Sud est asiàtic 2017: dia 8, de Sepang (Malàisia) a Luang Prabang (Laos) (16 d’agost de 2017) (I)

Dormo intermitentment, però malgrat tot, descanso. Quan sona el despertador, em costa un xic treure’m la mandra de les orelles, però quin remei. De nou, empaquetar les coses i temps just de baixar al 7eleven a comprar quelcom per treure el ventre de pena, ja que no hi ha esmorzar en el preu de l’habitació.

Tenim temps just de menjar algunes llepolies que no trobem en terres catalanes i baixar a deixar la clau. A la porta ja tenim el simpàtic taxista del dia anterior que ens espera. La seva fesomia em fa pensar en Nelson Mandela...

Ja dins del taxi ens continua explicant coses. Anit ens contà que havia servit al govern del seu país i un cop jubilat, es dedicà al món del taxi. Ha voltat per molts llocs del món, per exemple al Marroc, i també a Vietnam. Ens explica també que la zona a on hem pernoctat està en expansió; sobretot hi ha inversions xineses, que per exemple, volen construir una universitat allí. Ens mostra també, de camí al KLIA2, una zona que era de cultiu de palma i que està previst que es destini a la construcció d’habitatges. Segons el simpàtic taxista, la ciutat de Kuala Lumpur està molt massificada i marxar als afores pot ser una bona opció. També ens ensenya un centre comercial, un outlet, que es veu que té molta requesta entre la gent. Un altre edifici que hi ha és un hotel com en forma de mesquita, just al costat d’una gran mesquita. Segons el taxista, allí hi pernocta la gent que fa pelegrinatge a la Meca. El KLIA2 es va construir per tal de descongestionar el KLIA1 i també per esdeveniments especials, com el gran premi de fórmula 1 de Sepang (https://ca.wikipedia.org/wiki/Circuit_de_Sepang ).

Amb tot, ja ens hem plantat a l’aeroport i ens acomiadem del simpàtic senyor, que ens ha cobrat el mateix que pel trajecte d’anada, però sense intermediaris. De nou, avui, volarem amb Air Aisa, que és la companyia mestressa, gairebé, de KLIA2.  Només d’entrar ja podem fer el check-in (de fet, és obligatori que te’l facis tu) en els comptadors automàtics i ja esperem per deixar les maletes. Malàisia és ben bé un amalgama de cultures: gent d’origen xinès, indi, laics, musulmans, etc. De fet, és un país musulmà que sembla que es radicalitza. Segons ens va contar l’Stanley, el govern federal cada vegada envia més mestres musulmans a  Sarawak per adoctrinar la gent, que és majoritàriament cristiana o bé  cristiana evangèlica. El mateix Stanley ens explicà que és cristià de Roma.  A l’aeroport hi ha moltes noies amb mocador, l’única cosa que delata que són musulmanes, mentre que d’altres van tapades fins a dalt i de negre. El que més ràbia em fa, és que hi facin anar a nenes, nenes de que no sobrepassen la dècada i en prou feines, el lustre! Quina ràbia que se’ls tapi el cap sense que elles puguin decidir!

Amb tot, tenim encara temps de poder fer un segon mig esmorzar abans d’embarcar... Amb tot el temps del món que hem arribat... i hem de córrer, ja que hi ha molta cua al control de passaports per sortir del país. Passem un primer control de seguretat i cames ajudeu-me cap a la porta d’embarcament, a on n’hem de passar un altre... per uns moments perdo la targeta d’embarcament amb l’atabalament, però tot acaba amb un ensurt. Un cop ja a la porta d’embarcament... ens toca encara esperar, tot i haver arribar més tard del que deia la targeta.

Pacientment, esperem i ja entrem quan ens toca... l’avió s’enlaira i entre llegir i dormir, ja passen les gairebé tres hores de vol que hi ha entre Kuala Lumpur i Luang Prabang, al nord de Laos. Em desvetllo just per contemplar el frondós paisatge enmig de les muntanyes i ja desembarcar. Un cop ja fora de l’avió, queden els feixucs tràmits d’aeroport; tramitar el visat (35$ per ciutadans “espanyols” més un altre dòlar per la despesa de tramitació, més un altre per si no portes una fotografia i que s’han de pagar en metàl·lic en aquesta divisa), esperar el torn per fer la preceptiva entrada al país, etc...

Finalment, ja entrem, després d’aguantar davant nostre a un parell d’italians un xic insolents... Un cop agafades les maletes, canviem euros a kips laosians  (1 euro equival aproximadament a 10000 kips; https://ca.wikipedia.org/wiki/Kip ) i agafem un taxi, que té tarifa fixa de 50000 kips per tres persones per anar al centre de la ciutat. La nostra furgoneta va plena de turistes i fem camí fins a la ciutat, no lluny del petit aeroport. Abans d’entrar a la ciutat, el taxista es para en una senyora a peu de carretera a comprar-li alguna fruita o verdura i continuem el trajecte. Es mig perd, no sap bé a on ha de deixar alguns turistes... però nosaltres arribem bé al Villa Philaylack (www.booking.com/VillaPhilaylack/Luang_Prabang ), situada molt a prop de l’impetuós riu Mekong (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mekong), a la zona no tant cèntrica però més econòmica. Arribem i pugem a la grandiosa habitació, amb balconet i tot! Tot un luxe! Realment, està molt bé.

Avui ha estat un dia de trànsit i de canvi horari, ja que a Laos hi ha una hora menys que a Malàisia. Ens aposentem una estona al balcó tot mirant el riu i prenent la primera “Beerlao” (https://en.wikipedia.org/wiki/Beerlao) del viatge. Després d’una estona, a recepció mateix, ja reservem una excursió pel dia següent i sortim a caminar una mica, tot contemplant el Mekong. En menys de cinc minuts ens plantem ja al mercat de nit, enorme, que s’acaba de parar i fem una primera ullada i alguna compra. Quan n’he fet un part i ens hem refrescat amb un deliciós suc dels que venen al carrer, fem una segona part i comprem uns records molt especials: clauers de diferents formes, com ara estels, coloms de la pau, l’orografia de Laos, etc... feta a partir de bombes que han explotat. Del material recollit, se’n fan “souvenirs” i els diners recaptats, serveixen per ajudar a la gent local. Saber treure profit de la desgràcia, quin gran què! La senyora a qui li comprem, beneeix la resta de productes que té estesos per terra amb el bitllet. (Continuarà)

(La imatge és dels carrers de Luang Prabang)