objectiu esdevingué la conquesta de la paret nord, buscant una via que l'ascendís íntegrament i portés directament a les seves puntes central, el Calderer. Aquesta recerca de la dificultat per la dificultat (seguint la clàssica llei de Mummery) marca l'inici de l'escalada a Catalunya.
Lluís Estasen era, amb seguretat, l'alpinista català més dotat, amb més ambició i amb la tècnica i empenta necessària per encarar el projecte. Liderava de manera indiscutida un petit grup d'alpinistes barcelonins que l'acompanyaven en tots els seus recorreguts i que van donar un impuls decisiu a l'exploració de les muntanyes catalanes. El material precari de l'època, la tècnica rudimentària, la nul·la informació prèvia, eren limitacions que se superaven amb grans dosis de valentia, empenta i il·lusió.
Malgrat que per al moment històric i les circumstàncies de l'època es consideressin a les primeres ascensions per la cara nord del Pedraforca com empreses de gran dificultat i perill, analitzades amb els criteris d'altres països quedarien una mica relativitzades, ja que no sobrepassen el IV grau de dificultat, i als Alps feia anys que es realitzaven ascensions extremes, a les Dolomites es forçaven els sisens graus, o simplement al costat francès del Pirineu ja en el segle XIX s'havia ascendit al Couloir de Gaube o s'havia traçat una via de característiques similars a la cara nord del Midi d'Ossau.
L'amplitud de la paret nord és enorme i en aquells primers intents es buscava un itinerari que evités les dificultats principals i el terreny més descompost. Cal recordar que en aquells temps l'actual refugi Estasen no existia, i totes les ascensions s'iniciaven al Santuari de Gresolet, al fons de la vall, a tres hores del peu de la paret. Les grans dificultats de comunicació i transport i les poques ocasions de tenir tres dies festius limitaven greument la regularitat dels intents. L'any 1922 es recorre la Canal Roja i la canal de la Grallera al Pollegó Superior, vies senzilles, però que serveixen com exploració i coneixement de l'intricat relleu de la paret nord. Són ascensions preparatòries de l'autèntica via directa buscada, que ha de travessar tota la paret en vertical i conduir directament al Calderer. Els següents passos es dirigeixen cap a la canal de Riambau. L'any 1924 fan un nou intent, però es veuen detinguts per murs infranquejables sense aconseguir avançar molts metres. Més aviat desanimats decideixen fer un intent en sentit invers, és a dir, descendint des del cim fins a la base de la paret. El setembre de 1926 Estasen, Guilera i Vila decideixen provar amb aquesta nova opció. Per a això pugen ràpidament fins al Pollegó superior (realitzant la segona ascensió per la via de la Grallera i prenent punts de referència per al posterior descens) i inicien el descensos per les terrasses i ampits de la cara nord, no obstant arriben a un punt sense sortida, extraplomat al buit. Amb una certa ingenuïtat no havien previst la possibilitat del fracàs i no deixaren cap corda estesa per a un eventual retorn. El retorn és obert per Lluís Estasen exposant-se en alguns passos sense cap protecció, després d'unes hores d'angoixa aconsegueix portar una altra vegada la cordada fins a la cim, on arriben amb les primeres foscors de la nit.
Entre els anteriors intents des de la base i aquest des del cim queden pocs metres per enllaçar tot l'itinerari.
El 30 juny 1928 Josep Puntes, Josep Rovira i Jofre Vila, juntament amb Lluís Estasen, surten del Santuari de Gresolet a les sis del matí. Estan decidits a trobar la via definitiva, ja que a penes resten 200 metres de terreny desconegut per completar els intents d'anys anteriors. Per les abruptes pendents de la base de la paret van guanyant alçada, fins a arribar al petit coll del Dit. Coneixent que la canal del Riambau és infranquejable no es fiquen en ella, sinó que comencen a elevar-se per un esperó poc evident que neix en el mateix coll. Porten únicament una corda i Estasen guia en tot moment la cordada. Davant d'una paret extraplom que els tanca el pas Estasen té la intuïció de trobar un espectacular i exposat flanqueig que serà la clau de l'ascensió. Les majors dificultats van quedar enrere. Han necessitat sis hores per superar 200 metres. No han clavat cap pitó. Per terreny més senzill i vagament conegut d'intents anteriors guanyen la punta del Calderer.
El setembre de 1930 Estasen, Guilera, Oliveras i Roig repeteixen l'ascensió. Formen dos cordades i en previsió de les dificultats s'han fet forjar per un ferrer dos enormes claus, de diversos quilos de pes, per assegurar-se. Refan l'itinerari, realitzant algunes variants que deixen la via definitivament traçada. Els pitons ni els utilitzen. Un el deixen clavat a la paret per descarregar del pes i l'altre ni surt de la motxilla, tornant a Barcelona.

Evolució posterior

Amb aquestes ascensions s'ha obert la veda per a l'escalada al Pedraforca. A partir de llavors, s'aniran obrint vies i més vies, els noms importants de cada època deixaran la seva empremta a les parets de la muntanya i cada generació plasmarà les noves formes d'entendre l'escalada amb les seves realitzacions. No és temerari afirmar que el Pedraforca és un petit compendi de la història de l'escalada catalana. Així ja el 1933 Llopis i Vilaret tracen la primera variant de la via Estasen, i en el Pollegó Inferior Xandri i Casanellas tracen una via directa des de l'Enforcadura. El 1936 Homedes, Boixeda i Albareda tracen l'històric i bell itinerari a l'agulla del Gat. Les males condicions atmosfèriques provoquen que en intentar iniciar el ràpel de descens Homedes sigui assolit per un llamp i mor estimbat. Aquest dramàtic accident va tenir una gran repercussió en la seva època. El 1941 es traça la popular via Pany al collet de la Cova. I el mateix any s'obre una altra via històrica, la Maria Antònia-Estrems a Cabirols, amb la primera presència femenina a la paret en la figura de Maria Antònia Simó, gran escaladora catalana. El 1944 s'obre clàssica Pany-Haus de la cara sud del Pollegó Inferior. I el 1949, pels potents germans Estorach, la via per l'interior de la canal del Riambau. I es podria continuar citant vies, anys i escaladors. Anglada, Guillamon, Cerda, Pokorski, Garcia Picazo, etc. recorren i exploren sistemàticament tots els replecs de roca de la gran paret.

Actualment, hi ha obertes més d'un centenar de vies repartides principalment entre la paret nord del Pollegó superior i la paret sud del Pollegó inferior. En el vessant nord l'escalada s'ha d'aprofitar les abundants fissures, xemeneies i relleixos, mentre que en el vessant sud es tracta sobretot d'escalada de placa sobre una roca compacta i adherent. (Continuarà)
(La fotografia correspon al paisatge quotidià de Gósol)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís