Visita al cor de Catalunya: Gósol i la Vall de la Vansa (del 26 al 28 de maig de 2017): dies 1 i 2; arribada a Gósol i visita a la Vall de la Vansa (26 i 27 de maig de 2017) (XIV)
La paret nord del Pollegó superior va ser l'objectiu principal.
Així, a principi de segle, en Lluís Estasen i altres companys varen anar solcant les rutes més evidents, com
la bretxa occidental del Pollegó inferior o la canal Roja i la via de la
Grallera al Pollegó superior.
La via Estasen, oberta el 30 de juny de 1928, va ser el tret de
sortida que obria l'època de descoberta i realització de les vies de la muralla
nord del Pollegó superior i de les parets del Pollegó inferior. Aquesta via és
considerada el tret de sortida de l'escalada a Catalunya
A finals del segle XIX, amb el
naixement de l'excursionisme català, una generació de muntanyencs recorregué
les muntanyes catalanes, el Pedraforca no s'escapà d'aquesta febre exploradora
convertint-se en objectiu d'aquests alpinistes. Si bé l'ascensió de la muntanya
per les vies normals no ofereixen cap fet remarcable, els primers traçats de
vies d'escalada suposen el naixement d'aquest esport a Catalunya.
Després d'haver pujat a les principals puntes, l'objectiu
esdevingué la conquesta de la paret nord, buscant una via que l'ascendís
íntegrament i portés directament a les seves puntes central, el Calderer.
Aquesta recerca de la dificultat per la dificultat (seguint la clàssica llei de
Mummery) marca l'inici de l'escalada a Catalunya.
Lluís Estasen era, amb seguretat, l'alpinista català més dotat, amb més ambició
i amb la tècnica i empenta necessària per encarar el projecte. Liderava de
manera indiscutida un petit grup d'alpinistes barcelonins que l'acompanyaven en
tots els seus recorreguts i que van donar un impuls decisiu a l'exploració de
les muntanyes catalanes. El material precari de l'època, la tècnica
rudimentària, la nul·la informació prèvia, eren limitacions que se superaven
amb grans dosis de valentia, empenta i il·lusió.
Malgrat que per al moment històric i les circumstàncies de l'època
es consideressin a les primeres ascensions per la cara nord del Pedraforca com
empreses de gran dificultat i perill, analitzades amb els criteris d'altres
països quedarien una mica relativitzades, ja que no sobrepassen el IV grau de
dificultat, i als Alps feia anys que es realitzaven ascensions extremes, a les Dolomites es forçaven
els sisens graus, o simplement al costat francès del Pirineu ja en el segle XIX
s'havia ascendit al Couloir de Gaube o s'havia traçat una via de
característiques similars a la cara nord del Midi d'Ossau.
L'amplitud de la paret nord és enorme i en aquells primers intents
es buscava un itinerari que evités les dificultats principals i el terreny més
descompost. Cal recordar que en aquells temps l'actual refugi Estasen no
existia, i totes les ascensions s'iniciaven al Santuari de
Gresolet, al fons de
la vall, a tres hores del peu de la paret. Les grans dificultats de comunicació
i transport i les poques ocasions de tenir tres dies festius limitaven greument
la regularitat dels intents. L'any 1922 es recorre la Canal
Roja i la canal
de la Grallera al Pollegó
Superior, vies senzilles, però que serveixen com exploració i coneixement de
l'intricat relleu de la paret nord. Són ascensions preparatòries de l'autèntica
via directa buscada, que ha de travessar tota la paret en vertical i conduir
directament al Calderer. Els següents passos es
dirigeixen cap a la canal de Riambau. L'any 1924 fan un
nou intent, però es veuen detinguts per murs infranquejables sense aconseguir
avançar molts metres. Més aviat desanimats decideixen fer un intent en sentit
invers, és a dir, descendint des del cim fins a la base de la paret. El
setembre de 1926 Estasen, Guilera i Vila decideixen provar amb aquesta nova
opció. Per a això pugen ràpidament fins al Pollegó superior (realitzant la
segona ascensió per la via de la Grallera i prenent punts de referència per al
posterior descens) i inicien el descensos per les terrasses i ampits de la cara
nord, no obstant arriben a un punt sense sortida, extraplomat al buit. Amb una
certa ingenuïtat no havien previst la possibilitat del fracàs i no deixaren cap
corda estesa per a un eventual retorn. El retorn és obert per Lluís Estasen
exposant-se en alguns passos sense cap protecció, després d'unes hores
d'angoixa aconsegueix portar una altra vegada la cordada fins a la cim, on arriben amb les primeres foscors de la nit.
Entre els anteriors intents des de la base i aquest des del cim
queden pocs metres per enllaçar tot l'itinerari.
El 30 juny 1928 Josep Puntes, Josep Rovira i Jofre Vila, juntament
amb Lluís Estasen, surten del Santuari de Gresolet a les sis del matí. Estan
decidits a trobar la via definitiva, ja que a penes resten 200 metres de
terreny desconegut per completar els intents d'anys anteriors. Per les abruptes
pendents de la base de la paret van guanyant alçada, fins a arribar al petit
coll del Dit. Coneixent que la canal del Riambau és infranquejable no es fiquen
en ella, sinó que comencen a elevar-se per un esperó poc evident que neix en el
mateix coll. Porten únicament una corda i Estasen guia en tot moment la
cordada. Davant d'una paret extraplom que els tanca el pas Estasen té la
intuïció de trobar un espectacular i exposat flanqueig que serà la clau de
l'ascensió. Les majors dificultats van quedar enrere. Han necessitat sis hores
per superar 200 metres. No han clavat cap pitó. Per terreny més senzill i
vagament conegut d'intents anteriors guanyen la punta del Calderer.
El setembre de 1930 Estasen, Guilera, Oliveras i Roig repeteixen
l'ascensió. Formen dos cordades i en previsió de les dificultats s'han fet
forjar per un ferrer dos enormes claus, de diversos quilos de pes, per
assegurar-se. Refan l'itinerari, realitzant algunes variants que deixen la via
definitivament traçada. Els pitons ni els utilitzen. Un el deixen clavat a la
paret per descarregar del pes i l'altre ni surt de la motxilla, tornant a
Barcelona.
Evolució posterior
Amb aquestes ascensions s'ha obert la veda per a l'escalada al
Pedraforca. A partir de llavors, s'aniran obrint vies i més vies, els noms
importants de cada època deixaran la seva empremta a les parets de la muntanya
i cada generació plasmarà les noves formes d'entendre l'escalada amb les seves
realitzacions. No és temerari afirmar que el Pedraforca és un petit compendi de
la història de l'escalada catalana. Així ja el 1933 Llopis i Vilaret tracen la
primera variant de la via Estasen, i en el Pollegó Inferior Xandri i Casanellas
tracen una via directa des de l'Enforcadura. El 1936 Homedes, Boixeda i
Albareda tracen l'històric i bell itinerari a l'agulla del Gat. Les males
condicions atmosfèriques provoquen que en intentar iniciar el ràpel de descens
Homedes sigui assolit per un llamp i mor estimbat. Aquest dramàtic accident va
tenir una gran repercussió en la seva època. El 1941 es traça la popular via Pany
al collet de la Cova. I el mateix any s'obre una altra via històrica, la Maria
Antònia-Estrems a Cabirols, amb la primera presència femenina a la paret
en la figura de Maria Antònia
Simó, gran
escaladora catalana. El 1944 s'obre clàssica Pany-Haus de la cara sud del Pollegó Inferior. I
el 1949, pels potents germans Estorach, la via per l'interior de la canal del
Riambau. I es podria continuar citant vies, anys i escaladors. Anglada,
Guillamon, Cerda, Pokorski, Garcia Picazo, etc. recorren i exploren
sistemàticament tots els replecs de roca de la gran paret.
Actualment, hi ha obertes més d'un centenar de vies repartides
principalment entre la paret nord del Pollegó superior i la paret sud del
Pollegó inferior. En el vessant nord l'escalada s'ha d'aprofitar les abundants
fissures, xemeneies i relleixos, mentre que en el vessant sud es tracta
sobretot d'escalada de placa sobre una roca compacta i adherent. (Continuarà)
(La fotografia correspon al paisatge quotidià de Gósol)
Comentaris