Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands (dia 4, 12 d’agost de 2016) (V)

S'ha trobat que el gingebre és beneficiós per a la reducció de l'agregació plaquetària, que pot portar a la degradació de les artèries coronàries. El gingebre ha mostrat ser antihipercolesterolèmic. També es va demostrar que el gingebre inhibeix la biosíntesi de colesterol en el fetge.
El gingebre té propietats antioxidants.
Antigament, també s'utilitzava el gingebre per als refredats i, en l'actualitat, es fa en països com la Xina o Birmània. En d'altres com Indonèsia, s'utilitza principalment per a prevenir i curar el reumatisme, i als Estats Units s'utilitza per a evitar marejos i nàusees.
A més, alguns investigadors han divulgat que el gingebre té propietats antimutagèniques.
Els pacients que prenen medicaments anticoagulants o aquells que tenen trastorns de coagulació de sang, haurien de consultar el metge abans d'automedicar-se amb gingebre. També haurien de fer-ho els pacients amb càlculs biliars.
El gingebre pot ajudar a alleujar les nàusees de l'embaràs, però en quantitats elevades, pot provocar l'avortament. Més de 6 g poden accionar problemes gàstrics (interfereix en la digestió del ferro i les vitamines liposolubles) i possibles úlceres.
En alguns casos, s'han descrit algunes reaccions adverses com dermatitis a les mans, però només en persones amb la pell sensible.
Els símptomes d'una sobredosi de gingebre poden incloure confusió, batecs irregulars del cor i adormiment.
No es pot prendre gingebre si es pren algun dels medicaments següents: medicació per al cor, per al control dels nivells de glucosa en la sang (com per exemple, la insulina), aspirina, antiinflamatoris no esteroides (com per exemple, l'ibuprofè), o altres herbes antioxidants, ja que poden afectar la coagulació.
No és recomanat l'ús del gingebre en nens menors de 6 anys.
Les ambaixades comercials del rei persa Darios II (segle V aC) van portar a Occident aquesta espècie, que ja era molt utilitzada pels hindús. Els fenicis la portaren a la Mediterrània al segle I, i va ser coneguda als antics Egipte, Grècia i Roma. Al segle II, el gingebre apareix en una relació d'importacions fetes a Alexandria, procedents del mar Roig, que estaven subjectes a drets de duana per Roma. Després del pebre, el gingebre era la segona espècie en ordre de preferència dels romans.
El gingebre va arribar a França i Alemanya durant el segle IX, i una mica més tard va arribar a Anglaterra, on al segle XI era ja ben conegut. Els portuguesos el van introduir a Àfrica, i els espanyols el van portar a les Antilles.
Els rizomes s'utilitzen en la majoria de les cuines de tot el món mitjançant el menjar asiàtic, els rizomes tendres són sucosos i carnosos amb un fort gust. S'acostuma a conservar-los en vinagre per menjar-los com a aperitiu, o per a utilitzar-los com a ingredient de molts plats diversos. Les arrels madures són fibroses i seques. El suc dels rizomes vells és extremadament picant i, a vegades, s'utilitza com a espècie en la cuina xinesa per a dissimular altres olors i gusts més forts, com el del marisc o de la carn d'anyell. En la cuina occidental, el gingebre, sec o en pols, tradicionalment s'utilitza tan sols en la preparació de dolços, com caramels o l'anomenat pa de gingebre.

El gingebre produeix penjolls de capolls blancs i rosats que floreixen en flors grogues. A causa de l'adaptabilitat de la planta i de la seva estètica, de vegades s'utilitza com a ornamentació al voltant de cases de zones subtropicals.” (continuarà)
(La fotografia correspon a un camp de te a Cameron Highlands)



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís