Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XIX)

Aquesta oposició es va mostrar de diverses maneres: constitucional (la Repeal Association; la Home Rule League), social (desestabliment de l'Església d'Irlanda; la Lliga de la Terra) i revolucionària (alçament del 1848alçament fenià). El nacionalisme constitucional semblava que s'havia imposat quan el Partit Parlamentari Irlandès, dirigit per Charles Stewart Parnell, va aconseguir que, el 1886, el govern liberal de William Ewart Gladstone introduís el primer projecte de llei de govern local d'Irlanda, tot i que aquest fou rebutjat posteriorment a la Cambra dels Comuns. El segon projecte de llei del govern local de 1893 va aconseguir passar dels Comuns, però fou rebutjat, al seu torn, per la Cambra dels Lords.
Després de la caiguda de Parnell, els nacionalistes més joves i radicalitzats van desil·lusionar-se amb la política parlamentària i van decantar-se per mètodes més extrems de separatisme. L'Associació Atlètica Gaèlica, la Lliga Gaèlica i el revifament cultural aportat per W. B. Yeats i Lady Augusta Gregory, juntament amb la nova manera de pensar liderada per Arthur Griffith, expressada en el seu diari, el Sinn Féin, així com les organitzacions National Council i la Sinn Féin League, van desembocar en la identificació del poble irlandès amb el concepte de nació i cultura gaèlica, completament independent de la britànica. Aquest fet, de vegades, va ser resumit pel terme genèric Sinn Féin.
La tercera llei de govern local fou introduïda pel primer ministre britànic H. H. Asquith el 1912, iniciant-se així la coneguda com a Crisi del Govern Local. Els unionistes irlandesos, liderats per Sir Edward Carson, es van oposar al govern local, en un moviment que veien com l'avantsala d'un imminent govern romà catòlic a Dublín. Així, el 13 de gener de 1913es van formar els Voluntaris de l'Ulster, el primer grup paramilitar d'Irlanda del segle XX.
La Germandat Republicana Irlandesa (IRB, per les seves sigles en anglès) va veure aquest moviment dels unionistes com una oportunitat per crear una organització armada per assolir les seves pròpies finalitats, i el 25 de novembre de 1913 va formar els Voluntaris Irlandesos, l'objectiu del qual era "assegurar i mantenir els drets i les llibertats comuns a tot el poble d'Irlanda". El seu líder era Eoin MacNeill, que no obstant això no n'era membre. També es va crear un Comitè Provisional, que incloïa persones amb una gran diversitat de punts de vista polítics, i els rangs dels Voluntaris restaven oberts a "tots aquells irlandesos capacitats sense distinció de les seves creences religioses, polítiques o de classe social."Paral·lelament es va crear una altra organització, l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, format per sindicalistes com a resultat del tancament patronal de Dublín d'aquell mateix any. La creixent militarització de la política irlandesa va passar a un segon terme; això no obstant, poc després, a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial — i la participació d'Irlanda al conflicte.
Tot i que molts irlandesos s'havien presentat voluntaris per formar part dels regiments i divisions irlandesos del renovat exèrcit britànic al començament de la guerra el 1914,l'increment del reclutament forçós va provocar una reacció negativa. L'oposició a la guerra es basava principalment en la implementació de l'Acta del Govern d'Irlanda de 1914 (com havia recomanat prèviament, aquell març, la Convenció Irlandesa), cada vegada més lligada amb la política dual de la Llei del Servei Militar, obligant els irlandesos a permetre la conscripció si volien mantenir les esperances de veure aprovada la implementació de l'Acta de Govern d'Irlanda. L'enllaç entre el reclutament i el govern local va fer enfadar tots els partits secessionistes irlandesos de Westminster, inclosos el Partit Parlamentari Irlandès i l'All-for-Ireland League. Aquests dos partits, juntament amb altres organitzacions, van decidir abandonar el parlament en senyal de protesta, tornant a Irlanda per tal d'organitzar l'oposició.
L’alçament

Planejament


El Consell Suprem de l'IRB es va reunir el 5 de setembre de 1914, un mes després que el govern del Regne Unit declarés la guerra a l'Imperi Alemany. En aquella trobada es va decidir realitzar un aixecament abans del final de la guerra, a més d'acceptar qualsevol ajuda que pogués oferir Alemanya. La responsabilitat del planejament va recaure en Thomas J. Clarke i Sean MacDermott. Els Voluntaris Irlandesos, la més petita de les dues forces resultants de la separació, el setembre de 1914, a causa de la decisió de donar suport o no als esforços bèl·lics del Regne Unit,  van establir un "equip dirigent", format per Patrick Pearse com a director de l'organització militar, Joseph Plunkett com a director de les operacions militars, i Thomas Mac Donagh com a director d'entrenament. Éamonn Ceannt hi entraria posteriorment com a director de comunicacions.  El maig de 1915 Clarke i MacDermott van establir un Comitè Militar dins de l'IRB, format per Pearse, Plunkett i Ceannt, amb l'objectiu de redactar els plans per l'alçament.  Aquest paper dual va permetre al Comitè, al qual s'uniren Clarke i MacDermott poc després, promoure les seves pròpies polítiques i funcionar independentment tant de l'executiva dels Voluntaris com de l'executiva de l'IRB: en particular, al cap de l'executiu dels Voluntaris, Eoin MacNeill, que estava a favor d'un alçament només si es produïa un augment del suport popular, acompanyat de moviments impopulars per part del govern de Londres, com ara la introducció del servei militar obligatori o un intent de suprimir els Voluntaris o els seus líders; i al president de l'IRB, Denis McCullough, que opinava de manera semblant. Els membres de l'IRB tenien rangs oficials al moviment dels Voluntaris a tot el país, i havien de respondre davant del Comitè Militar, no davant de MacNeill. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís