La Vall de Boí (29 i 30 d’octubre de 2015) (dia 1, 29 d’octubre de 2015): de Girona a la Vall de Boí (i III)

No ens estem gaire estona al poble, sinó que anem a buscar informació sobre excursions a fer al parc Nacional d’Aigüestortes (http://www.vallboi.cat/ca/aig%C3%BCestortes) , molt proper. Finalment, amb l’ajuda de la noia que ens atén, decidim fer la ruta fins al planell d’Aigüestortes (http://www.vallboi.cat/ca/ruta/excursi%C3%B3/itinerari-de-la-palanca-de-la-molina-al-planell-daig%C3%BCestortes-ruta-de-la-ll%C3%BAdriga ), la ruta de la Llúdriga. Així doncs, tenim temps de fer un cafè per agafar forces i ja ens dirigim cap a l’inici de la ruta. Com que és un dia entre setmana, però festiu a Girona, no hi ha gairebé ningú, comencem a caminar. El dia és càlid, bell i ens parem a veure com pasturen les vaques, contemplem els rierols, i quan arribem a l’estany de Llebreta (https://ca.wikipedia.org/wiki/Estany_de_Llebreta) , ens trobem en un parell d’ànecs, petits, que ens comencen a seguir durant molta estona. Tenen gana i mengen algunes engrunes que ens cauen del nostre entrepà. Enllà, però, veiem una gran au amb les ales esteses, que sembla ser un rapinyaire. Ens entretenim una bona estona mirant els arbres de colors reflexats a l’estany. Continuem el nostre camí: passem pel Mirador de la Cascada, a on ens fem fotografies amb la cascada a darrera. Anem pujant fins al panell del Sant Esperit i arribem finalment al Planell d’Aigüestortes. Allí, continuem fent una volta per la zona. Ja hi trobem més gent, que ha pujat amb cotxes-taxi. Nosaltres, malgrat que amenaça que arribarem ja de fosc, decidim tornar a peu de nou. I no ens en penedim. Els colors del capvespre, juntament amb els colors grocs, vermells, marrons, taronges de la tardor, fan del paisatge un petit paradís. Finalment, ja de fosc, arribem al pàrquing i agafem el cotxe i anem a l’alberg, a on fem unes cerveses i ens dutxem. El que no ens abelleix gaire del lloc és que no ens atenen en català ni fan gaires esforços per fer-ho. De totes maneres, ens dóna un val de descompte per anar a sopar en un bar-restaurant que també porten ella i el seu company. Després de descansar una estoneta, hi anem. Passem per davant de Sant Climent de Taüll, il·luminat, majestuós, i també passegem pel petit poble. Anem a sopar al restaurant recomanat per la dona de l’alberg (de fet, dels pocs oberts). Mengem formatges i també prenem cervesa i ratafia. Quan ja tanquen, marxem. Paguem; tot i un 10% de descompte per estar allotjats a l’alberg, el preu no és gaire econòmic. Tot i la fresca, passegem pel poble mig desèrtic, però amb una aura especial, fins que arribem a l’alberg i anem a descansar la carcanada unes quantes hores. 

(La fotografia correspon, de nou, a l'estany de Llebreta)