Sud est asiàtic 2017: dia 11, coneixent Luang Prabang (Laos); (19 d’agost de 2017) (i II)

De totes maneres, no em trobo gaire bé. La calor asfixiant, amb 40 graus, fa que em retiri una estona a descansar a l’hostal, fins que el dia decau un xic. L’aire condicionat i una petita migdiada, fan miracles! Quan sortim, la calor ja ha afluixat un xic i decidim anar a visitar una de les altres atraccions turístiques de la ciutat. Agafem el carrer Th Sisavangvong però fem marrada a menjar una crep i un suc de fruita en una zona a on hi ha moltes parades econòmiques en un lloc que no hem descobert fins avui. És cèntric, però si hom no s’hi fixa, queda amagat entre les parades de roba. Mengem d’allò més bé per pocs LAK i decidim continuar visitant la ciutat. Decidim pujar al punt més alt del centre, Phu Si (https://www.diariodelviajero.com/asia/phu-si-y-that-chomsi-en-luang-prabang; https://www.lonelyplanet.com/laos/luang-prabang/attractions/phu-si/a/poi-sig/442488/356927; https://en.wikipedia.org/wiki/Phou_si ). Fa uns 100 metres d’alçada i s’hi pot accedir per tres camins. Segons llegim a la guia que portem, les postes de sol des del damunt són espectaculars. Cal pagar una entrada de 20000LAK i quan s’arriba al capdamunt, es veu que està coronada per una stupa daurada, la That Chomsi, que fa més de 24m d’alçada.  
Un cop al damunt ens trobem amb una bonica vista de tota la ciutat. És espectacular, i la vista riu Mekong, encara més. També al capdamunt hi ha un canó antiaeri bastant vell, que fa uns quants anys devia servir per defensar la ciutat, juntament amb l’stupa.
Amb tot, no acabem de quedar-nos a veure la posta de sol. En primer lloc, perquè està bastant ennuvolat, i en segon lloc, perquè hi ha molta gent. Baixem per un costat diferent del que hem pujat i de camí ens trobem amb múltiples estàtues de Buda i amb un bon grapat de turistes que esbufeguen tot remuntant les escales. De baixada també podem trobar un petit santuari a on hi ha una suposada petjada de Buda. També hi ha altres lloc a la zona de Phu Si, com ara el Wat Pa Huak, que té un buda de fusta damunt d’Airvata, un elefant de tres caps de la mitologia hinduista i murals del segle XIX al seu interior.
Finalment, arribem a una mena de plaçà, també amb temples. D’allí ja sortim al carrer turístic principal, el Sisavangvong, que ja s’està preparant pel mercat de nit. Retornem a l’hotel a refrescar-nos i a prendre una dutxa abans de tornar a la zona neuràlgica de la ciutat a la nit, almenys per la gent no oriünda, que no és altra que la zona del mercat de nit. Durant una estona caminem tot mirant coses i finalment, anem a sopar a la zona econòmica, a on per menys de 10 euros mengem i bevem un munt. Ens atén una noia que ens cuina el que demanem allí mateix. Suposo que per això tarda una estona a servir-nos el menjar, però l’espera val la pena, ja que és d’allò més bo.

Ja amb el ventre ben ple, marxem cap a l’hostal a descansar una estona i a descansar la carcanada...
(La fotografia és de la riba del Mekong)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís