Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (II)

La guerra es va iniciar amb un alçament militar el 17 de juliol de 1936 a la guarnició de Melilla, que l'endemà es va estendre pertot arreu de l'Estat. El president Santiago Casares va ser substituït per José Giral, qui va ordenar el repartiment d'armament entre la població civil, facilitant la derrota dels insurrectes als principals nuclis industrials, Madridi les capitals mediterrànies, però el fracàs de la revolta va donar pas a una guerra llarga i sagnant.
Les tropes de l'exèrcit africà del general Francisco Franco van creuar l'estret de Gibraltar i es van unir a les del general Queipo de Llano a Sevilla, i a la vegada, el seu ràpid avanç els va permetre contactar amb l'exèrcit del Nord, comandat pel general Mola. Durant el 1937 la guerra es va lliurar en tres fronts: l'intent franquista de conquerir Madrid i el nord industrial, mentre els republicans intentaven infructuosament dominar les principals ciutats de l'Aragó.
El general Franco va llançar una ofensiva en el front d'Aragó el maig de 1938 per arribar a la Mediterrània i dividir el territori dominat pels republicans, objectiu assolit amb l'ocupació de Vinaròs el mes d'abril. La reacció republicana va ser una ofensiva sobre la línia de l'Ebre, que significà la campanya més llarga i sagnant de la guerra civil. La batalla de l'Ebre va acabar amb la derrota de l'exèrcit republicà i va deixar el camí lliure per a l'ocupació franquista de Catalunya; fet que va precipitar la fi de la guerra. Franco la va donar per acabada l'1 d'abril de 1939, tres dies després que el coronel Segismundo Casado lliurés Madrid.
La rereguarda republicana havia viscut situacions difícils que van afeblir la seva capacitat a causa de les divisions entre els diferents partits polítics i forces sindicals que en molts llocs van fer simultani l'esforç de guerra amb l'intent d'organitzar una revolució social. La rereguarda de la zona nacional, en canvi, va tenir una direcció política i militar molt més centralitzada, que el suport de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va fer més efectiva, i una repressió que va continuar durant la dictadura franquista contra els moviments d'esquerra i la cultura i la llengua catalana, basca i gallega.
Antecedents de la Guerra Civil
L'Espanya del segle XX va heretar greus desequilibris socials, regionals i ideològics, a més d'una configuració històrica pròpia que la diferenciava de l'evolució de la resta dels Estats europeus en diversos aspectes, com el triomf dels valors democràtics, la separació entre l'Església i l'Estat i la participació dels militars en els afers polítics. L'enfrontament entre liberals i absolutistes o carlins són un reflex de la crispació social, política i militar que es va viure a l'Espanya vuitcentista, enfrontada entre 1833 i 1876 en una sèrie de guerres civils conegudes com les guerres carlines, de les que la segona guerra carlina (1846-1849) va ser un fet específicament català.

Alfons XIII

La Restauració borbònica, de 1874 al 1923 va permetre que les classes dominants establissin un consens per mantenir els seus privilegis. En canvi, obrers i petita burgesia, les noves classes emergents, i les noves ideologies que representaven van quedar marginades. La Setmana Tràgica de Barcelona de 1909, és un bon exemple de l'esquerda social que s'anava obrint. La dictadura de Primo de Rivera, de 1923 a 1930, sustentada per les classes dominants espanyoles i per la burgesia catalana amb el vistiplau d'Alfons XIII, va agreujar la situació social: a Barcelona, el pistolerisme; als nuclis industrials, amb l'efervescència obrera, vagues i mobilitzacions. La monarquia i la mateixa dictadura penjaven d'un fil, i finalment el 1930 el dictador, sense suports militars, s'hagué d'exiliar a París. L'any següent, el 1931, ho hagué de fer el mateix monarca quan el 14 d'abril es va proclamar la Segona República espanyola.
L'Espanya d'Alfons XIII i republicana era hereva de problemes del passat: el latifundisme irresolt a AndalusiaCastella la Manxa i Extremadura; grans ciutats amb problemes urbans del segle XIX; desequilibris industrials a Astúries, al conjunt siderúrgic de Bilbao i a tot Catalunya amb un proletariat organitzat entorn de la UGT al nord i la CNT a Catalunya, mentre la resta són àrees agràries; els nacionalismes anomenats perifèrics; una Revolució Industrial pendent a Castella i finalment, els desequilibris religiosos car, durant la II República, l'Església ha fet ostentació de la seva solidaritat amb les classes dominants conservadores.
Les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 celebrades a Espanya estaven plantejades, de facto, com un plebiscit de la monarquia d'Alfons XIII. El resultat, quantitativament favorable a l'opció monàrquica però amb una victòria dels republicans a les grans ciutats, va ser interpretat com una pèrdua de confiança en la monarquia. A Catalunya l'escombrada d'una ERCacabada de néixer va fins i tot sorprendre els seus promotors.
El 14 d'abril de 1931, acompanyada d'un esclat d'alegria popular, es va proclamar la Segona República espanyola i el rei s'exilià a Françaprimerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s'instal·là a la localitat suïssa de Lausana.

La República

La Segona República Espanyola va néixer amb molts reptes: construir un sistema representatiu semblant a les democràcies parlamentàries occidentals, donar satisfacció a les reivindicacions nacionalistes de Catalunya i el País Basc, resoldre el problema agrari, acabar amb l'analfabetisme, desvincular l'Església de l'Estat i satisfer les primeres reivindicacions feministes, entre d'altres.
La primera legislatura republicana, presidida per Manuel Azaña, no va satisfer ningú: les reformes realitzades o previstes van exasperar a l'Església catòlica, als terratinents i bona part dels militars; mentre que, a l'altre extrem, eren considerades insuficients pels anarquistes. Les mostres de rebuig a la República són constants: l'estiu de 1932 el general José Sanjurjo va protagonitzar un cop d'estat militar conegut com la Sanjurjada, l'any 1933 es van viure insurreccions obreres i grans vagues camperoles, i finalment els fets de Casas Viejas van provocar la dimissió de Manuel Azaña i la convocatòria d'eleccions el novembre de 1933, que foren guanyades pel centredreta del Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux.
Durant la segona legislatura, el nou president Lerroux, amb el suport parlamentari de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes de José María Gil-Robles y Quiñones va intentar anul·lar la legislació social aprovada, especialment la reforma agrària; es va enfrontar amb el govern de la Generalitat de Catalunya a causa de la Llei de contractes de conreuaprovada pel Parlament català; va amnistiar els colpistes implicats en la Sanjurjada i va establir una assignació econòmica per al culte religiós i el clergat. Aquesta política conservadora va fer esclatar vagues generals a València i Saragossa, conflictes als carrers de Madrid i de Barcelona, i sobretot la revolució d'Astúries de 1934 i els fets del sis d'octubre, on el president Lluís Companys i Jover va declarar l'Estat Català en la República Federal Espanyola, com a resposta del govern de la Generalitat de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà. La tensió social i política va obligar a Lerroux a convocar eleccions el febrer de 1936.

El Partit Socialista (PSOE), la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) i els nacionalistes gallecs (ORGA) i catalans (ERC) es van presentar a les eleccions coalitzats com a Front Popular. Els nacionalistes del País Basc oficialment no formaven part del Front Popular, però hi simpatitzaven. En un fet inèdit a Europa, el sindicat anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) va trencar el seu apoliticisme per demanar el vot pel Front Popular, que finalment guanyà a unes dretes desunides. A Catalunya les dretes organitzades en el Front Català d'Ordre obtingueren un resultat decebedordavant del Front d'Esquerres. (Continuarà)
(La fotografia, de nou, és del poble de Corbera d'Ebre)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís