Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (IV

Els conspiradors confiaven en el triomf de la revolta a tot Catalunya gràcies a l'adhesió a la seva causa de l'oficialitat mitjana de diversos regiments establerts a la ciutat de Barcelona. Comptaven amb la complicitat dels oficials de la Unión Militar Española (UME), fortament espanyolistes i enemics dels sentiments catalanistes i d'esquerres del govern de la Generalitat d'ERC. Però no estaven amb ells els màxims caps militars destacats a Catalunya: el general Francisco Llano de la Encomienda, capità general de la IV regió militar, i el general José Aranguren Roldán, cap de la Guàrdia Civil.

El pla dels sediciosos era fer convergir els diferents regiments de la plana de Barcelona a la plaça de Catalunya i anar a controlar a continuació la Comissaria General d'Ordre Públic, el palau de la Generalitat i la Capitania General. Com que sabien que Llano no secundava el cop d'estat tenien previst que el general Goded vindria volant de Mallorca amb un hidroavió, el qual destituiria el general Llano per fer-se amo de la Capitania General i, així, de tot Catalunya.

Durant els dies previs no era cap secret que s'estava gestant un cop militar contra la república: se'n parlava obertament als periòdics, a la ràdio i al carrer.  Els conspiradors, les forces del govern de la Generalitat i la FAI preparaven els seus plans, i els tres ho feien pensant en els precedents dels Fets d'octubre de 1934: els primers confiats a repetir-los fàcilment, i els segons i tercers a evitar-los. Pocs dies abans la Generalitat havia nomenat Comissari General d'Ordre Públic a Frederic Escofet qui es va ocupar de recopilar tota la informació dels sediciosos i a preveure totes les seves estratègies que podien optar per prendre Barcelona. Preparava una estratègia que evidenciés als sediciosos que es trobaven en minoria i s'estaven aixecant contra la legalitat vigent. Pel seu compte, la CNT-FAI tenia vigilades totes les casernes per donar el senyal d'alerta quan els soldats en sortissin. La seva estratègia era deixar sortir els sediciosos de les casernes per tal d'atacar-les amb la guàrdia baixa i apoderar-se de les armes que hi hagués a l'interior. La tarda del 18 de juliol, dissabte, es van conèixer les notícies que el cop havia començat: moviments no autoritzats de l'exèrcit colonial al Marroc van alertar els mitjans de comunicació, el govern espanyol i el govern català.

Ni de bon tros tota l'oficialitat de l'exèrcit destacat a Barcelona estava amb els colpistes. A moltes casernes els oficials lleials a la República foren detinguts pels sediciosos o es mantingueren al marge del cop. A més a més, com que era el mes de juliol bona part de la tropa es trobava amb permís d'estiu o ja llicenciada, així que en bona mesura les casernes estaven buides.

A les 4.30 de la matinada del dia 19 de juliol de 1936 sortien les primeres tropes colpistes de les casernes de Pedralbes. Immediatament començaren a sonar les sirenes de totes les fàbriques de Barcelona i dels vaixells del port alertant la població. Començaren a sorgir barricades a molts carrers de la ciutat construïdes per militants de la CNT, ERC i altres organitzacions polítiques. Seguint el pla establert, el comissari general d'ordre públic, Frederic Escofet, va disposar ràpidament les companyies de Guàrdies d'Assalt i de Mossos d'Esquadra en diversos punts neuràlgics de la ciutat per on havien de passar les columnes revoltades: al Paral·lel a l'altura de Drassanes per tallar-los el pas cap a la Capitania, a Plaça Catalunya per tallar el pas cap al centre de Barcelona i per protegir l'edifici de la Telefònica, al Pla de Palau per protegir la seu de la Conselleria de Governació i a la cruïlla "Cinc d'Oros" (Passeig de Gràcia amb Diagonal) per ser punt de pas de les casernes tant de Pedralbes com de Gràcia. Finalment va disposar les reserves guardant el Palau de la Generalitat i la seu de la Comissaria General d'Ordre Públic a la Via Laietana, on es va traslladar en persona el president Lluís Companys. L'estratègia es veié encertada, ja que foren els principals escenaris de l'enfrontament amb els sediciosos, els quals hi van quedar encallats durant les hores següents. La Plaça Espanya fou un altre dels escenaris de lluita, que va anar a càrrec bàsicament dels treballadors d'Hostafrancs. El temps anava a favor dels lleials a la república perquè a mesura que passava centenars de barcelonins armats sortien al carrer i es dirigien allí on se sentien els trets per sumar-se a les forces republicanes o obreres. Mentrestant l'estat major anarcosindicalista es va instal·lar a les 7:00 a l'Arc del Teatre de la Rambla perquè creien, erròniament, que els rebels es dirigirien a Capitania pel carrer Sant Pau. Com que no aparegueren pujaren ells mateixos el carrer fins a arribar al Paral·lel, on ajudaren a derrotar-los. A les 11.30 del matí els militars colpistes ja havien estat vençuts al Paral·lel, l'Estació de França i a la cruïlla de Pau Claris amb Diputació, mentre que continuaven a la Plaça de Catalunya i la plaça Universitat. A partir del migdia centenars d'espontanis esperaven a les portes de les casernes gairebé desertes per poder assaltar-les i prendre les armes del seu interior.

Pel que fa al colpista general Goded, el seu hidroavió havia aterrat al moll i a les 13:00 havia aconseguit arribar a Capitania on el general lleial Llano de la Encomienda, rodejat de sediciosos que no s'atrevien a detenir-lo, feia trucades a tort i a dret ordenant a les tropes de mantenir-se quietes. Goded va destituir-lo, però a aquelles altures el cop ja havia fracassat a Barcelona. Fou llavors quan va trucar al general Aranguren, cap de la guàrdia civil, perquè se sumés al cop, però aquesta s'hi negà: a les 14:30 centenars de guàrdies civils van desfilar per la Via Laietana saludant el president Companys i posant-se a les ordres del comissari general Frederic Escofet. A partir de les 15:00 entraren en combat a la plaça Universitat i la plaça Catalunya, decantant definitivament la batalla a favor de la legalitat republicana. Durant la tarda les forces combinades de la Guàrdia d'Assalt, de la Guàrdia Civil i una considerable massa obrera armada, amb l'ajut dels canons capturats al matí, van mantenir una dura lluita contra els revoltats reclosos a la Capitania des de les 16:30 fins més enllà de les 18.00 hores, quan finalment foren vençuts i el general Goded detingut i salvat del linxament de la massa congregada. Fou traslladat immediatament en presència del president Companys i obligat a reconèixer la derrota a través de la ràdio. Després ell i la resta de presoners foren tancats al vaixell-presó Uruguay.

Un cop derrotats els militars revoltats, la ciutat restà en un estat manifest d'eufòria revolucionària. Els soldats havien abandonat les casernes: uns per sabotejar o no participar del cop d'estat dels sediciosos, altres emparats pel decret del Govern de la República del dia abans en què dissolia les unitats revoltades (decret lògicament inútil, ja que les unitats revoltades no es van dissoldre i sí que ho van fer moltes de les que haurien pogut realinear-se amb la República un cop els seus oficials facciosos havien estat detinguts), i d'altres simplement marxaren davant del buit de poder i l'agitació social. Entre els dies 20 i 21 s'acabaren de vèncer els militars atrinxerats a Sant Andreu, les Drassanes, les dependències militars de Colom i el convent dels carmelites, alguns dels quals foren linxats.

A la resta de Catalunya l'exèrcit es va revoltar a Mataró, Girona, Figueres i Lleida, però renunciaren de seguida a la insurrecció quan el cop va fracassar a Barcelona. A Tarragona, la Seu d'Urgell i Manresa es va mantenir lleial a la legalitat.

Transformacions revolucionàries a la rereguarda republicana. La revolució anarquista del 19 de juliol a Barcelona

A més a més de suposar el fracàs de la revolta militar, la jornada del 19 de juliol va tenir una gran transcendència per a la història posterior, ja que el poder polític va anar a raure al carrer, a les mans del moviment popular, especialment dels anarquistes, que havien contribuït decisivament a la derrota de l'exèrcit. A Barcelona, l'assalt a les casernes de les Drassanes i de Sant Andreu els hi va proporcionar un important arsenal bèl·lic que els va donar l'hegemonia, en detriment de les altres forces polítiques i de la Generalitat. Les organitzacions obreres de signe anarquista assaltaren el Parc d'Artilleria i la caserna de Sant Andreu el matí del dia 20 de juliol on aconseguiren gran quantitat d'armes i material de guerra. Frederic Escofet va enviar-hi una companyia de la Guàrdia Republicana Nacional per protegir l'armeria de 30.000 fusells que contenia, però quan hi arribaren la van trobar sota el control de la CNT-FAI, ocupada per centenars de paisans i amb els fusells repartits entre la massa popular. El capità López Gatell, al càrrec de la companyia, va optar per no intervenir. L'escampada d'armes entre la població incloent els denominats "incontrolats", delinqüents comuns sense cap agenda política, esdevingué un factor determinant en la violència i el pillatge que es va produir durant els mesos següents a la rereguarda. (Continuarà)

(La imatge és de les vistes que hi ha a Corbera d'Ebre)