Sud est asiàtic 2017: dia 10, coneixent els volants de Luang Prabang (Laos); caminada als poblats Hamong (18 d’agost de 2017) (IV)

Sobre l’arbre del plàstic (https://www.rainforest-alliance.org/species/rubber-tree ) s’explica el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Hevea_brasiliensis; https://ca.wikipedia.org/wiki/Siringa_(arbre) ):” L'arbre del cautxú o siringa (Hevea brasiliensis) és un arbre de la família de les euforbiàcies, de 20 a 30 m d'alçària. El tronc és recte i cilíndric de 3 a 6 decímetres de diàmetre, de fusta branca i lleugera. Les seves fulles són compostes trifoliadas, alternes, de 16 cm de longitud, per 6 a 7 cm d'ample; deixa caure parcialment les fulles durant l'estació seca, abans de la qual les fulles de la copa de l'arbre es tornen de color vermellós. Les flors són petites i reunides en àmplies panícules: Produeix des dels 4 anys fruits, cada un dels quals és una gran càpsula de 4 cm de diàmetre que s'obre en valves, amb llavors riques en oli.

El seu làtex és blanc o groguenc i abundant fins als 25 anys de l'arbre. D'ell es fabrica el cautxú, després de sagnar el tronc mitjançant incisions angulars en V. Aquest làtex conté 30 a 36% d'hidrocarbur del cautxú, 0,5% de cendres, 1,5% de proteïnes, 2% de resina i 0,5% de quebrachitol. El cautxú també pot obtenir-se del latex d'altres arbres del gènere Hevea (v.g. H. guianensis i H. pauciflora).

Aquest arbre és originari de la conca hidrogràfica del riu Amazones, on existia en abundància i amb exclusivitat, característiques que van generar l'apogeu o febre del cautxú, període de la història sud-americana de molta riquesa i puixança per a empresaris que es van assentar a la regió amazònica i alhora de desastre per a la població indígena, fins que els anglesos es van apoderar del lucratiu negoci, en treure el botànic Henry A. Wickham il·legalment del Brasil llavors d'aquest arbre, el 1876, per establir plantacions al Malàisia, Birmània, Ceilan i Àfrica subsahariana. Per a 1914 la quantitat de cautxú obtingut de plantacions ja superava l'extreta d'arbres silvestres.”

Parlant de xinesos, el guia també ens deixa anar que no li cauen gaire bé, ja que van sempre a la seva i no fan cap esforç per entendre o seguir els tours que contracten.

Tot caminant entre núvols i sol, el guia també ens explica una mica la seva vida. Diu que té 23 anys i en fa un que viu a Luang Prabang. Viu a la mateixa oficina a on es contracten els tours, a on ell també fa de guia, diu que és freelance. Segons la tradició del país, ja és tard per casar-se, ja que la majoria de gent es casa als 18. Els seus pares viuen a unes tres hores amb tuk-tuk de Luang Prabang. El seu progenitor té 60 anys, la seva mare 55 i té tres germans més: el gran, que té trenta anys i està casat i amb dues criatures; una noia de 26, també casada i amb un fill, ell mateix i un germà més petit. El seu pare es dedica a la pagesia i a la ramaderia i van fer un esforç per tal de poder pagar alguns estudis als seus fills.  A Laos, l’educació primària és gratuïta i obligatòria a partir dels sis anys, però la secundària ja no és ni obligatòria ni gratuïta, i encara menys la universitat. Aconsegueixo mig entendre que es paguen un 200 euros l’any per anar a l’escola secundària i uns 250 per any universitari, despeses de material com uniformes i llibres a part. El pare d’en Vilachit es va vendre un búfal per 8000000 de kips, que li va permetre pagar estudis de secundària als seus fills. De fet, en Vilachit, amb el que guanya fent de guia ha ajudat als seus germans grans a acabar estudis universitaris; el noi estudis de lleis i la noia, estudis de llengua laosiana. Malgrat que ja han acabat els estudis, no han trobat feina. En Vilachit voldria anar a la universitat, però diu que encara ha de treballar i molt més per a poder-s’ho permetre...

Mica en mica ens va explicant més coses; fa gairebé un any que no veu els seus pares, per exemple. I també ens explica que no es paguen impostos, però les coses són molt cares: internet, la sanitat, que han de pagar de la seva butxaca, les cases, etc....

També explica que la majoria de gent combina les religions budistes i animistes, i ja en aquesta època de pluges i de temporada baixa de turisme, les dones ja broden per nadal. De fet, feia un mes que no feia la ruta que avui recorre amb nosaltres. Temps enrere, un grapat d’anys enrere, ens explica que el govern laosià donava menjar a la gent, però tot i que ho preguntem per activa i per passiva, no acabem de treure l’entrellat de si encara ho fa o no. Amb tot, ja arribem al poble de Wifi, a on des de fa uns anys s’hi han ajuntat tres poblats per fer-ne un de sol, també amb gent de les tres ètnies més importants de Laos. A l’entrada del poble hi ha l’escola, que està tancada per vacances. Els infants i els mestres sí que tenen vacances llargues; no així els treballadors. Per exemple, ell diu que no té ni un dia de descans...

El poble està construït bàsicament amb cabanes de fusta. Els carrers  de pols estan molt nets i fins i tot hi ha un parell d’hostals molt senzills a on qui hi dorm, ho fa con els oriünds. Fins i tot, entremig de gallines, polls, ànecs, gossos, cabres i vaques, també hi ha algun comerç.

Ens asseiem a la porxada d’un d’aquests hostals a dinar l’entrepà comprat i ens continua explicant coses de la vida a Laos. Per exemple, si haguéssim arribat al poblat sense res per menjar i haguéssim dit que teníem fam, la gent ens hauria donat menjar i no hauria acceptat que els hi paguéssim, ja que la solidaritat és un acte molt prevalent....

Passegem una mica més pel poble i ja en marxem. I continuen les explicacions: per la pesca, no hi ha problemes, tothom pot pescar el que vulgui del riu, normalment peces petites; les grosses s’han de pescar amb xarxa! També algunes tribus es mengen els insectes com ara formigues o bé llagostes...(Continuarà)

(La fotografia correspon a un poble Hmong)