evita

Després de descarregar les motxilles, així ho fem! Descansem una estona i toquem la porta de la seva habitació i marxem a fer un passeig pel centre, i més concretament per Khao San Road ( http://www.mundo-nomada.com/articulos/conociendo-la-calle-khao-san-road-el-gueto-de-mochileros-de-bangkok ; https://en.wikipedia.org/wiki/Khaosan_Road ) , un carrer molt cèntric i proper al nostre hotel a on es concentren molts establiments de restauració i d’oci. La zona té molta vida, hi ha un munt de gent, principalment turistes. També hi ha llocs a on dormir, però el soroll no deu ser un bon aliat per retrobar-se a un mateix en el món dels somnis.... Fa un temps, aquesta zona era una zona de motxillers pobres, però ara s’ha convertit en una zona de motxillers “pijos”. Nosaltres anem tranquil·lament a fer una cervesa, per acabar sopant en un bar ple de turistes i acabar fent còctels a un preu bastant econòmic. Malgrat tot, la zona també mostra bosses de pobresa i unes simpàtiques venedores de ...

Tal i com es preveia, la nit no és tranquil·la a Phuket; malgrat que les platges són lluny de la ciutat, hi ha bastant soroll i descanso ben poc. A més, cal que matinem, així que els nervis per no adormir-me encara fan que el son sigui més lleuger. Quan el dia despunta, ja ens llevem i anem cap a la terminal de bus. Cal que recorrem 1km, però es fa etern, ja que el terra és molt moll, rellisca moltíssim i a més, els taxistes pesats no paren d’insistir per portar-nos a la terminal. Finalment, hi arribem. El bus, en aquesta ocasió, és una furgoneta bastant ben equipada i només val 100BAT, molt barat comparat amb els 650 que es demanen normalment  per un taxi. El trajecte fins a l’aeroport és tranquil. Va pujant i baixant una pila de gent de la furgoneta i quan arribem a l’aeroport, cau un bon ruixat, però per sort, estem ja a aixopluc. Un cop a l’aeroport, decidim esmorzar, però els preus són bastant poc econòmics i opto finalment per un sandvitx de formatge bastant bo i econòmic...

Deixem les coses i descansem una mica abans d’anar a buscar algunes provisions a un 7eleven que no queda gaire lluny de l’hotel. Pel carrer anem menjant i busquem coses interessants per visitar, però la veritat és que no n’hi ha gaires. Hi ha algun temple però queda lluny, així que optem per anar a fer una visita a un mercat local a on tothom ens mira per la nostra acreditada pinta de turistes. Però no ens hi estem gaire i continuem caminant per la ciutat. Ens dirigim cap a una zona amb bastantes cases de colors i un xic més comercial, però tampoc ens acaba de seduir. Aprofitem per seure i prendre un batut de síndria, boníssim, i després, continuar caminant un xic més pels carrers decadents, malgrat que la pluja amenaça de visitar-nos d’un moment a l’altre. En alguna guia llegim que hi ha reminiscències portugueses en aquesta ciutat, una de les més antigues de tot Tailàndia. Finalment, la pluja ens sorprèn i ens mulla una mica, però hi ha gent a qui no li importa gens, a jutja per ...

Finalment, arribem a Phuket ciutat ( https://en.wikipedia.org/wiki/Old_Phuket_Town ) , no anem a la zona de platges, ja que queden molt lluny de l’aeroport i a més tenim hotel reservat al centre. Però el molt desgraciat de conductor encara ens fotrà una última putada. Enlloc de deixar-nos a on cal, ens deixa a una terminal de bus a més de 3km de la ciutat, justament davant d’un taxista còmplice. Quina casualitat, oi?! Baixo dient un munt d’improperis que no entén, per sort, i també amb nosaltres baixa l’Araceli. Ella està molt avesada al transport públic i amb penes i treballs aconseguim descobrir quina és la línia de bus que ens porta cap al centre. Ens costa moltíssim menys que un taxi i tenim temps d’interaccionar amb l’Araceli, una noia molt trempada. El bus fa gràcia, és com una mena de furgoneta descoberta de color rosa. Tu puges allí i també hi ha una persona que et cobra un cop comença la marxa. Arribem cap al centre, ens acomiadem de l’Araceli i anem a buscar ja l’hotel, e...

La nit és mig tranquil·la a Krabi, ja que uns galls fan de les seves i no deixen tota la placidesa pel descans. Quan em llevo, opto per anar a fer una passejada per la riba del riu i contemplar el paisatge de primera hora del matí. De totes maneres, tot i que el lloc és molt agradable, desisteixo aviat: un grup de taxistes pesats no deixen de tocar la moral. Així doncs, m’endinso a les entranyes de la ciutat per trobar un lloc per esmorzar. Demano una mena de dònut i cafè amb llet... i ai las, tinc feina a córrer cap a un lavabo. Un cop em trobo millor, una furgoneta ens ve a recollir per anar cap a l’estació de busos a agafar una furgoneta que ens menarà a Phuket. Hi anem i el viatge és un xic complex, ja que la furgoneta es para a un munt de terminals de bus escampades per tota la ciutat. Finalment, ens porta cap a una mena de descampat a on ens distribueixen com si fóssim borregos. A nosaltres en toca en una furgoneta plena de motxilles i de turistes. I em toca seure sobre la ro...

Però ja s’acosta l’hora de tancar el temple i preparem la retirada quan comença a ploure amb bastanta insistència. No trobem cap taxi i caminar cap a l’hotel no sembla una bona solució. Un noi s’ofereix a portar-nos dos... en una mini moto i a un preu d’escàndol. Ho diem a la policia i encara se’n riu de nosaltres. Així doncs, optem per un taxi convencional que ens vol clavar una morterada. I mentrestant, una senyora catalana que ens ha escoltat, ens diu d’anar amb ella, però com que va amb un tour i ja van plens, desisteix. I no sé pas com, un senyor que ho ha seguit tot (deduïm que no té ni  llicència de taxista), s’ofereix a portar-nos amb el seu cotxe per un mòdic preu, encara que no barat del tot. Ja de tornada a l’hotel i un xic fastiguejats, acabem de decidir com anirem el dia següent a Phuket; optem al final per fer-ho via terrestre enlloc de ferri i ho reservem. I la tarda ja comença a escolar-se: passegem pels carrers més comercials, anem a contemplar el riu i les esc...

Pugem cap a la cova del Tigre, a on avui en dia hi ha un reproducció d’un gran tigre. La cova porta el nom perquè a principis de segle sembla que hi havia un tigre per aquella zona i se’l va venerar. El lloc no té gaire més secret i optem per marxar. Tot i que el dia és ennuvolat, és molt xafogós. I tenim dues opcions: fer una passejada circular per una mena de bosc, després de pujar 184 escalons o bé pujar 1237 escalons fins al damunt d’una muntanya (287 metres) des de la qual es divisa un gran panorama. Opto per la primera opció i la veritat és que val la pena. Passejo sola enmig del bosc, a on hi ha coves a on hi viuen monjos. M’acosto a alguna d’elles i la veritat són precioses, però no així les puces que em poblen les cames. Fujo cames ajudeu-me i acabo de fer la ronda circular i m’encanto també amb un tortuga que apareix del no res enmig del terra fangós i dels arbres altíssims i la frondosa vegetació. Finalment, acabo la ruta i encara em queden forces per remuntar els 1237 e...

El taxi ens porta fins a l’hotel que tenim reservat, el Lada Krabi Residence ( https://www.booking.com/hotel/th/lada-krabi-residence.ca.html?aid=304142;label=postbooking_confemail;sid=bc999635b340d0e8f31beae334f8b868;dcid=4;dist=0&sb_price_type=total&type=total& ), un hotel bastant cèntric. Com que el viatge ha estat cansat i no és que faci gaire bon temps, optem per descansar una estona a l’hotel abans de sortir de nou. La vist que tenim des de l’habitació, però, no és que m’abelleixi gaire: una paret blanca tacada de sang... Després de recuperar forces, anem a buscar provisions a un 7eleven que tenim a tocar, però no ens volen servir cervesa, ja que hi ha una determinada franja horària, que coincideix amb quan els infants surten d’escola, a on no està permès comprar alcohol. Al costat de l’hotel també hi ha un mercat ple de gent i de menges estranyes, però l’olor que m’arriba a les narius més aviat m’ofèn. Preguntem a l’hotel com visitar un lloc bastant conegut de la...

La nit torna a ser plàcida al petit paradís que és Ko Phi Phi. Tot i això, no aconsegueixo dormir d’una tirada i em vaig despertant diverses vegades. Estic un xic nerviosa per no perdre el taxi-barca que ens ha de portar de nou a Ton Sai. A més, avui celebro que em faig un xic més gran, que la vida em regala un altre dia més d’experiència. Serà la vegada que ho celebro més lluny de casa, però amb moltes ganes de viure aquesta experiència. Recollim les coses, paguem i ja ens enfilem a la barca que ens portarà al port de Ton Sai. Quedo de nou abduïda per la bellesa del paisatge d’aquests verals. Tenim previst esperar unes hores a la ciutat més gran, però tenim una sorpresa: els horaris de ferri estan equivocats i enlloc de marxar a la tarda, el nostre ferri vers Krabi resulta que està a punt de marxar. Tenim, però (i per sort), encara temps de poder-hi pujar. És una embarcació gran però va bastant plena. Tant plena que acabem a bodega, un lloc bastant fosc, ple de gent i amb l’aire c...

L’illa pren el seu nom per la gran quantitat de bambús que hi ha, tots apuntant al cel, preciosos. De fet, és una mena de parc natural però no portem gaire roba ni tenim gaire temps per fer-hi una passejada. Així doncs, passegem un xic, contemplem el mar preciós que es fon amb l’horitzó i descansem a l’arena blanca tot esperant per marxar altra vegada. M’entretinc amb una noia xinesa que juga a ser model i m’indigno amb un imbècil de xinès que maltracta a un pobre cranc. I també m’encanto amb l’agilitat del noi jove que ens ha acompanyat  Finalment, pugem tots a la barca i ja tornem cap a l’hotel. El camí de tornada se’m fa etern, ja que fa molt mala mar i pateixo d’allò més. En algun moment, fins i tot tinc la sensació que la barca es bolcarà. Com puc, intento dominar els nervis que em corsequen, però sembla que la penúria no s’acabarà mai. Quan per fi arribem, desembarquem i no puc evitar que em vingui, ni que sigui per uns instants, les imatges de la fossa comuna que és la M...

Per uns moments la desesperació s’apodera de nosaltres, però per sort, tot acaba bé. El noi-nen de somriure encantador que ha sortit el no res al matí, ha ajudat al meu amic, tot remolcant-lo i arriben tots sans i estalvis, però amb un bon ensurt a dins. Potser per això, quan ens donen menjar, em costa una mica empassar-lo. Rumio una estona: molta gent ens veu com una  cartera amb potes. Ni la més mínima humanitat ni compassió. Al cap d’una estoneta, però, ja em calmo i, a part de banyar-me, vaig a fer un petit passeig per l’illa... i ai las! Em trobo a un xinès mal educat que em fotografia sense el meu consentiment. Em torna a pujar la mosca al nas per uns moments... Finalment, com que és l’hora, pugem a la barca i seguim el nostre periple per les belles aigües. Al cap d’una estoneta ens parem a l’illa dels monos, preciosa però molt bruta.  El lloc és d’allò més curiós: una munió de monos esperen que baixis per veure si els hi dónes quelcom per menjar. Però també cal vigi...

Ens hi banyem i la sensació torna a ser increïble, talment el paradís. Però el dia avui sembla que serà llarg i per tant, hem de continuar el viatge. Teòricament ens dirigim cap a Maya Beach, però hi ha moltíssima gent i el conductor de la barca opta per portar-nos a un altre lloc, a l’altre costat d’aquesta platja que es va fer famosa perquè s’hi va gravar la pel·lícula “La platja”. Però la imatge de la platja des de l’altre costat no és tant idíl·lica, car la mar està molt més remoguda i hem de fer un bon tros nedant enmig d’una aigua bastant més freda. Com que no ho veig lluny, no agafo cap jaqueta salvavides. Després de nedar una estoneta, arribem a una mena de corda que et permet pujar a la petita illa. Després es baixa per unes petites escales i ja es troba una petita entrada d’aigua. L’illa fins i tot té lavabos i es creua en un tres i no res per arribar a l’arena, arrebossada de gent de tot arreu del món, però sobretot de Xina, de la famosa platja ( https://en.wikipedia.org/...

La nit en una illa és brutal. I més si és a Ko Phi Phi, un autèntic paradís natural. De fet, serà l’única nit de tot el viatge que dormiré d’una tirada. M’aixeco bastant descansada i només d’obrir la porta del bungalow, un bell espectacle de la natura em sorprèn. Una bella albada, de pell de gallina. Preparem les coses per anar d’excursió; el dia es preveu d’allò més llarg. Omplim una miqueta la panxa al restaurant del ressort i ja anem a conèixer els guies del dia d’avui i els companys de viatge. En portarà un noi de l’illa que en prou feines parla anglès i també se’ns hi uneix un noi jovenet de somriure preciós. Durant el dia d’avui ens acompanyaran al viatge dues parelles franceses i també uns italians. La primera parada la fem no gaire lluny de l’hotel, a un illot conegut com l’illot del tauró. Amb l’excursió hi va inclòs un equip de snorkel. Només d’arribar, ens tirem a l’aigua, que té una bona temperatura. El que s’observa al fons marí és impressionant, de pell de gallina. Pe...

K o Phi Phi ( http://www.gokohphiphi.com/ ; https://es.wikipedia.org/wiki/Phi_Phi ) , a part d’una bella illa, també és un lloc amb molta festa. Ko Phi Phi és un petit arxipèlag situat la mar d’Andaman, i el conformen diferents illots, que visitarem el dia següent. El ferri ens ha deixat a Ton Sai, la ciutat més gran, però no tenim ni temps d’anar-hi, ja que ens espera la barca que ens portarà a l’hotel llogat. És una de les típiques barques de la zona, amb la proa adornada amb collarets i flors. Així doncs, carreguem maletes i ja ens dirigim cap al Kho Phi Phi Relax Beach Resort ( https://www.booking.com/hotel/th/phi-phi-relax-beach-resort.ca.html?aid=304142;label=postbooking_confemail;sid=bc999635b340d0e8f31beae334f8b868;dcid=4;dist=0&sb_price_type=total&type=total& ) , un hotel econòmic situat en una lloc a on s’hi accedeix per bosc o bé per mar, com fem nosaltres. Només d’arribar, hem de fer l’últim tros a peu, passant per una aigua cristal·lina i amb una temperatu...

La nit no acaba de ser del tot plàcida, ja que uns sorolls d’animals no paren d’interrompre el son. Però bé, com que avui també anem amb el temps força cronometrat, tampoc hi ha temps per fer gaire mandres. Ens llevem, esmorzem de nou a la terrassa i acabem de preparar les maletes, ja que avui és dia de canviar de destí. Ens acomiadem de la gent de recepció i un taxi, prèviament llogat des de l’hotel i que ens surt més econòmic (uns 200 BATS) , ens porta cap a l’aeroport. Arribem amb bastanta antelació i ens hem d’esperar a que obrin per fer la facturació. Finalment, tot matant l’estona llegint, podem fer els tràmits i ja embarquem. Casualment, o no, al final ja no sé què pensar, ens posen a tot un grup de catalans als mateixos seients, amb la més gran casualitat encara que davant meu s’asseu un noi d’Anglès, l’Arcadi, amb la seva parella, l’Alba. Ens posem a xerrar i comprovem que tenim moltes amistats en comú. El vol es fa molt agradable (tret que al costat tinc una xinesa malagr...

El conductor-guia, es para en un camp d’arròs d’una varietat molt especial, que no cal que s’inundi i que només es veu verd a l’època que hi anem, juliol i agost; també té la peculiaritat que creix a les altures. Després, marxem ja de nou cap a Chiang Mai. La veritat és que el camí és llarg i m’endormisco, però el temps canvia i comença a ploure, de manera que el guia ens tapa una mica amb plàstics, però agafo fred. I el camí fins a Chiang Mai, amb embús inclòs, no s’acaba mai. Anem deixant als seus respectius allotjaments els diferents integrants del grup i quedem amb la italiana que ens veurem més tard.  Un cop arribem a Chiang Mai, ens va d’allò més bé prendre una dutxa calenta i recuperar-nos. Mentre descansem, sentim que hi ha hagut un atemptat a Bangkok que ha provocat unes quantes víctimes. Un cop un xic més descansats, marxem cap al centre de la ciutat i acabem en un bar bastant turístic, a on sopem i també podem tastar una menja que ja hem vist a bastants llocs: “Mango...

Quan encara no hem tingut ni temps de començar a pair el dinar, el guia ens dóna a cadascú un pal per començar la marxa cap a unes cascades. El camí vers el lloc és espectacular. El guia està molt i molt acostumat a moure’s per aquells verals i va amb xancletes i a un pas de vertigen. Voregem un riu i l’anem creuant, no amb poques dificultats en algunes ocasions. El guia, de sobte, s’atura: ha vist un alvocat madur al damunt d’un arbre i en un tres i no res, talment un mico, s’enfila al capdamunt i el fa caure. Content com un gínjol, se’l posa a la butxaca i diu que marxem abans no arribi l’amo de l’arbre. Travessem el riu i ens trobem a un petit poblat, a on una dona ens explica que allí s’hi pot fer nit. Em diu si li vull comprar una polsera, però li dic que de tornada, com així faré. Caminem una bona estona més; de tant en tant se m’escapa el riure amb els escarafalls de la noia italiana quan té dificultats per creuar l’aigua. Després d’una bona estona, arribem a unes cascades p...

La noia italiana cau i les seves vambes blanques impol·lutes, entre improperis, es transformen en vambes negres. Quan aconseguim arribar a on hi ha els animals, els sudcoreans i els catalans ja han marxat amb sengles animals a fer una volta. Mentrestant, m’entretinc a contemplar el bellíssim paisatge de la zona i a observar a la gent i als animals que es mouen per allí. Els elefants que tenen poden ser capturats de petits i llavors entrenats, o bé ja nascuts en captivitat. La veritat és que em desperten una gran tendresa, i gairebé m’emociono quan m’enfilo al llom d’un d’ells, després d’haver pujat a una petita torre per tal de poder seure a la seva esquena. Pugem dos en un mateix animal... i el que jo no comptava era que tinguessin l’esquena plena de pèls punxeguts que es claven com petites agulles a les meves cames. De fet, el passeig és emocionant, ja que precisament baixet l’animal no és! M’agrada contemplar el paisatge i sentir l’animal mentre es mou. Ara bé, mantenir l’equili...

El despertador sona quan tot just el sol s’aixeca. No tenim gaire temps: pugem a esmorzar al terrat (un bol de iogurt amb cereals d’allò més deliciós) i ja baixem cap a la recepció de l’hotel, a on després d’una breu estona arriba un noi jove amb una furgoneta descoberta, tipus els taxis típics de Chiang Mai. Ens saluda i comença el periple pels hotels de la ciutat: primer anem a recollir a una noia italiana, la Valèria; seguidament recollim a una parella de catalans i també a una parella sudcoreana. Tardem una bona estona a sortir de Chiang Mai i la primera parada que fem és a una mena de viver de papallones. Com que en el viatge s’especificava que seria un camí de corbes, em prenc abans de sortir de la ciutat una pastilla contra el mareig... i ai las! Caic en un somni molt i molt profund; quan arribem al viver, semblo, literalment, zombi. Tinc dificultats per saber a on sóc i per mantenir-me dreta. Però mica en mica, em vaig despertant una miqueta. La forta somnolència, però, pro...

Tot seguit tirem i anem al restaurant del parc, a on ens separen. Una família musulmana en una parta i l’altra, en una altra taula. La resta, separats en una altra taula. Sap greu, però és així com ells ho volen; també es queixen molt de que hi hagi gossos passejant per la zona.  Demano menjar vegetarià, però, sorprenentment, la noia xinesa que no se sap comunicar, se me’l va menjant. Sortosament, no tinc gaire gana i no hi paro gaire esment. Seguidament, un cop acabem l’àpat, tornem a pujar a la furgoneta i ens dirigim a un petit mercat, a on hi ha souvenirs bé de preu i també menges autòctones. No hi estem gaire estona, que ja ens menen la pressa i anem a una altra Karen Village. És una vila molt pobre, amb cases paupèrrimes. Les dones teixeixen amb belles vistes a camps d’arròs. El guia ens explica que la gent viu del turisme i de l’agricultura. En un moment, necessito anar al lavabo per a poder aguantar l’estona de viatge que queda; quan hi entro, em vénen ganes de marxar d...

De nou avui és dia d’excursió. Matinem, esmorzem amb vistes a la ciutat i ens ve a recollir ja una altra furgoneta per fer el tour del dia. El bus és ben curiós. Hi trobem un tailandès de Bangkok que va acompanyat d’una noia xinesa molt jove que no té cap idea de cap idioma que no sigui el seu. També pugen uns nois italians, una parella,  uns musulmans francesos i uns altres musulmans que acabaran muntant un pollastre al bus.  Anem tirant cap a la primer parada del dia: el parc de Innathon. De camí, ens parem a unes belles cascades, la de Nam Tok Mae Klang; per sort, l’aigua permet que ens refresquem de la calorada que impera. Quan pugem de nou a la furgoneta, els musulmans no francesos es queixen perquè la dona s’ha de seure al costat d’un home, en aquest cas, el tailandès. Es discuteixen, però la bona educació del tailandès evita que la cosa vagi a més; s’asseu a l’altre costat. Això em fa reflexionar en el paper d’algunes dones a l’islam. Víctimes d’elles mateixes; cul...