Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (VI)

El clima de terror que durant aquests mesos es va apoderar de bona part de la població es va complementar amb la destrucció d'un gran nombre d'esglésies i d'altres estructures religioses, així com de moltes obres d'art i d'imatgeria religiosa que van ser cremades o destruïdes gairebé impunement pels escamots, els quals adoptaven sovint la tàctica d'anar a assassinar o destruir les esglésies de pobles veïns, però no del propi.
Diversos historiadors consideren que aquesta sagnant repressió a la rereguarda republicana durant els primers mesos de guerra fou un element que contribuí especialment a "espantar" les democràcies occidentals i al fet que no decidissin ajudar obertament el règim republicà legítim.

Avantatges i desavantatges de cada camp

El govern republicà disposa de les reserves d'or del Banc d'Espanya per pagar importacions de béns essencials i armament. A la seva zona hi ha la majoria de les zones industrials i la major part dels recursos miners, però les àrees cerealístiques queden en zona nacional. Tanmateix, fins a la segona meitat de la guerra la relació global producció/aliments/població no arribarà a ser catastròfica pel camp republicà.  En canvi, hi ha manca de primeres matèries i dificultats logístiques en el proveïment d'aliments a les grans ciutats, als nombrosos refugiats i a l'exèrcit; les grans empreses estrangeres, atemorides per les desamortitzacions, van tancar les fàbriques. A més, la franja cantàbrica estava desconnectada de la resta de la zona republicana i va ser conquerida per les tropes de Franco a mitjans de 1937. Les col·lectivitzacions (apropiació de les terres de conreu i de les fàbriques per part dels pagesos i dels obrers, organitzats en comitès) es van dur a terme d'una manera desigual: la indústria va ser col·lectivitzada a Catalunya, però no al País Basc, els camps van ser col·lectivitzats a Aragó i a Castella la Manxa, però no al País Valencià.
El Movimiento, al principi de la guerra, només domina àmplies regions cerealistes i ramaderes i algunes zones mineres, però la conquesta de Bilbao i de la cornisa Cantàbrica li van proporcionar una indústria siderúrgica fonamental, a més de trobar grans facilitats en els fons econòmics internacionals: la Companyia Vacuum Oil Company Tànger, per exemple, es va negar a vendre als vaixells republicans, mentre la companyia americana Texas Oil Company va proveir benzina a crèdit a les tropes del general Franco fins a la fi de la guerra. Finalment, el paper financer de Joan March i Ordinas és, actualment, prou conegut.
Els efectius militars disponibles a l'inici de la guerra civil van ser molt igualats: a la zona republicana els efectius eren 46.188, zona nacional 44.026; unitats de la Guàrdia Civil: zona republicana 108, zona nacional 109; regiments de carabiners: zona republicana 54, zona nacional 55. A més cal afegir, en un costat, les milícies populars, i en l'altre les tropes marroquines i els voluntaris carlistes i falangistes. Els cossos d'oficials van quedar dividits al 50%. Més important és la situació qualitativa car els generals van desenvolupar un paper més decisiu en el bàndol nacional i l'oficialitat jove va figurar en la seva immensa majoria; factors que expliquen la major eficàcia bèl·lica dels insurrectes a l'etapa inicial de la guerra, mentre la República té problemes per organitzar un exèrcit: d'uns 16.000 espanyols amb el grau d'oficials, el govern només en pot emprar entre 2.000 i 3.000. En relació a l'armament, el repartiment inicial no era desfavorable a la República, però soldats improvisats, comandaments inexperts o sospitosos, material antic, una marina sense oficials i l'aviació fidel però mal equipada no pot considerar-se una força de combat.

El suport internacional

En principi, les democràcies europees, amb el Regne Unit al capdavant, es proclamaren neutrals; a la pràctica els seus diplomàtics a Espanya donaren suport al bàndol nacional, ja que, al seu entendre, el bàndol republicà era controlat per comunistes, anarquistes i socialistes revolucionaris. Per tant, van congelar tots els béns espanyols, afectant principalment les seves reserves d'or a la Gran Bretanya. De manera semblant, l'embargament d'armes anglofrancès colpia desproporcionadament als republicans. En el fons ni la Gran Bretanya ni França no van intervenir significativament. La Gran Bretanya proveïa de menjar i medicaments a la República, però dissuadia activament al govern francès de Léon Blum de proveir d'armes a l'exèrcit republicà.
El 25 de juliol, membres del partit Nazi de Tetuan, emissaris del general Franco, s'entrevisten amb Hitler, qui posa en marxa immediatament un pont aeri per a les tropes del Marroc i promet ajuda ràpida. En conseqüència, les dictadures totalitàries europees -l'Alemanya nazi d'Adolf Hitler, però també la Itàlia feixista de Benito Mussolini- violaven l'embargament i envien tropes -«Corpo Truppe Volontarie» i Legió Còndor-, avions i armes per donar suport als militars revoltats. La contribució italiana va ser d'uns 60.000 efectius en el moment culminant de la guerra. El 27 de juliol de 1936 el primer esquadró d'avions italians arriba a l'Espanya insurrecta. El Tercer Reich utilitzarà la guerra com a zona de proves del seu modern armament pesant i aviació, com ho va ser del caça Messerschmitt Me-109 i del bombarder Junkers Ju 52.
A causa de l'embargament d'armes angleses i franceses, el govern de la República només pogué adquirir armes a la Unió Soviètica. Van comprar armes, avions (caces Polikarpov I-15 i I-16), 900 tancs, 1.500 peces d'artilleria, 300 cotxes blindats, centenars de milers de petit armament, i 30.000 tones de munició, una part de la qual era defectuosa. Per pagar aquests armaments els republicans van emprar la major part de les reserves d'or. La Unió Soviètica també va enviar uns 2.000 militars al bàndol republicà, principalment tripulació de tancs i pilots, que participaren de manera activa en el combat. Tanmateix, Stalin va reprimir aquells elements republicans que eren hostils a la Unió Soviètica (p. ex. l'antiestalinista POUM), i també va esforçar-se conscientment per limitar la implicació soviètica en un intent de romandre en bones relacions diplomàtiques amb França i Gran Bretanya. Mèxic també va ajudar als republicans proporcionant rifles i menjar durant la guerra.
Milers de voluntaris internacionals van participar en la guerra, la majoria d'ells en el costat republicà i integrats a les Brigades Internacionals organitzades pel Komintern. Es calcula que prop de 60.000 homes i dones col·laboraren amb les Brigades Internacionals, incloent-hi els combatents que constituïren 7 Brigades fins a la seva retirada a finals del 1938. Altres voluntaris van lluitar com a membres de les milícies de la CNT i el POUM, però també hi va haver voluntaris -pocs i menys organitzats- que van lluitar amb els nacionals, com els irlandesos Blueshirts comandats per Eoin O'Duffy.
Evolució de la Guerra
La fase inicial de la guerra es va caracteritzar en els dos bàndols en els esforços per definir la zona controlada per cadascú. Entre juliol i novembre de 1936 els límits entre les dues zones no van ser gaire exactes. La lluita va adoptar la forma d'enfrontaments entre agrupacions de forces. El combat entre «columnes» suposava la inexistència d'un front estable i és expressiu de la manca de forces d'uns i dels altres. Aquestes columnes van ser, per un costat, l'herència de la guerra colonial africana i, per l'altre, la forma d'actuar espontània de les milícies del Front Popular.

Juliol-octubre de 1936: «columnes» contra «milícies». Èxits ràpids de l'exèrcit colonial


Qualsevol esperança d'un final ràpid de la guerra es va perdre el 21 de juliol, quan el bàndol nacional va capturar la principal base naval espanyola a Ferrol, que facilitava l'ajut dels estats feixistes europeus al general Franco. La superioritat inicial de les forces rebels en el terreny militar va ser manifesta: després de passar l'estret de Gibraltar, gràcies a la superioritat aèria aconseguida amb l'ajuda italiana i nazi, i a l'error de concentrar la flota republicana al Cantàbric, el general Franco va poder ajudar de forma immediata a les capitals de província andaluses. (Continuarà)
(La fotografia correspon al monument a la lleva del biberó que hi ha a la Serra de Pàndols)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís