Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (V)

El 1169 el seu pare va repartir els dominis (sota la seva vigilància), i a Ricard li va donar el PoitouPerigord, el Llemosí i la Gascunya. Va ser reconegut duc pel comte de Tolosa el gener del 1173. Segons el cronista Ralph de Coggeshall, el fill gran d'Enric II d'Anglaterra, anomenat Enric II el Jove, es va revoltar el mateix 1173 contra el seu pare. Ricard es va unir a la revolta, i també va participar Jofré, el menor. Van obtenir el suport dels senyors de LusignanCivrayMauléon i Aimeric VII vescomte de Thouars. Es va córrer el rumor que els havia instigat la seva mare; però foren vençuts el 1174, i van ser perdonats. L'any següent el pare va anar a Anjou a pacificar els territoris que s'havien revoltat, amb el mateix objectiu va enviar Jofre a la Bretanya i Ricard a Aquitània on va començar a ser anomenat Cor de Lleó. El 1177 va adquirir el comtat de La Marche.
El 1180, havent pacificat el regne, el pare va demanar a Ricard que jurés fidelitat al seu germà Enric, però s'hi va negar i van tornar a haver enfrontaments fins que el 1184, Enric el Jove, va morir de disenteria. A Ricard li corresponia ser l'hereu de les seves possessions, és a dir: AnglaterraNormandiaAnjouMaine i Turena, però veient els dubtes del pare en designar-lo hereu, Ricard es va aliar el 1185 amb el rei Felip II August de França i va signar el tractat de Châteauroux que el deixava virtualment independent a Aquitània. Esperava l'ocasió de revoltar-se contra el pare, ocasió que el francès i Ricard van veure el 1189. El 30 de juny de 1189 els francesos van ocupar Tours. Ricard, Felip August i Enric II es van trobar a Colombiers (Villandry) el 4 de juliol i es va signar la pau d'Azay (Le Rideau) per la qual Ricard era reconegut hereu, i cedia AlvèrniaIssoudun i Gracay (al Berry) a Felip August, i en garantia que serien entregades es va permetre l'entrada o permanència dels francesos a Le Mans, Tours, Troo i Chateau du Loir. Enric va demanar al rei de França la llista dels qui l'havien traït i va veure-hi el seu fill Joan, el seu preferit, cosa que li va provocar un gran disgust que va precipitar la seva mort estant malalt d'una úlcera, el 6 de juliol de 1189. Ricard va ser reconegut hereu sense problemes i va ser coronat rei d'Anglaterra el 3 de setembre de 1189 a l'abadia de Westminster. Durant la coronació va passar un esdeveniment antisemita: Ricard va prohibir l'assistència a cap jueu però alguns representants de la comunitat jueva es van saltar el protocol per donar-li uns presents. Segons el cronista Ralph de Diceto, els cavallers del rei van fuetejar els jueus i després els van fer fora. Va córrer el rumor que Ricard havia manat matar els jueus i els londinencs van començar a perseguir els jueus, a cremar les seves cases i o bé els forçaven a batejar-se o els assassinaven. Alguns es van refugiar a la Torre de Londres i altres van poder fugir. Entre les víctimes mortals estava Jacob d'Orleans, un mestre de la universitat. Segons va escriure Roger de Howden a la Gesta Regis Ricardi la revolta va sorgir d'un grup de ciutadans gelosos i, quan el rei va saber el que havia passat, els va fer condemnar a mort.
Seguidament va marxar a la croada amb Felip II August i els principals senyors del Poitou (LusignanChauvigny i Déols-Châteauroux, i d'altres) deixant la regència a la seva mare Elionor d'Aquitània. Tement que el país quedés revoltat en la seva absència, va decretar que ningú molestés els jueus, però no va servir de gaire ja que al març, van tornar a haver-hi revoltes antisemites, especialment a York.
Abans de marxar cap a la croada, va passar un temps recollint diners per l'expedició i nomenant en persona alguns càrrecs de govern a les seves terres de França. El trobador Bertran de Born va aprofitar el seu retard per fer broma en les seves cançons. De camí cap a Terra Santa va passar per Sicília, on es va enfrontar a Tancred per haver usurpat el tron a Constança, l'esposa de l'emperador Enric VI del Sacre Imperi Romanogermànic i havia empresonat Joana, la reina vídua de Sicília i germana de Ricard. Cor de Lleó va aconseguir que el 28 de setembre Tancred alliberés Joana, però sense que li donés l'herència que li corresponia. Ricard va establir a Messina la seva base d'operacions, cosa que va causar conflictes amb Felip August i al març del 1191 tots dos van arribar a un pacte: Ricard nomenaria hereu al seu nebot, Artur el fill de Jofré, i el rei francès prometia casar una de les seves filles amb Artur més 20.000 unces d'or que serien retornades si no es complia el matrimoni.
El 1191 durant la tercera croada va conquerir Xipre a Isaac Comnè, això va estar motivat perquè en salpar de Sicília cap a Terra Santa una tempesta va dispersar els seus vaixells i va saber que el que portava els diners i on viatjaven la seva germana i la seva promesa, Berenguera estava retingut per Isaac Comnè, governant de l'illa. Ricard va tenir el suport de Guiu de Lusignan, mentre que Isaac tenia el de Conrad de Montferrat. Ricard va conquerir tota l'illa i, passat un temps la va vendre als templers, que després la vendrien a Guiu de Lusignan.

El 8 de juny del 1191 va marxar a Acre i va col·laborar en el setge que feia temps havien iniciat els altres cavallers (1189–1191); Ricard va emmalaltir d'escorbut. En aquest moment es va discutir amb el duc Leopold d'Àustria sobre la deposició d'Isaac de Xipre, ja que era parent de la mare de l'austríac. Els homes de Ricard van reaccionar llançant la bandera de Leopold al fossat de la muralla d'Acre. Leopold va abandonar la croada enfurismat i va anar a queixar-se a l'emperador Enric VI. (Continuarà)
(La fotografia correspon a la torre del castell de Dublín)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís