“El síndrome de Garibaldi”, de Jorge Garralda


Durant el cru hivern americà, he tingut l’oportunitat de llegir la primera novel·la del poeta i pediatra Jorge Garralda, “El síndrome de Garibaldi”. Conec ja de fa temps la vesant de poeta i de rapsode de Garralda, però amb la lectura d’aquesta novel·la curta, editada per Neopàtria, he descobert una faceta que m’agrada tant o més d’aquest geni. A partir d’un article a Playboy, el qual parla de la mosca del vinagre, la Drosophila melanogaster, un noi que vol conquistar una veïna del barri, el Pato Garibaldi,  i un grup d’amics, Garralda construeix una història que entrellaça els paisatges d’un barri de Buenos Aires abans de la dictadura de Videla, amb els paisatges de l’Empordà, i més concretament de Figueres, un trajecte des de la capital de l’Alt Empordà fins a l’aeroport del Prat a través de l’AP-7 per fer el seu relat. “El síndrome de Garibaldi” no només explica les vicissituds del Pato Garibaldi, sinó que aquesta història és l’excusa, per narrar en to argentí, amb barreja de català i altres llengües,  tot el retrat d’una època a Buenos Aires, de manera poètica i que no deixa indiferent, amb tot un seguit de personatges molt ben caracteritzats. I també, s’entreveu l’esperit de superació i de refer la vida lluny del lloc que t´ha vist néixer; qui sap si l’autor ha volgut plasmar també algunes vivències autobiogràfiques, ja que va haver d’exiliar-se la seva Argentina natal fugint de la dictadura de Videla.   Garralda ha sabut combinar molt encertadament ciència i lírica en una novel·la del tot recomanable. Felicitats mestre! Per quan la propera?
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís