Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (VIII)

1938. Ofensives i contraofensives... fins a la batalla de l'Ebre

En el context de la caiguda d'Astúries i quan s'anunciava una ofensiva franquista generalitzada sobre Guadalajara i Madrid, la República, per primer cop, es va avançar duent a terme la seva pròpia ofensiva contra Terol. La batalla de Terol va ser iniciada el dia 15 de desembre de 1937 i va agafar per sorpresa els defensors. El dia 21 eren derrotades les defenses exteriors, i l'endemà era presa pels republicans, a desgrat que el coronel Rey d'Harcourt, que comandava la «plaça», no es va rendir fins al dia 8 de gener de 1938. Immediatament, el general Franco decideix iniciar una contraofensiva de desgast amb una superioritat de material manifesta, que només es va aturar a causa de les fortes nevades caigudes sobre Terol la nit de cap d'any i de les temperatures extremes, que van arribar als 18 °C sota zero. Represa la contraofensiva a mitjan gener de 1938, i sotmeses les tropes republicanes a intensos bombardejos aeris i d'artilleria, els nacionals recuperaven la ciutat definitivament el 22 de febrer.
La batalla de Terol va deixar exhaust l'exèrcit republicà, mentre que Franco planteja una ofensiva al llarg de tot el front d'Aragó per poder arribar a la mar Mediterrània i dividir en dos les zones controlades pel govern republicà. Amb aquesta fita va concentrar bona part de les seves tropes -uns 100.000 homes, prop d'un miler d'avions, 200 tancs i 150 peces d'artilleria- i el dia 9 de març iniciava l'atac generalitzat en tota la línia de front. L'efecte va ser fulminat: el 3 d'abril les tropes nacionals van ocupar la ciutat de Lleida i Gandesa. Al cop de pocs dies conquerien BalaguerTremp i Camarasa, ocupaven les centrals hidràuliques del Pirineu, i pel sud arribaven a la Mediterrània on ocupaven 60 quilòmetres de costa. L'ofensiva havia situat el front de guerra en els rius Segre i Ebre, havia deixat Catalunya aïllada de les zones sota control republicà i va permetre que Franco, el 5 d'abril de 1938, adoptés la seva primera acció simbòlica: publicar el decret pel qual es derogava l'Estatut d'Autonomia. A mitjan abril, Amposta va ser conquerida, mentre que el bloqueig marítim dels italians i els bombardejos sovintejaven. La rereguarda catalana va conèixer freqüents bombardejos de l'aviació italiana, com per exemple, el que va sofrir Barcelona, entre els dies 16 i 18 de març, que va causar un miler de morts, o el de Granollers, del dia 31 de maig que va ocasionar més de dos-cents morts.
La primavera de 1938 la situació al bàndol republicà és de desmoralització per causa dels desastres militars, pels problemes de subsistència i per la reproducció dels conflictes polítics interns. En aquest context el doctor Negrín dóna a conèixer els seus «tretze punts» per la victòria, i els comunistes insisteixen en la consigna de resistir. Mentre el president Azaña parla de «pau, pietat, perdó».
En aquest clima de tensions, el govern republicà va decidir llançar una ofensiva a l'Ebre per aturar l'avanç franquista cap a València, guanyar temps per reorganitzar l'exèrcit i reconnectar el seu territori. El general Rojo havia de ser l'estrateg de l'exèrcit republicà i, el dia 25 de juliol, sis divisions de l'exèrcit de l'Ebre creuen el riu per dotze punts diferents en el sector comprès entre Xerta i Faió, i agafaven per sorpresa l'enemic. Durant quatre mesos la batalla de l'Ebre es va plantejar com una batalla de desgast, amb combats front a front i bombardejos constants. La superioritat artillera i aèria franquista va obligar l'exèrcit republicà a replegar-se i a creuar de bell nou el riu, el 16 de novembre de 1938. Acabava la batalla que sentenciaria la guerra civil, amb almenys 90.000 baixes, 60.000 en el bàndol republicà i 30.000 en el franquista.
Internacionalment, l'apaivagament francobritànic davant Hitler, amb l'acord de Munic que concedia Txecoslovàquia als nazis, de retruc destruïa els darrers vestigis d'esperança d'una aliança antifeixista amb les grans potències. La retirada de l'Ebre va determinar el resultat final de la guerra, ja que, vuit dies abans de l'any nou, el general Franco va llançar forces massives per conquerir Catalunya.

1939. Enfonsament de Catalunya i marxa cap a la capitulació

La derrota en la batalla de l'Ebre va deixar exhausta la rereguarda catalana. Catalunya havia perdut la capacitat de resistència car els avanços dels exèrcits franquistes van incrementar el nombre de refugiats (superaven gairebé el milió, la quarta part de la població catalana), i aquesta superpoblació agreujava encara més els problemes de subsistència, que van esdevenir irresolubles. La gana es va convertir en la preocupació cabdal dels catalans. A més, la producció industrial, des de l'ocupació franquista de les centrals hidràuliques del Pirineu, havia caigut en picat i, des de 1938, els bombardejos franquistes sobre la població civil, l'arribada del front de guerra al país i la mobilització general (les famoses quintes del biberó) havien militaritzat la societat fins a l'extenuació.
En aquest context, les tropes franquistes tenien el camí gairebé lliure per iniciar l'ocupació militar de Catalunya. El 23 de desembre del 1938 va cedir el front del Segre, el 15 de gener del 1939 queia Tarragona, el 26 de gener Barcelona va ser ocupada sense resistència per les tropes del general Yagüe, i Girona ho va fer el 4 de febrer. El dia 10 les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa. Mig milió de persones havien creuat la frontera francesa vers l'exili, concentrats en els camps d'on una bona part ja no tornaria mai més en sentit invers.

1939. Enfonsament de Madrid i marxa cap a la capitulació

La República només disposava ja de la zona central i veia com els problemes polítics s'agreujaven. El 28 de febrer el president de la República, Azaña, dimiteix. El dia abans, el 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França havien reconegut el règim de Franco. La guerra civil va concloure amb un aixecament militar paral·lel a Madrid i a Cartagena, una nova guerra civil interna en el bàndol del Front Popular que va enfrontar als comunistes amb la resta dels que combatien per la causa republicana. El mes de març el coronel Casado, amb la col·laboració de sectors socialistes i anarquistes, destituïa el govern, creava un Consejo Nacional de Defensa i s'enfrontava militarment contra tropes comunistes. Durant la segona quinzena del mes de març el coronel Casado i el socialista Julián Besteiro van iniciar converses per negociar la fi de la guerra amb el general Franco. Aquest va exigir la rendició sense condicions.
El 28 de març Madrid es rendeix sense disparar ni un sol tret. Dies després ho fan ValènciaAlacantMúrcia i Almeria sense resistència. L'acabament de la guerra es proclamava el dia 1 d'abril, quan tot el territori espanyol ha estat ocupat per les tropes franquistes.
Situació interna de republicans i nacionals
La situació interna de cada bàndol va ser molt diferent. A la zona republicana es van viure situacions molt difícils a causa de les divisions que van sorgir entre els diferents partits polítics i forces sindicals i, a més, perquè en molts indrets es van simultaniejar l'esforç militar i la revolució social. La dispersió i les diferències d'interessos afebliren en gran mesura la capacitat de la República. A més, l'ajut a la República de l'URSS no va ser tan efectiu com el dels feixistes italians i alemanys al bàndol franquista. La zona nacional, en canvi, va tenir un control militar molt centralitzat de la guerra i una unitat política que, amb el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, la van fer més efectiva.

Dos exèrcits


En el bàndol republicà, inicialment, les forces militars van estar formades per milícies confederals i anarquistes, d'eficàcia militar escassa. Des del començament de la guerra i fins al 4 de setembre no van aconseguir formar un govern de concentració, en el qual la majoria de partits (republicans, socialistes, comunistes i anarquistes) van intentar reconstruir l'Estat i recuperar el control dels organismes de govern. Van organitzar milícies per oposar-se als militars insurrectes, van procurar l'abastament i els transports i van mantenir un ordre públic molt inestable. Però no hi havia unitat d'acció; els uns (republicans, socialistes moderats i comunistes) creien en la necessitat d'organitzar un Estat fort que guanyés la guerra; els altres (anarquistes i socialistes més radicals) pensaven que s'havia de dur a terme la revolució que portaria el poble a la victòria. A finals de 1936 es va anant configurant l'Exèrcit Popular de la República, fruit de la conversió de les antigues milícies en unitats regulars. L'organització militar adoptada va ser la brigada mixta caracteritzada per ser un exèrcit en miniatura i, per tant, més avançat des del punt de vista tàctic que l'antiga divisió en regiments i batallons. Però aquesta militarització d'unitats no es va produir en tot el territori republicà: Catalunya va organitzar un exèrcit pel seu compte i la «columna de hierro» anarquista de Terol es va negar a acceptar-la; a la zona cantàbrica controlada pels republicans no va arribar a produir-se de forma completa ni en els moments més difícils. El nou exèrcit va mostrar-se fort a la defensiva, però va fracassar quan va tractar de realitzar maniobres importants. I és que el més greu que va patir l'exèrcit del bàndol republicà va ser la manca de comandaments vàlids en els nivells mitjà i inferior. L'Armada o l'Artilleria, per exemple, van ser poc eficients per la manca d'oficials. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís