Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (VII)

Entre el 5 i el 14 d'agost, la columna motoritzada de la Legió i dels regulars moros, a les ordres del tinent coronel Juan Yagüe Blanco, es dirigeixen a Extremadura des d'Andalusia i acaben amb la resistència dispersa. Ocupen ZafraAlmendralejo i MèridaBadajoz és defensada per milícies populars i unitats lleials. La batalla és molt violenta i acaba convertint-se en una massacre. La victòria nacional assegurava la unió entre els exèrcits del nord (general Mola) i els del sud (general Franco). Encara avui es discuteix l'amplitud de la carnisseria que es va cometre (de 2.000 a 4.000 executats), que en cap cas tingué un caràcter voluntàriament assassí. En canvi, els èxits del Front Popular van ser menors i l'avanç de les milícies anarquistes cap a les capitals aragoneses va ser detingut ben aviat.
Una altra expedició dirigida des de Barcelona a les Illes Balears va fracassar. L'expedició catalana, empresa el mes d'agost de 1936, tenia per objectiu la conquesta de les illes perquè, tret de Menorca, totes havien caigut en poder dels militars. L'expedició, comandada pel capità Alberto Bayo, era formada per 8.000 voluntaris, que després d'ocupar Cabrera, Formentera i Eivissa, van desembarcar a Mallorca. Però la indecisió dels primers dies, la manca d'ajut del govern de la República, alguns errors estratègics del capità Bayo, la ràpida resposta dels militars de l'illa i l'ajut feixista italià als insurrectes, van obligar als expedicionaris catalans a reembarcar al començament de setembre. Aquest fet tindrà gran transcendència car Mallorca es convertirà en un immens portaavions des d'on els italians bombardejaran les ciutats catalanes.
La conquesta d'Irun per part de les columnes rebels va aïllar la zona nord de la frontera francesa. Al sud, l'ofensiva apunta cap a Madrid. Les forces nacionals aconsegueixen una victòria el 27 de setembre acabant amb el setge a l'Alcàsser de Toledo on una guarnició d'uns 800 guàrdies civils, oficials, falangistes, familiars de guàrdies i ostatges, a les ordres del coronel Moscardó, havien aguantat tancades dins la fortalesa inexpugnable durant 70 dies, mentre els assaltants esperaven la seva rendició per esgotament. La dificultat de prendre l'Alcàsser va significar una operació de prestigi. L'1 d'octubre de 1936,  dos dies després de trencar el setge, Franco es va proclamar «cap d'Estat» -deixant enrere la junta militar col·legiada, l'anomenada Junta de Defensa Nacional- i va unificar per la força els falangistes, els carlins i els monàrquics.
El 30 de setembre, Largo Caballero decretà la militarització de les milícies, que s'integraren en l'Exèrcit Popular de la República.

Octubre i novembre de 1936: El miracle de Madrid

El mes d'octubre, el general Franco inicia l'assalt a Madrid des de Toledo, a 70 km. Les forces colonials compten amb vuit columnes, combinant l'acció amb la cavalleria de Mola i carros de combat alemanys. Madrid, plena de refugiats que plantegen un problema logístic d'abastament alimentari, és bombardejat durament i regularment mentre les milícies, sense experiència s'estructuren sota el comandament dels generals Miaja i Rojo. Les tropes franquistes arriben a MóstolesLeganés i Getafe el 4 de novembre. En aquest context de tensió es van produir les matances de Paracuellos en les quals milers de militars, falangistes, militants de dretes i religiosos són assassinats. La ciutat és assaltada pel sud i per l'oest. El 6 de novembre el govern va fugir fora de la zona de combat, a València. L'atac dels nacionals contra la capital va ser rebutjat en una ferotge batalla entre els dies 8 i 23 de novembre gràcies a la resistència de xoc de les milícies i els sindicats, l'arribada de 3.000 membres de les Brigades Internacionals, els primers avions «Mosques» soviètics, i el suport de tanquistes experimentats. Madrid es convertia en el símbol mundial de la lluita contra el feixisme. El 23 de novembre Franco renuncia a la conquesta ràpida de Madrid i decideix allargar la guerra guanyant-la per esgotament del bàndol republicà.
El 18 de novembre, el Tercer Reich i el Regne d'Itàlia van reconèixer oficialment el règim de Franco, i el 23 de desembre, van arribar a Cadis els primers "voluntaris" italians per lluitar al costat dels franquistes.
A principis de 1937 el general Franco podia disposar de mig milió d'homes, potser el doble dels que podien disposar els republicans.

Gener-març de 1937: Madrid continua sent l'objectiu

Madrid segueix sent l'objectiu franquista. Franco va ordenar bombardejar Madrid des de l'aire i va organitzar tres grans ofensives consecutives per encerclar Madrid: la primera, el mes de gener de 1937, la batalla de la carretera de la Corunya va ser molt costosa en vides humanes i va estabilitzar el front; la Batalla del Jarama, el gener i febrer de 1937, no va ser decisiva; i la Batalla de Guadalajara, al març, va acabar amb una desbandada del «Corpo Truppe Volontarie», el cos de voluntaris feixistes italians.
Màlaga havia quedat des de juliol en territori republicà, però dominada per les serres andaluses que posseïen les tropes de Queipo. Una operació combinada d'aquestes tropes amb la columna italiana del general Mario Roatta va prendre la ciutat de Màlaga (entre el 3 i el 10 de febrer). La caiguda de la ciutat va afectar durament el camp republicà.

Abril a octubre de 1937: Caiguda del País Basc i Astúries

La renúncia momentània a la conquesta de Madrid va significar que els generals rebels viressin cap al nord. Els dos elements de resistència tenien un valor simbòlic: Astúries com nucli revolucionari, i el País Basc per la seva afirmació nacional. Militarment, es van emprendre l'atac per l'est, i es va confiar als carlins, amb l'ajut d'una divisió italiana i la Legió Còndor aèria. La novetat va ser la preparació de les operacions mitjançant bombardejos aeris massius; dues petites ciutats, Durango i Guernica al País Basc, van ser destruïdes. El 26 d'abril els avions alemanys bombardegen Guernica. Va ser la primera ciutat europea destruïda per aviació militar; dos dies més tard, les tropes de Franco entren a la ciutat. Bilbao cau el 19 de juny.
Després vingué Santander que va resultar un passeig militar amb el suport de les mòbils tropes italianes que, pràcticament, no van trobar resistència organitzada. En canvi la fi d'Astúries va ser dramàtica car els elements més decidits de la resistència es van trobar rodejats en un petit territori privats de reforços de material. A partir del 10 d'octubre la situació és desesperada. Gijón és ocupada el 21 d'octubre. A finals d'octubre ja no existeix el front del nord. La zona nacional guanyava una rica zona minera i industrial.
El govern republicà, per evitar la caiguda del front nord, va contraatacar per atraure les tropes franquistes en un altre front. Durant l'estiu de 1937 el Front Popular va llançar tres ofensives per distreure a les tropes de Franco: el juny van fer un moviment per recobrar Segòvia, obligant a Franco a traslladar tropes fora del front de Madrid; el juliol el govern republicà llançava una forta contraofensiva a l'àrea de Madrid, als voltants de la població de Brunete, que els nacionals van refusar amb dificultat i a l'agost la batalla de Belchite engegada pels republicans per conquerir Saragossa no va tenir èxit i tampoc va aconseguir aturar l'atac contra Astúries. Franco, en canvi, demostrava una major capacitat logística per traslladar les seves tropes d'un front a un altre.

Mentrestant, el general Mola, el segon en el comandament després d'en Franco, moria el 3 de juny en un suposat accident d'aviació; el 28 d'agost, el Vaticà reconeixia Franco (possiblement sota pressió de Mussolini), i a les acaballes de novembre, amb els nacionals que s'acostaven a València, el govern es va tornar a desplaçar, ara a Barcelona. (Continuarà)
(La panoràmica correspon a les vistes que hi ha des de la Serra de Pàndols)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís