Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands (dia 4, 12 d’agost de 2016) (VI)

Continuem el periple, travessem un rierol, veiem arbres altíssims i al cap d’una bona estona, ben suats per la xafogor, arribem a lloc, a on hi ha la flor més gran del món, que a part de Malàisia, només es pot observar a Borneo, Indonèsia i Tailàndia. El guia ens adverteix que a Borneo la mateixa flor fa molta pudor, mentre que a Malàisia en prou feines es nota. Baixem prop del riu i veiem, per fi, la rafflesia. El nom prové de que només es troba en determinats llocs de l’Àsia. La flor és grandiosa, espectacular, i el guia ens explica unes quantes coses. Per exemple, que floreix només durant set dies, però bonica i espectacular només ho és durant els dos primers dies de floració. Després, ja entra en decadència. Prop de la que veiem n’hi ha una altra de jove, que sembla a punt d’esclatar... però el guia diu que encara trigarà un mes a florir. Quan floreix la flor, primer s’obre un dels pètals, i seqüencialment, ho van fent els altres cada hora, fins que queda del tot oberta. Al principi, la flor és com un bolet, com un siureny, però a florir del tot tarda entre 9 i 12 mesos. I ai las, aquí arriba la sorpresa. En realitat, no és una flor, sinó que és un fong. Es veu que les mosques actuen com de vector transmissor i s’han de donar una sèrie de característiques ambientals (ja sigui de temperatura, humitat, altura, etc), abans no es comenci a desenvolupar. Primer surt com una mena de bolet, semblant al siureny, tal i com ja s’ha dit. Per tal que surti el “bolet” es tarda entre 9 i 14 mesos, i un cop ha sortit, encara s’han d’esperar de 9 a 12 mesos més per tal que la “flor” s’obri. No sé si és per aquest motiu de l’analogia de tempos, que es veu que les dones l’usen com a planta medicinal després del part, ja que la tallen i en fan infusions que es veu que ajuden a parar el sangrat després del part i a reduir el volum abdominal. La rafflesia va ser descoberta a l’illa de Sumatra, a Indonèsia, durant una de les expedicions de Charles Darwin per un francès, que la va agafar com a flor i la va portar a Londres per tal que l’examinessin. El bon senyor, a qui la flor deu el nom, va morir de malària abans no es pogués certificar que era un fong i no una flor. A viquipèdia també es conten algunes coses sobre la rafflesia (https://en.wikipedia.org/wiki/Rafflesia; https://ca.wikipedia.org/wiki/Rafflesia): “Rafflesia és un gènere de plantes paràsites. Conté unes 28 espècies (incloent-hi quatre de reconegudes per Willem Meijer el 1997), totes es troben al sud-est asiàtic, a la península malaia, Borneo, Sumatra, i les Filipines.

Rafflesia va ser trobada a la selva plujosa d'Indonèsia per un guia indonesi que treballava per al Dr. Joseph Arnold, el 1818, i va rebre el nom per sir Thomas Stamford Raffles, el dirigent de l'expedició. Abans ja havia estat descoberta per Louis Deschamps a Java entre 1791 i 1794, però les seves notes i il·lustracions no van estar disponibles fins al 1861.

Aquestes plantes no tenen tiges, fulles o autèntiques arrels. És endoparàsita de lianes del gènere Tetrastigma (família Vitaceae), i posa els seus òrgans d'absorció (haustoris) dins el teixit de la liana. L'única part que es veu de la Rafflesia és la seva flor de cinc pètals. En algunes espècies, com la Rafflesia arnoldii, la seva flor pot fer 100 cm de diàmetre i pesar 10 kg.”

Un cop vista la flor que no flor, ja marxem. El guia ens explica que hi ha oriünds de la zona que es dediquen a buscar a on hi ha flors de rafflesia obertes per mostrar-les als turistes. Un cop localitzades, ho comuniquen a l’oficina de turisme i així és guanyen un sou. Es veu que un parell de dies enrere, van haver de caminar una bona estona per trobar-ne una, molta més estona de la que avui nosaltres hem caminat. Mica en mica, anem retornant cap al cotxe, tot veient algunes rafflesies molt joves i arribem ja al cotxe. El camí de descens és un xic accidentat, ja que ens trobem molts cotxes i la carretera no és la més òptima pel trànsit. Al  final, acabem essent tres 4x4 carregats fins a dalt de tot que ens parem en un lloc, a on ve un senyor a fer-nos una demostració de com es caça amb sarbatana. El guia simpàtic ens explica que ell és de les tribus ancestrals que a anys que habiten aquests verals, però que han anat perdent la seva terra i s’han adaptat a la vida més mundana. El senyor porta arracades, va vestit ben modern i li falten un munt de dents, però ens fa una bona demostració de com es bufa una sarbatana. Els dards estan fets de bambú i a la punta hi posen verí per adormir els animals durant uns quants segons, els suficients per tal que els caçadors puguin degollar al pobre animal. Actualment això no ho fan, però fins no fa gaires anys, les tribus aborígens menjaven del que recol·lectaven i caçaven al bosc. Per tal de llançar el dard, però, cal por també cotó recol·lectat al mateix bosc per evitar que el verí també afecti al tirador. Ell ho fa i té una bona punteria. Ens ho deixa provar als turistes... i mentre que alguns tenen una punteria millor que els caçadors, d’altres no arribem ni a la diana! (continuarà)

(La fotografia correspon, de nou, a una plantació de te a Cameron Highlands)