La Vall de Boí (29 i 30 d’octubre de 2015) (dia 1, 29 d’octubre de 2015): de Girona a la Vall de Boí (II)
A part
de les esglésies, Taüll ofereix serveis per als visitants i per a totes les
necessitats d'una població acostumada a la vida urbana: supermercats,
residències-cases de pagés, hotels, bars i restaurants, botigues de roba i
records, un càmping, una petita discoteca, i fins i tot una empresa de guies de
muntanya. En l'actualitat, Taüll viu totalment per al turisme, tot i que hi
roman una certa activitat ramadera, que era la tradicional d'aquests pobles de
muntanya.
Fins a
l'any 806 el comte de Tolosa alliberà aquesta regió de la
submissió dels musulmans i dels tributs que els havien de pagar. Més tard, la
vall de Boí va ser donada al comtat de Pallars, i la seva església depenia de
la diòcesi d'Urgell. El 911 es va establir el bisbat de Roda, de vida efímera,
en el qual estaven inclosos els comtats de Ribagorça i Pallars. Això va
provocar conflictes amb l'església d'Urgell. El 949 es van separar els comtats, i el de Ribagorça va
quedar pertanyent al nou bisbat de Roda de Ribagorça, mentre que els de Pallars tornaren al d'Urgell.
Els conflictes de tota mena, senyorials i eclesiàstics, foren abundants fins al segle XII, i al
final es va assolir una certa estabilitat, fruit de les convinences signades entre comtes i bisbes. Alfons
I (el Batallador) fou el primer rei que afavorí uns certs anys de
tranquil·litat.
El senyor d'Erill obtingué la jurisdicció dels pobles de la vall, en
un moment en el qual les seves intervencions en diverses campanyes militars
enriquiren notablement la casa dels Erill. Emprengueren la renovació de les
esglésies rústiques de tota la vall, substituint-les per altres de construcció
romànica, ricament decorades i amb un esplèndid mobiliari litúrgic. A Taüll es
van edificar les esglésies de Sant Climent, Sant Martí (desapareguda
per una allau als anys 70, i de la qual només es conserva una part dels absis),
i Santa Maria, a més de l'ermita de Sant Quirc de Taüll.
Pascual Madoz parla de Taull en el seu Diccionario
geográfico... del 1848. Hi diu que està situat en una petita muntanya de
la vall de Boí, que l'arrecera del vent del nord. El clima hi era fred i
propens a pulmonies. Constava de 24 cases, inclosa la Casa de la Vila i dues
església, totes dues amb el títol de parroquial, ateses per un rector un
vicari. Destaca que temps enrere havien arribat a tenir, a més, tres
beneficiats. Esmenta el cementiri, dins de la vila, i la capella de San
Quilez, situada a la muntanya. Diu que hi havia dues mines de plom, una
a la Font de Sant Martí, l'altra a Ginebrell o Mulleres, i una de ferro, que no
s'ha explotat.
El
terreny és muntanyós, aspre i de mala qualitat, llevat d'algun tros de terra
argilosa. Té prats de secà i alguns horts que es reguen amb el barranc de Sant
Martí. S'hi produïa sègol, ordi, patates i una mica de llana. S'hi criaven
ovelles, vaques i eugues. De cacera, bastant abundosa: llebres, perdius,
guatlles i alguns óssos, sengrals i isards. Hi havia un molí fariner. La
població era de 13 veïns (caps de família) i 70 ànimes (habitants)”. (continuarà)
(La imatge correspon a l'estany de Llebreta)
Comentaris