Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (V)
Les armes i la determinació a
l'hora d'enfrontar-se als militars insurrectes feren de la CNT-FAI l'autèntica força del poder en la Barcelona de l'endemà del cop d'Estat. El mateix 20 de juliol
a la tarda, Joan García
Oliver i Buenaventura
Durruti,
entre altres dirigents anarquistes, es presentaren armats al despatx del president
Companys, el qual, en un intent controvertit de mantenir la
legalitat democràtica, acceptà la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que havia de ser l'autèntic
òrgan de poder a Catalunya fins a la seva dissolució el mes de setembre.
Paral·lelament a l'eclosió de
personalitats dins l'anarcosindicalisme que eren partidaris de
col·laborar amb les autoritats republicanes en la victòria sobre els militars
revoltats i la necessitat del manteniment de l'ordre i la legalitat (Joan Peiró, Joan García
Oliver, Diego Abad de
Santillán), van aparèixer altres dirigents -majoritàriament de la
FAI- que proclamaren la revolució i promogueren les Patrulles de
Control del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya o d'incontrolats, que
sembraren el terror per tot el país (Manuel
Escorza del Val o Dionís Eroles
i Batlló).
El procés revolucionari que va
esclatar a la zona republicana va fragmentar el poder polític. A cada regió es
van constituir juntes que administraven el poder sense tenir en compte la resta
de l'Estat. La revolució també va tenir conseqüències de caràcter militar, car
no va existir un comandament unificat amb capacitat de planificar una acció
bèl·lica, mentre que les unitats regulars van patir un procés de descomposició
que les va convertir en inservibles. Les milícies populars, que van voler
substituir les unitats militars, van resultar ineficients i
indisciplinades. Un darrer aspecte del procés revolucionari -que va
despertar passions entre els observadors forans- va ser la qüestió social i
econòmica: els anarquistes, però també els comunistes i els socialistes, van
posar en marxa una col·lectivització de la propietat, intensa al camp
d'Andalusia i d'Aragó i a la indústria catalana. A Barcelona es van expropiar
tres quartes parts de les indústries, però en canvi només una de cada tres a
Madrid.
El Comitè
Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya
Companys proposà als dirigents
anarcosindicalistes la creació d'un nou organisme, integrat per representants
de totes les forces polítiques esquerranes i sindicals, que s'encarregués de
fer front a l'amenaça feixista. Aquest organisme s'havia d'anomenar Comitè
Central de Milícies Antifeixistes. El primer objectiu que es plantejava
Companys era reorganitzar les forces armades a través d'aquest nou organisme, i
donava aquesta finalitat al Comitè de Milícies, que proposava a totes les
forces polítiques i sindicals tot esperant que els anarquistes, essencialment
homes combatius, s'hi integrarien i es desentendrien de les qüestions
polítiques.
Els dirigents van acceptar a
condició que l'esmentat Comitè fos l'òrgan superior de Catalunya en els àmbits
de política, economia i exèrcit. A partir de la seva creació, el dia 21 de
juliol, el Comitè va donar resposta a la nova correlació de forces sorgida
després de l'esclafament de l'alçament militar a Catalunya. El Comitè va
aplegar representants de les organitzacions sindicals i els partits del Front Popular, encara que el predomini era
netament anarcosindicalista sota les figures de Joan García
Oliver, Buenaventura
Durruti i Diego Abad de
Santillán, que també imposaren un Consell Suprem de l'Economia a
Catalunya per a dirigir el decret de
col·lectivitzacions a fàbriques i empreses. Joan García
Oliver va
esdevenir, a la pràctica, el cap del Comitè.
Figuraren en el primer comitè
central tres dirigents de la CNT (Buenaventura
Durruti, José Asens i Joan García Oliver), dos de la FAI(Diego Abad de Santillán i Aurelio
Fernández), tres de la UGT (José del
Barrio, Salvador
González i Antonio López), un del PSUC(Josep Miret i
Musté),
dos del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM)(Josep Rovira
i Canals i Julián Gorkin), tres d'ERC (Artemi Aiguader i Miró, Jaume
Miravitlles i Navarra i Joan Pons), un de la Unió de
Rabassaires (Josep
Torrents i Rossell), un d'Acció
Catalana Republicana (Tomàs
Fàbregas), Lluís Prunés i dos militars (Vicenç Guarner i Josep Guarner), com a assessors de la Generalitat.
L'entrada de
la CNT-FAI al govern de la Generalitat de Catalunya
El conseller primer del Govern de
la Generalitat Joan Casanovas dimitia el 25 de setembre en haver
fracassat en l'intent de recuperar les competències que el Comitè Central de Milícies Antifeixistes havia arrabassat al Govern
i poder restablir a continuació l'ordre enmig de la situació caòtica que el
país vivia. El nou conseller primer Josep Tarradellas nomenava el 26 de setembre el nou
govern, en el qual s'integraven quatre consellers procedents de partits o
sindicats revolucionaris: Andreu Nin (POUM) de Justícia, Joan
Porqueres i Fàbregas (CNT) d'Economia, Josep Juan i
Domènech (CNT) de Proveïments i Antonio
García Birlán (FAI) de Sanitat i Assistència
Social. El nou organisme ni tan sols se'n va poder dir Govern de la Generalitat, sinó
"Consejo de la Generalidad", per imperatiu de la FAI.
La primera decisió del nou
organisme fou la supressió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que ja no els feia falta a les
organitzacions anarquistes, car els seus representants ja constituïen l'òrgan
de govern en una proporció molt semblant a la del Comitè. No se suprimiren,
però, les sinistres Patrulles de
Control i
al conseller de Seguretat Interior, Artemi Aiguader (ERC), li fou imposat com a cap de
Serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic, Dionís Eroles
i Batlló, membre de la FAI i antic pistoler d'aquesta
organització. Un grup dels seus agents, anomenats "els nanos de
l'Eroles", desenvoluparen, de manera autònoma, sagnants activitats de
repressió.
Violència i
repressió a la rereguarda republicana
Des de l'endemà mateix de la
victòria popular sobre els militars revoltats aconseguida als carrers de
Barcelona, a la majoria de pobles de Catalunya van començar a produir-se
assassinats d'eclesiàstics i de persones que tenien
alguna mena de vinculació -sovint remota- amb l'Església, amb partits de dreta
o simplement fossin acabalades, a càrrec de les Patrulles de
Control o
de simples incontrolats. La situació es va allargar durant nou mesos i mig i no
es va aturar del tot fins que els Fets de Maig van tornar la societat catalana a la
legalitat republicana.
Malgrat la instrumentació per
part del règim franquista de les víctimes de la repressió revolucionària a la
rereguarda republicana i de les exagerades valoracions que hi va projectar, els
darrers estudis han estimat en 8.148 persones el nombre d'assassinats produïts
a Catalunya durant aquest període. D'aquests, més de 2.000 foren eclesiàstics,
dels quals uns 1.190 eren capellans, uns 795 religiosos regulars i 50 monges.
Segons fonts de la Generalitat de
Catalunya, la xifra total de víctimes entre juliol del 1936 i febrer del
1939 van ser de 8.352, mentre que només entre juliol i setembre, el període més
dur de la repressió el nombre de persones assassinades va ser de 4.682. Segons
aquesta mateixa font, la pertinença d'aquestes persones era:
·
Religiosos:
2.441
·
Lliga Regionalista: 281
·
Carlistes: 1.199
·
CEDA: 213
·
Falange: 108
·
Renovación Española: 70
·
Acción Ciudadana: 117
·
Unión Patriótica: 36
·
Sindicat
Lliure: 110
·
Altres: 34
(Continuarà)
(La fotografia és del poble de Corbera d'Ebre)
Comentaris