Sud est asiàtic 2017: dia 10, coneixent els volants de Luang Prabang (Laos); caminada als poblats Hamong (18 d’agost de 2017) (II)

A Laos hi viuen aproximadament 450000 Hmongs, el tercer grup ètnic més nombrós després dels La i els Khmu. Els Hmong van arribar a Laos des de Vietnam a principis del segle XIX, i ja cap al 1850 vivien per tot el nord de Laos. Ells mateixos es defineixen com una ètnia de clans. Cada clan està format per un grup de famílies que descendeixen, a través dels fills mascles, des d’un únic ancestre. Actualment hi ha 18 clans de Hmong a Laos i Tailàndia. Alhora hi ha molts subgrups de Hmong, cadascun amb el seu nom ètnic, i a vegades, fins i tot es classifiquen pel color o pel patró de color de les seves vestimentes. Els Hmong Der (els Hmong blancs) , són el grup més nombrós, amb una població de més de 200000 persones. Un altre grup nombrós és el dels Mong Njua (els Hmong verds o blaus). A vegades, ells mateixos s’anomenen “Mong”.
La gent Hmong sol viure en altituds de més de 1000 o 1500 metres, i sovint no s’hi pot arribar ni amb moto ni amb cotxe, i per això és molt important tenir cavalls. Els cavalls Hmong solen ser petits i forts, podent carregar forts pesos. Si una persona Hmong té un bon cavall, té un bon estatus social al poblat.
Els Hmong construeixen cases rectangulars al terra, amb les parets de bambú o bé de planxes de fusta. El teulat està fet de teules. Les cases dels Hmong verds, només tenen una porta, mentre que les dels Hmong blanc, en tenen dues. La família dorm a l’habitació de l’esquerre de la porta. L’habitació de convidats és a la dreta. Les dues habitacions estan separades pel menjador per bambú o per planxes. Prop de l’entrada també hi ha una zona a on la gent es queda a xerrar. També hi ha una zona a on es cuina el menjar pels porcs.
Cada part de la casa dels Hmong tenen un esperit especial. Els esperits ancestrals viuen als pilars de les cases. Els esperits de les vides riques està davant per davant de la porta del davant. Hi ha parts a la casa de diferents elements de la natura. El sostre és el cel.
Normalment, els poblats Hmong són petits, entre 10 i 30 cases, i a moltes viles només s’hi pot accedir a peu o bé amb cavall. Poques són els pobles Hmong que tenen més de 50 cases, i aquests solen ser més a les valls i no a les muntanyes.
Els Hmong toquen diferents instruments, com ara el khaen. S’ajunten sis flautes de bambú en una caixa de fusta.
La música dels khaen s’susa per comunicar-se amb els esperits del món durant els funerals, en diferents ritus o bé pel festival d’any nou.  Com que el so dels khaen atrau els esperits, la gent Hmong ha de ser molt curosa sobre a on toca aquest instrument; la música de funeral mai es toca dins de la casa, ja que es creu que atrau als mals esperits. Els músics practiquen tot tocant al bosc.
Durant els funerals, es toca una cançó, la “To Mount the Horse” es toca mentre es posa el cos del finat en una plataforma i s’eleva en unes politges al darrere de la casa.  Una altra melodia es toca mentre s’ofereixen diferents aliments als esperits del difunt. Al funeral, el paper d’arròs s’utilitza per representar al mico que ajudarà al mort a pagar el seu camí per retrobar-se amb els seus antecessors. Una altra cançó especial es toca mentre el paper es crema, enviant-lo així al mont dels esperits. Finalment, el khaen també es toca en un espai a l’aire lliure del poblat al final del dia del funeral. La cançó mena la processó fúnebre al final del poble, a on l’instrument esdevé silent mentre es porta el cos fora del poble, cap als arbres. Una altra cançó que es toca amb khaen explica històries sobre ancestres i herois i se sol tocar per celebrar el Cap d’Any. Tradicionalment els Hmong són pagesos. Conreen batata, mongetes, taro, albergínies, soja, carbassa, cogombre o bé col. Els Hmong també cultiven arbres fruiters com ara plataners, meloners, arbre de papaia o bé maduixes, a més d’arròs sec de muntanya o blat de moro.
Les dones i la mainada Hmong també recol·lecten fruits del bosc com ara bolets, bambú o bé herbes per realitzar remeis tradicionals.
Pel que fa als Khmu (https://en.wikipedia.org/wiki/Khmu_people ), es creu que foren els primers humans que van arribar a Laos. No hi ha gaire res cert sobre la seva història, però es creu que van arribar fa uns 2000 anys des de Myanmar o de Xina. Uns set segles més tard, altres grups ètnics van arribar a les valls a on habitaven, forçant-los a anar a viure cap a les muntanyes, a més de fer treballar els khmu per ells. Avui, uns 600000 Khmu viuen a Los, sobretot al nord de Laos i també a la província de Bolikhamsai. Quan alguna parella s’ha de casar, cal tenir en compte que hi ha tres clans. Tradicionalment, un home del primer clan només es pot casar amb una dona del segon clan, mentre que una dona del primer clan només es pot casar amb un home del tercer clan.

Els home Khmu porten cistells dins del poble, i també fan intercanvis amb altres pobles per obtenir les coses que necessiten. Els Khmu també tenen habilitats per treballar el metall i fer ganivets, braçalets de plata o pipes per fumar. Tradicionalment els homes Khmu portaven pantalons o “taparrabos”, jaquetes de màniga llarga embotonades, i sovint, també un turbant. Actualment, però, els homes Khmu porten robes comprades als mercats de Laos i porten pantalons i camiseta i ja tampoc porten turbants. Els poblats Khmu estan situats prop d’un riu a les valls, o en zones muntanyoses baixes, a uns 400-800 metres per sobre del nivell del mar. Algunes poblacions fins i tot tenen una casa comunal, a on viuen els homes joves fins que es casen. També tenen algunes tanques que eviten que els búfals es mengin les queviures dels horts o per tal que es pengi la roba per assecar. Els Khmu toquen una flauta, el tot. Aquest instrument es fa amb bambú i es fan dos o tres forats. També és probable trobar instrument khaen en els poblats khmu. (Continuarà)
(La fotografia correspon a una casa hmong)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís