Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (III)

El PSOE es va negar a participar en el nou govern, i mentre el seu líder Francisco Largo Caballero, aclamat com el Leninespanyol, excitava les multituds a la transformació revolucionària de la societat, els socialistes moderats, com Indalecio Prieto ho condemnaven. Sense els socialistes, el president del govern va ser Manuel Azaña, un liberal partidari de la reforma gradual i del procés democràtic, odiat intensament per part de la dreta espanyola, que recordava el seu pas pel govern d'Azaña, qui havia retallat el pressupost de l'exèrcit i havia tancat l'acadèmia militar de Saragossa quan era ministre de guerra (1931) guanyant-se el desafecte dels generals espanyols. A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelova reemplaçar a José María Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament.
El 12 de juliol de 1936José Castillo, membre del Partit Socialista i oficial de la Guàrdia d'Assalt va ser assassinat a prop de Madrid. En revenja, l'endemà, el líder de l'oposició conservadora, José Calvo Sotelo, va ser assassinat per una unitat de la Guàrdia d'Assalt. Aquests assassinats foren els catalitzadors del Cop d'estat del 18 de juliol i de l'enfrontament posterior.
L’aixecament militar i l’esclat de la Guerra
El Movimiento parteix del Marroc el dia 17 de juliol de 1936. En la revolta van col·laborar alguns diputats de la CEDA, com Ramón Serrano Suñer o el conde de Mayalde, i, tot i que Gil Robles, el seu principal dirigent, no va ser consultat pels dirigents de la revolta, hi va prestar ajut econòmic amb els fons del partit. En cap moment els conspiradors van pensar en la possibilitat d'una guerra civil: es preveia una actuació molt violenta i decidida per aconseguir ràpidament el triomf a Madrid, capital de la República, i l'establiment d'un règim dictatorial militar que ni calia que fos permanent ni havia de conduir inevitablement a una monarquia.
El pronunciament militar imaginat per Mola havia fracassat car l'exèrcit no va adoptar una actitud unànime a favor seu. Tanmateix els generals revoltats van desenvolupar un paper més decisiu que els partidaris del govern republicà i l'oficialitat jove va figurar al bàndol revoltat en la seva immensa majoria; fets que expliquen una major eficàcia bèl·lica a la fase inicial de la guerra civil. Allò que havia de ser un cop d'estat militar per enderrocar el govern es va convertir en una guerra oberta que va dividir l'Estat en dues meitats. S'iniciava una guerra de classe burgesa contra classe obrera, una guerra religiosa (en contra d'una Església que havia donat suport als sectors més benestants de la societat), una guerra militar (una part de l'exèrcit ha traït la voluntat popular expressada a les urnes) i una guerra civil i fratricida entre diverses faccions ideològiques.

El fracàs del cop d'Estat

Entre els dies 17 i 20 de juliol de 1936 es va produir la insurrecció militar (la fase de pronunciamiento) que va iniciar la guerra civil més cruenta de la història contemporània d'Espanya. La insurrecció militar del dia 17 al Marroc es va estendre per la majoria de les guarnicions militars. Manuel Goded Llopis va prendre el poder a les Illes Balears, el general Francisco Franco a les CanàriesQueipo de Llano a SevillaAndrés Saliquet a Valladolid i Emilio Mola, principal planificador de la revolta, a Pamplona.
El dia 19 de juliol, Franco va volar al Marroc per prendre el control l'Exèrcit colonial d'Àfrica. El general monàrquic José Sanjurjo, figura visible de la rebel·lió, va morir en un accident d'avió el 20 de juliol. La revolta, pensada per ser un cop d'estat ràpid, va fracassar a moltes ciutats. El resultat de la conspiració va variar segons diversos motius: la preparació del cop d'estat, l'ambient polític de la zona, la unitat o divisió dels militars i de les forces d'ordre públic, el grau de decisió de les autoritats o dels insurrectes i, fins i tot, la proximitat d'una gran capital que va influir en la posició de la regió. A Navarra, on el general Mola va assumir el comandament, i a Castella, regions catòliques i conservadores, els sollevats van aconseguir la victòria amb molta facilitat. A Aragó la revolta va guanyar a les capitals de província gràcies a la postura del general Miguel Cabanellas Ferrer. Una situació semblant es va viure a Astúries, on Oviedo va restar en mans del coronel revoltat Aranda, mentre la resta va estar dominada de manera clara per l'esquerra proletària que havia conservat part del seu armament des de 1934. A Galícia va triomfar la revolta pel caràcter conservador de les classes dominants i la societat rural que hi predominava.
La situació a Andalusia va ser oposada car l'ambient va ser marcadament d'esquerres. La victòria del general Queipo de Llano a Sevilla va ser una sorpresa, producte de la seva audàcia, però la seva situació inicial va ser molt precària, igual que altres capitals d'Andalusia oriental -CadisHuelvaCòrdova i Granada, ja que els barris obrers van oferir molta resistència a les guarnicions militars que no van desaparèixer fins que arribà el suport de l'exèrcit d'Àfrica. Una situació molt semblant va succeir a Extremadura, on la ciutat de Càceres es va revoltar.
A les dues ciutats més importants la revolta va fracassar. A Barcelona els treballadors ja van començar a muntar guàrdia al voltant de casernes i centres oficials a partir del 16 de juliol, i els sindicats van mantenir la mobilització dels seus militants preveient el cop d'estat. Els anarquistes amb la Guàrdia Civil i la Guàrdia d'Assalt, van derrotar els rebels i el general Goded, que havia arribat de les Illes Balears, va ser capturat i empresonat al vaixell-presó Uruguay fins que un jutjat militar el va condemnar a mort al castell de Montjuïc, el dia 12 d'agost. La sort de Barcelona va decidir la de Catalunya. A Madrid la conspiració va estar força desorganitzada i els insurrectes es van quedar als seus quarters, i finalment van quedar bloquejats per les forces fidels a la República i les milícies populars.
Altres regions van dubtar fins al final. Al País BascÀlaba va estar a favor de la revolta mentre Biscaia i Guipúscoa van estar-hi en contra gràcies a la postura dels nacionalistes bascos davant la promesa governamental de la imminent concessió de l'estatut autonòmic i l'actitud dels demòcrates cristians. A les Illes Balears es van revoltar a Mallorca i Eivissa, però no Menorca, de tradició més progressista. Al País Valencià, la situació es va decantar al final d'aquell mes a favor de la República. A la fi van quedar nuclis de resistència insurrectes que van mantenir la resistència durant diversos mesos. Cal destacar el cas de l'Alcàsser de Toledo, convertit en un punt defensiu i de resistència de la Guàrdia Civil a la ciutat de Toledo. Liderades pel coronel revoltat José Moscardó, els soldats insurrecte va suportar un setge de 70 dies de les tropes republicanes, fins que finalment, el 28 de setembre de 1936, l'Alcàsser fou conquerit per l'exèrcit franquista. La propaganda franquista va convertir el setge de l'Alcàsser en un mite i un símbol polític.
El balanç territorial dels primers dies no podia ser considerat positiu per ningú: l'Estat havia quedat dividit en dues meitats. La raó principal de l'esclat de la guerra civil va ser que el pronunciamientoimaginat pel general Mola havia fracassat: gairebé la meitat de l'oficialitat va quedar al costat del govern (tanmateix només una petita fracció va actuar a favor de la República; la resta va ser eliminada o empresonada). Però, en realitat, la primera força que podia modificar les bases obtingudes pel pronunciamiento és l'exèrcit del Marroc (l'exèrcit professional). Fins i tot l'assalt dels carlins de Navarra contra Irun haurà d'esperar, per triomfar, un reforç de la Legió. El gran problema és el transport d'aquestes forces d'intervenció del Marroc a la Península. En aquest punt, l'ajuda estrangera serà fonamental.
El fracàs del cop d'estat militar a moltes ciutats espanyoles va comportar transformacions importants en el poder polític, ja que aquest va anar a raure al moviment popular —especialment del moviment anarco-sindicalista— que havia contribuït, amb les forces públiques lleials a la República, a la derrota dels rebels.
L'ensulsiada política que van patir les institucions republicanes —el govern republicà i la Generalitat de Catalunya— va significar la pràctica desaparició de l'exèrcit, que va ser definitiva quan el govern de la República va donar l'ordre de llicenciament dels soldats. L'exèrcit regular republicà va ser substituït per milícies confederals o l'exèrcit popular, molt entusiastes políticament, però poc eficients des d'un punt de vista militar.

La batalla de Barcelona (19 de juliol): El triomf republicà i la violència faista a Catalunya. (Continuarà)

(La fotografia correspon a l'església del Poble Vell de Corbera d'Ebre)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís