Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (VI)

L'any següent Ricard va participar en la batalla d'Arsuf i la de Jaffa i va fer la pau amb Saladí que va permetre als cristians l'accés al Sant Sepulcre (1192). Els croats van escollir rei de Jerusalem a Conrad de Montferrat però el 28 d'abril del 1192 un grup de la secta dels assassins el van matar abans que pogués ser coronat. Vuit dies després es va arranjar un matrimoni entre la vídua de Conrad i Enric II de Xampanya, nebot de Ricard, això va fer córrer el rumor que Ricard havia estat implicat en la mort de Conrad

A la tornada va marxar disfressat de cavaller templer perquè temia la ira de l'emperador bizantí Isaac II Àngel per haver-se apropiat de Xipre que era una província bizantina. Tanmateix el seu vaixell va naufragar a prop d'Aquilea i es va veure obligat a continuar el viatge per terra, passant per Àustria, on fou fet presoner pel seu enemic el duc Leopold Vqui el va entregar a l'emperador Enric VI. Aquest va demanar un fort rescat, el qual finalment va ser pagat pel bisbe de Canterbury Hubert Walter i va ser alliberat (1194).

Ricard va tornar a Aquitània on va sotmetre alguns barons que en la seva absència s'havien revoltat i va començar a lluitar contra Felip II August que darrerament havia conspirat amb son germà Joan sense terra. Ricard va derrotar el rei francès a Fréteval, a prop de Vendôme, i li va arrabassar Tours i Loches però va ser ferit al setge de Châlus i va morir poc després (1199). La successió la van disputar son germà Joan sense Terra i el seu nebot Artur de Bretanya fill de Jofré.

El març del 1159 es va arranjar el seu matrimoni amb una e les filles de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona; però les negociacions es van espatllar. Després Ricard fou promès amb Alix, filla del rei Lluís VII de França; tanmateix, durant els preparatius de l'enllaç, Alix es convertí en l'amant del pare de Ricard, Enric II i a causa del deshonor, Ricard renuncià a casar-se amb Alix i quan esdevingué rei la va tornar a França.

El 12 de maig de 1191 Ricard es va casar amb Berenguera de Navarra, filla del rei Sanç VI de Navarra. El matrimoni es celebrà a la capella de Sant Jordi de Limassol (Xipre) de camí cap a Terra Santa per participar en les croades. El matrimoni no tingué descendència.

Va tenir un fill il·legítim, anomenat Philip de Cognac (v.1180 – després del 1201), de mare desconeguda.

Fill d'Elionor d'Aquitània, Ricard es relacionà amb diversos trobadors contemporanis. Gaucelm Faidit dedicà un planh a la seva mort: Fortz chausa est que tot lo major dan. A Ricard mateix se li atribueixen dues poesies: un sirventès escrit estant presoner a Àustria i demanant als seus vassalls que paguin el rescat: Ja nuls hom pres non dira sa razon, que es conserva també en versió francesa (Ja nus hons pris ne dira sa raison; se n'ha conservat la música en el cançoner francès O). I un altre sirventès, en francès, dirigit a Robert IV, Delfí d'Alvernha.

A mitjan segle XIII, va sorgir una llegenda segons la qual, quan a Anglaterra es va saber que s'havia acabat la croada i Ricard no tornava, el seu ministre Blondel de Nesle va encetar un viatge cercant-lo de castell en castell per tota Europa. Blondel cantava en alt una cançó que havien compost junts i finalment el va trobar quan, en arribar al castell on estava captiu, Ricard va cantar l'estrofa que seguia. Aquesta llegenda va servir de base a una òpera André Grétry va escriure al segle XIX.”

Al segle XVI, Enric VIII d’Anglaterra (https://ca.wikipedia.org/wiki/Enric_VIII_d%27Anglaterra ) va començar a convertir els irlandesos a l’anglicanisme, i els primers es van revoltar i van perdre el control del Regne d’Irlanda. Al segle XVII els anglesos que arribaven a Irlanda s’hi integraven, i això no va agradar als anglesos i aquests van orquestrar una segona reconquesta, la batalla de Boyne (https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_del_Boyne ), que va esdevenir entre Jaume II d’Anglaterra i Guillem III d’Orange, protestant holandès. Després d’aquesta guerra, entre els segles XVII i XIX hi va haver moltes restriccions pel culte a la religió catòlica.

Al segle XVIII va ser una època de canvis: la guerra de la independència dels EUA, la revolució francesa... i també Irlanda s’aixeca per la independència i perd. A l’any 1800 es va signar una acta d’unió que uneix el regne d’Irlanda al Regne Unit. Les vicissituds de la història d’Irlanda continuen al segle XIX, a on va esdevenir la gran Fam. Els anglesos van permetre una massacre de la població, ja que escanyava a la població, que bàsicament, per unes males collites i una malaltia de les patates, es va veure molt disminuïda. De vuit milions d’habitants de l’illa, en va morir un milió i un altre va emigrar a països com USA o bé Argentina, a on van ser molt ben acollits. De fet, tradicions tant conegudes avui en dia com el Halloween són d’origen celta i la van estendre els irlandesos.

Els migrants irlandesos, des de la llunyania, van donar suport a la revolució i van aparèixer noves idees polítiques. I tot això va culminar el 1916 quant els irlandesos es van alçar contra els anglesos, i malgrat que van patir, de nou, una derrota, va ser l’avantsala de la victòria definitiva, la de la independència.

Després de l’explicació sobre la història d’Irlanda, l’Álvaro, el guia, ens explica que els irlandesos són un poble hospitalari. Tenen molt d’humor i tenen també una llengua pròpia que és molt complexa, el gaèlic (https://ca.wikipedia.org/wiki/Ga%C3%A8lic_irland%C3%A8s ):” El gaèlic irlandès o simplement irlandès (Gaeilge, pronunciat [ˈɡeːlʲɟə]) és una llengua parlada com a llengua nadiua a l'illa d'Irlanda per prop de 85.000 persones, predominantment a les regions occidentals rurals de l'illa. L'irlandès era la llengua principal d'Irlanda abans que els anglesos conquerissin l'illa durant l'edat mitjana.

L'irlandès, juntament amb el gaèlic escocès i el manx, pertany a la branca goidèlica de les llengües celtes, i és habitualment considerada la llengua amb la tercera literatura més antiga d'Europa, després del grec i el llatí. 

Des de 1922 amb la independència d'Irlanda (anomenada originalment l'Estat Lliure Irlandès), l'irlandès hi ha estat idioma oficial, juntament amb l'anglès. Des de 1998 amb l'Acord de Divendres Sant, l'irlandès és també un idioma oficial a Irlanda del Nord, una part del Regne Unit. Actualment, l'irlandès és la llengua materna de poc més del 2% de la població a la república (unes 70.000 persones) i unes 30.000 més a Irlanda del Nord. Les comunitats i regions on es parla l'irlandès s'anomenen Gaeltachtaí (singular, Gaeltacht). El Gaeltacht amb la població més gran és Conamara al Comtat de Galway i inclou les Illes Aran. (Continuarà)