Ruta per Euskal Herria, del 28 d’octubre a l’1 de novembre de 2016: dia 3, d’Orio a Lekeitio per la costa basca (30 d’octubre de 2016) (II)

La importància de la vila en 1800 queda evidenciada pels cinc beneficiats a sencera ració i un a mitjan (el qual exercia de sagristà) que servien en l'església. Les ermites estaven dedicades a Nostra Senyora de l'Antiga, primitiva parròquia, San Juan de Gorozika, Santa Clara, en la Rivera, i la Pietat. Des de sempre la principal font de riquesa de la vila ha estat la pesca, és un dels principals ports pesquers del Cantàbric. Ja en el segle XIX disposava d'una flota de 18 vaixells d'altura, 8 de para anxova i sardina, 2 per a llagosta i va arribar fins i tot a tenir bucs de transport de ferro. El comerç va anar en temps de Felip II important arribant a tenir més de 50 vaixells, així mateix, juntament amb la pesca l'activitat drassanera de ribera ha estat important fins a l'última meitat del segle XX. Com qualsevol altre poble de la costa basca ha vingut contribuint amb famosos marins a l'Armada Espanyola. El 1638 la vila va acudir a socórrer Sant Sebastià voltada pels francesos i juntament amb els aportis d'altres viles biscaïnes van vèncer a aquests capturant 3 vaixells i 30 homes. El 28 d'agost de 1794, en la Guerra del Rosselló (Guerra de la Convenció), els francesos van entrar a la vila i van provocar un incendi que va destruir una part important de la vila. També van saquejar l'església parroquial. L'ajuntament estava compost per l'alcalde ordinari, dos regidors, un síndic, dos diputats del comú i un personer. Ocupava el seient número 11 a les Juntes Generals de Guernica.

Va ser pàtria de Martín García de Licona, membre del Consell de S. M., Oïdor de l'Audiència i pare de Marina Sánchez de Licona, el fill del qual seria Sant Ignasi de Loiola. A la fi del segle XIX van arribar a la vila diverses famílies italianes interessades en la conserva, especialment de l'anxova, i van muntar, igual que altres municipis costaners bascos, fàbriques d'assalament que serien l'embrió de la important indústria conservera que posseïx actualment Ondarroa.

En 1934 van començar a realitzar-se les obres del port exterior, utilitzant-se fins a aquest moment com port la part interior de la ria, atracant els vaixells al costat de l'església i al pont vell. Després de la guerra civil espanyola de 1936 es consolida el port i amb aquestes millores la flota pesquera va créixer considerablement, el que va contribuir al creixement demogràfic i a l'enriquiment del municipi i la seva extensió per tota la ribera de la ria.

En els anys 1990 es van realitzar grans obres d'infraestructura per a facilitar l'accés al port, en elles destaca la construcció d'un nou pont per l'enginyer Santiago Calatrava. Encara amb la disminució de les captures i la problemàtica pesquera que sorgeixen a partir de l'últim període del segle XX, desaparició d'algunes espècies, abandó de la joventut dels treballs marins... el desenvolupament de la vila segueix basat en els recursos del mar. La renovació de la flota pesquera amb vaixells que incorporen les més actuals tecnologies i la nova emigració, en aquest cas d'origen africà, juntament amb l'admirable tenacitat i capacitat de treball dels Ondarrutarrak (Ondarresos) asseguren el futur de la vila.”

Aparquem el cotxe i travessem el pont vell d’Ondarroa (http://www.ondarroa.eu/es-ES/Turismo/Monumentos_itinerarios/Paginas/Puentes3.aspx ). El poble té un gran port i això és una gran font econòmica pel poble. Anem a fer alguns “pintxos” en uns locals plens de gent a la vora del riu Artibai. Com que ja és un xic tard, no ens queda gaire a triar, però en un dels locals, el propietari ens prepara un deliciós vermut. Com que ja tanquen alguns locals, fem una volta pel poble i veiem que també hi ha molta gent que parla èuscar. A més, també hi ha molta informació sobre els presos polítics del poble que estan reclosos en presons espanyoles. Hi ha molta consciència sobre això en el poble. Després de la passejada, pugem al cotxe i passem per... fins a arribar a Lekeitio. Allí el GPS ens juga una mala passada per arribar fins a l’alberg que tenim reservat, el Lekeitio Aterpetxea Hostel (http://lekeitio-aterpetxea-hostel.com/), que queda als afores del poble, en una antiga masia i amb un pàrquing públic proper i en una zona tranquil·la. Hi anem i ens atén el seu simpàtic propietari, que ens mostra l’habitació privada amb bany exterior. Ens té una bona estona explicant-nos rutes i llocs per visitar. També ens conta que havia treballat de comercial i que havia visitat molt la zona de Girona. A més, ens conta que a Lekeitio és el lloc de tot Euskal Herria a on es parla més èuscar, més d’un 90% de la població. Es veu que l’empresa a tancar i el van fer fora i després de molt lluitar, va aconseguir una bona indemnització. El lloc està molt bé, és nou i ben equipat. També ens conta que ja fa temps que no tasta l’alcohol, ja que es veu que quan en prenia, no tenia aturador. (continuarà)

(La fotografia correspon a la platja de Zarautz)