Sud est asiàtic 2017: dia 10, coneixent els volants de Luang Prabang (Laos); caminada als poblats Hamong (18 d’agost de 2017) (III)

La gent Khmu munta búfals amb diferents propòsits: per passar l’arada, per menjar o  bé, per sacrificar-los en cerimònies religioses. Enlloc de posar diners en un banc, els Khum compren un búfal i el venen quan necessiten diners. Els búfals se’ls sol anomenar “noi tortuga” o “noi afortunat”, mentre que a les búfales se les anomena “noies tranquil·les” o bé “noies d’or”.  Al matí, els animals van a pasturar pels voltants del poblat, mentre que als vespre jauen sota les cases o bé, fins i tot, se’ls deixa lliberts durant dies per tal que campin pel bosc i se’ls va a recollir quan se’ls necessita.
En moltes famílies Khmu, l’home agafa rates, esquirols, rates de bambú o altres rosegadors, que llavors les seves mullers venen vius als mercats, ja que estan considerats com una “delicatessen”. Els homes estan considerats com a bons caçadors i pescadors, mentre que les dones recullen bambú o bolets.
Per encendre el foc poden usar fusta de bambú, ja que s’encén ràpid, però crema molt ràpid. Les dones Khmu normalment porten vestimentes com l’ètnia Lao, preferiblement amb colors brillants com vermell o verd. Les dones més ancianes porten un turbant al cap, mentre que les noies joves porten els cabells recollits en un monyo i el decoren amb flors o fulles. Les dones solen portar braçalets de plata o de coure. Algunes dones ancianes també porten tatuatges a les cames o als braços. La plata, sovint en forma de moneda, es traspassa de generació en generació. Durant els dies de celebració les dones Khmu porten una vestimenta especial, un vestit de màniga llarga amb ribets vermells, un sarong fosc amb molts cordills de colors i també un turbant.
Les dones Khmu també fan el despellofat de l’arròs en un morter de fusta, fet a partir del tronc d’un arbre. Després, l’arròs es deixa a l’aire, a on la brisa traurà les restes.
Normalment les dones Khmu treballen moltes més hores que no pas els homes. A més de treure la pellofa de l’arròs, transporten aigua des dels pous, recullen llenya per cuinar i escalfar la casa, netegen la casa, renten la roba, cuinen i també tenen cura dels fills. Els fills ajuden també en tasques com ara despellofar l’arròs, portar l’aigua o bé anar a recollir llenya.
Els homes normalment netegen la terra, cacen o van al bosc a buscar aliments. Homes i dones treballen junts durant l’època de plantar els camps. Els homes van davant fent forats a la terra, i darrera van les dones posant les llavors dins dels forats.
Dins dels Khmu també hi ha subètnies, com la de Khmu Me. Tant els homes con les dones usen una mena de cinta lligada al cap, que els serveix per carregar sacs, que poden estar plens, per exemple, d’”sticky rice”, però també d’altres productes, des de la casa al camp i viceversa. A més d’arròs, la gent Khmu també conrea blat de moro, carbasses, albergínies o cogombres, així com plataners, tarongers o jaca.
Si una família té molt menjar, comercia amb el que li sobra amb d’altres famílies de la vila o bé amb famílies d’altres poblats. 
Continuant amb l’excursió, en Vilachit ens conta que el poblat Hmong és relativament nou, d’uns 30 anys ençà. De fet, la gent vivia a les muntanyes i va venir a establir-se en poblats. Hi ha electricitat, escola i molts nens i nenes jugant pel carrer. I és que és època de vacances i la mainada viu alegre, riallera, saltant i jugant tot el dia. De fet, s’acosten a abraçar-nos i a jugar.
L’economia del poble és bàsicament de subsistència. La gent cultiva per menjar i si sobra quelcom, ho van a vendre al mercat. També al poble hi ha un cartell referent al consell de dones, que és una institució molt important a Laos. Hi conviuen pacíficament al poble les tres ètnies.
Les cases són o bé de fusta o bambú, amb teulats que cal canviar cada tres o quatre anys, o bé de maó. A dintre són molt austeres....
Marxem del poble i emprenem una ruta molt bonica per una carretera per la qual hi passen tuk-tuk. Hi ha el problema de la barrera idiomàtica, ja que l’anglès del guia és molt justet... però fa un gran esforç i aprenem moltes coses. Ens explica que ara a Laos ja no hi ha elefants salvatges, que els que hi ha són en camps per cuidar-los de l’explotació. Són més petits que els de l’Àfrica i a més, les femelles de la raça que hi ha aquí no tenen ullals, mentre que els mascles sí, tot i que són petits. De monos no n’hi ha gaires; abans la gent els caçava per menjar-los, però la caça està prohibida, teòricament. També ens explica que a Laos tampoc ja no hi queden tigres. Si la policia veu algú caçant animals prohibits, segurament tindrà problemes amb la llei...  o no, ja que la policia fa horari de funcionariat i plega a les quatre de la tarda....

Anem caminant i trobem alguna petita plantació de pinya o de blat de moro. També alguna de plàtans i gent treballant-t’hi. De tant en tant també trobem alguna casa enmig de les plantacions. De sobte, amb un paisatge verdós i frondós de fons, veiem uns arbres que tenen com un bol lligat i tapat. El guia ens explica que és l’arbre del plàstic. Produeix una substància molt enganxosa que la compren sobretot xinesos. La gent es lleva de matinada i després de fer un tall a l’escorça, deixen que hi vagi caient aquesta mena de làtex enganxós i valuós. De nit ho tapen per tal que l’aigua de la pluja no el dilueixi. Cada kg es paga molt bé, i al final del mes es poden arribar a fer uns 200 euros al canvi. De fet, moltes famílies s’hi dediquen i hi ha grans plantacions d’aquest arbre.
(La fotografia correspon a un dels elefants vistos durant el trajecte)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís