Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands (dia 4, 12 d’agost de 2016) (III)

S'anomena canya la tija principal de les gramínies. La canya és un tronxo fibrós, balmat i regularment separat amb membranes rígides coincidents amb els nusos. Algunes varietats, molt poques (Dendrocalamus strictus, p. ex.), tenen canyes massisses, i se'ls sol anomenar bambús mascles, però no té res a veure amb el sexe de la planta, que és hermafrodita. Les canyes no tenen escorça; la part exterior sol ésser llisa, molt dura, i molt flexible la part interna.
Els nusos són anells repartits més o menys regularment al llarg de la canya. A cada nus hi ha gemmes que quan es desenvolupen esdevenen branques. Sovint les gemmes dels nusos inferiors no es desenvolupen.
Les branques tenen la mateixa estructura de les canyes i també estan ramificades.
El nombre de branques que porta cada nus sol ésser un element important per determinar el gènere del bambú, p. ex. els Phyllostachys tenen dues branques a cada nus.
Hi ha dos tipus d'arrels. Les d'ancoratge es troben tot al voltant de la base de les canyes, i les assimiladores, que surten de la perifèria dels nusos del rizoma. Aquestes darreres tenen un aspecte capil·lar i poden arribar a aprofundir-se en el subsòl més de 4 metres per pujar aigua, minerals i altres aliments indispensables per a la supervivència i el creixement de la planta.
Les fulles es troben a l'extremitat de les branques. Tenen un nervi principal molt marcat i nervis secundaris paral·lels, amb forma allargada, arrodonides a la base i més o menys afilades a l'extremitat. Els pecíols són molt curts i tenen una lígula a vegades amb pèls que també ajuden a determinar la varietat.
La beina de la canya, encara que no tingui cap paper a la funció clorofíl·lica i no s'assembli gens a una fulla clàssica, sí que té tots els elements constitutius de la fulla. La seva funció és protectora de les fibres tendres mentre la canya creix; a cada entrenús li correspon una beina que el protegeix de cops i agressions, i és per això que és tan dura i coriàcia. Solen caure quan la canya ha acabat de créixer. També són un element important per la determinació d'espècies i solen ésser molt decoratives.
Es tracta més aviat d'una inflorescència, ja que les flors estan agrupades en espigues com la majoria de gramínies. La floració en els bambús no té cap interès estètic, al contrari: quan la floració és important la planta pateix, les fulles groguegen i cauen. La floració és un enigma per resoldre. La majoria dels bambús no floreixen cada any, una gran part d'espècies poden tardar dècades, moltes altres fins a més de 100 anys. La floració d'un bambú pot ésser individual, és a dir, en alguna planta de l'espècie o varietat florint alguna branca o canya sencera o tota la planta, donant grana o no. I un altre tipus de floració és la col·lectiva, en la qual floreixen totes les plantes d'aquella espècie o varietat sense tenir en compte el lloc geogràfic, ni l'estació. Aquest tipus de floració pot durar anys, i el bambú sól morir-se deixant grana.
Els grans és amb la flor l'estructura menys coneguda dels bambús. Les Cariopsis es poden trobar en la majoria de bambús gegants.
La immensa diversitat d'espècies de plantes de bambús afegida a la seva facilitat d'adaptació, permet utilitzar-los en tot tipus de jardins; des del test en l'interior d'un apartament fins al gran parc al qual aporten la seva ombra i la seva frescor. Passant, per descomptat, pels arranjaments de balcons, terrasses, patis interiors o galeries. S'utilitza per fixar talussos i marges, com a pavavent i com a tanca.
La matèria llenyosa de la majoria de bambús gegants (Guadues, Bambuses, Phyllostachys, Dendrocalamus,...), és la més dura que es coneix, supera pressions de 3.500 kgr/cm2, com l'acer dolç, raó per la qual a nivell comercial s'anomena el bambú "acer vegetal" a Amèrica (Guadua angustifolia), a Europa i a l'Àsia (Ferrocalamus strictus).
Per les característiques mecàniques, físiques (tan sols igualades per la fibra de carboni o grafit a partir de 1940), biològiques i facilitat de manipulació, el bambú és utilitzat des dels inicis de la humanitat. Al Vietnam, per exemple, se l'anomena germà, les construccions rurals tradicionals són de bambú, dorm en llits de bambú, menja bambú en tasses de bambú amb bastonets de bambú, Pinta bambú amb pinzells de bambú en paper de bambú; van guanyar la guerra als francesos i als americans, en part gràcies al bambú, que era utilitzat tant per a la construcció d'armes, trampes, presons, tortures, com per a la reconstrucció de ponts, hospitals. Actualment la policia antiavalots com a defensa utilitza bastons de bambú.
El tronc del bambú és utilitzat per a la seva resistència i la seva lleugeresa per les bastides dels gratacels.
El cor del brot tendre de diverses espècies de canyes de bambú són comestibles (sobretotPhyllostachys edulis). Els joves plançons són recol·lectats, com espàrrecs, tan prompte com comencen a sortir de terra. No es mengen crescuts a causa de la seva acritud. Es poden bullir torrar, fregir o es poden menjar crus en amanida.
Les llavors poden ser mòltes i donen una farina molt nutritiva.
Certes espècies poden ser conreades en forma de pastures per al bestiar.
Els ossos Panda s'alimenten exclusivament de bambú”.
Entre d’altres curiositats de la selva també ens mostra gingebre (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gingebre) , una flor bastant més gran del que s’observa en d’altres països. En d’altres llocs s’usa l’arrel per cuinar o fer medicines. Tal i com s’explica a la gran enciclopèdia que és internet, “El gingebre (Zingiber officinale) és una planta de la família zingiberàcies originària de l'Índia que hom conrea per utilitzar-ne el rizoma. El gingebre viu en tots els països càlids des de Nigèria fins a Jamaica. Xina i l'Índia en són els principals productors seguit pel nord d'Austràlia, Hawaii i l'Índia occidental, tot i que el gingebre cultivat a Jamaica es considera el millor. A Catalunya, el clima no és adequat per al conreu del gingebre, tot i que es pot trobar espontàniament en les zones muntanyoses occidentals i centrals. La família de les zingiberàcies comprèn unes mil espècies; aquesta família és abundant sobretot en la zones més tropicals del sud-est d'Àsia, sud d'Amèrica i d'Àfrica: algunes són molt apreciades des de fa molt de temps, per les seves propietats culinàries i medicinals. El nom original prové del sànscrit sringavera, que vol dir 'banya'. D'aquí va passar al persa com a dzungebir i a la vegada al grec com a ζιγγίβερις (dzingiberis); en llatí, es converteix en zingiber i ja a la nostra llengua com a gingebre. És una planta que creix en les zones tropicals de tot el món. L'aspecte general del gingebre és horitzontal, lateralment aplanat; pot arribar a fer de 3 a 16 cm de llarg, de 3 a 4 cm d'amplada i fins a 2 cm de gruix. És de color groguenc i marró clar per fora i fibrós. (continuarà)
(La fotografia correspon a una rafflesia abans d'obrir-se)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís