Cuba, del 5 al 18 d’abril de 2017: dels Països Catalans a l’Havana (5 d’abril de 2017; dia 1)

Nit en blanc. Però no pels nervis de començar una nova aventura, sinó per la febre d’un de nosaltres que fa perillar que marxem. Unes hores de llit, i malgrat la debilitat, marxem cap a l’aeroport de Barcelona, ben entrada la matinada. Un cop allí, la terminal 1 està ben deserta. No ens hem d’esperar gens ni mica per facturar les maletes amb Air France. Passem els preceptius controls de seguretat i per aguantar encara unes hores més desperta, esmorzo. L’espera per pujar al vol que ens ha de dur a Paris es fa ben eterna. Intento no adormir-me i ho aconsegueixo tot i que és una bona odissea. El que es troba malament sembla que remunta i això ja alleugereix una mica els nervis. Quan pugem a l’avió, no tinc ni temps de cordar-me el cinturó de seguretat que ja dormo. Em mig desperto per menjar una pasta que ofereixen i torno a entrar en un estat de somnolència fins que aterrem a l’aeroport Charles de Gaulle (https://ca.wikipedia.org/wiki/Aeroport_de_Par%C3%ADs-Charles_de_Gaulle). Ens esperen unes quantes hores per davant, així que ens ho agafem amb filosofia. Passem tots els controls de seguretats que cal i ens trobem amb un conegut d’una de les persones, de manera que hi fem petar la xerrada i ja s’escola ben bé una hora. Per matar l’estona passegem i anem a esmorzar de nou: el que es trobava malament ha millorat ostensiblement i tot queda en un anècdota. A la zona a on ens esperem hi ha moltes activitats per fer: hi ha videojocs, botigues, o fins i tot, passejar per la terminal ben il·luminada. L’estona passa molt ràpidament i embarquem. Un cop dins de l’avió, em toquen una parella d’austríacs molt mal educats  al costat. Són de mitjana edat, però tenen un comportament adolescent. Ell es descalça m’envaeix part del seient. Quan se’n cansa, és la dona qui es posa al meu costat i té la indecència d’estirar-se i deixar el cap penjant a la meva espatlla sense immutar-se. És més, sembla que s’ofèn quan li faig notar que em molesta....

Al cap d’una estoneta d’haver-nos enlairat, ens serveixen un menjar horrible, vomitiu. Tenim menjar ovolactovegetarià i ens porten arròs trencat i pastat amb quatre xampinyons. Em fa mal de panxa i m’entra molta ràbia, però com que estic fosa, m’adormo malgrat els veïns de seient. Ens trobem amb algunes turbulències, però el cansament que porto al damunt és més fort i continuo dormint. El berenar que ens serveixen també deixa molt a desitjar.... Finalment, gairebé deu hores després d’haver-nos enlairat, aterrem ja a l’Havana. Mentre esperem per passar el control d’immigració, obro el mòbil i em trobo amb la desagradable sorpresa que la meva maleta no ha arribat. La infame Air France m’ho fa saber. Quan anem a reclamar, veiem que no sóc l’única. Una de les nostres maletes sí que ha arribat, però l’altra ens fan saber que arribarà amb un altre vol al cap de dues hores. També els hi ha passat el mateix a dos senyors de Màlaga. Com que ens asseguren que arribaran, decidim esperar-nos a l’aeroport. Canviem euros a CUC i comprem ja una cervesa. Volem “Bucanero” (http://www.cerveceriabucanero.com/spanish.php; , però hi ha una remesa de cervesa “Presidente” (http://presidente.com.do/home) , de Guatemala, i ens conformem amb aquesta. Tot xino-xano passegem per l’aeroport tot esperant que arribin les preuades maletes. Anem a la zona a on les recollim, als equipatges perduts, a on ens retrobem amb el parell de Màlaga i altra gent que esperen també maletes. I encara tarden dues hores més a sortir. Amb aquest temps, ja ha arribat un dels altres amics, aquest via Madrid, però es queda a esperar a més amics, que aquests arriben via Toronto des de terres catalanes. Els malaguenys ens proposen compartir un cotxe que els hi ha ofert com a transport, però tot es retarda i agafem un taxi amb una parella d’Argèlia. Ens porta fins a la zona de l’Havana Vieja, concretament als apartament Mireya (Calle Zulueta 62 Piso 6 apto 67. Habana Vieja, La Habana) just davant del museu de la Revolució. El senyor que fa de vigia ja fa estona que ens espera. Deixem les coses i marxem cap a buscar algun lloc per a poder menjar una mica. Camina que caminaràs anem al cèntric carrer Obispo (https://es.wikipedia.org/wiki/Calle_Obispo_(La_Habana); http://www.visitarcuba.org/calle-obispo)  i comprem una pizza en una de les parades del carrer per un CUC. La veritat és que són boníssimes i abans de retornar cap a la casa particular, tot passant per davant del Granma, comprem, per fi, una “Bucanero”, que ens prenem al parc que hi ha davant del museu de la Revolució tot esperant que arribi la resta de gent. I un cop arriben, només tinc esma per fer-me una dutxa i adormir-me en un tres i no res....

(La fotografia correspon davant del museu de la Revolució)