París, dia 2: passejada per la ciutat (11 d’agost de 2014) (i V)

Un cop allí, ens comença  a ploure de manera bastant abundant i ens hem de refugiar momentàniament en  uns gran magatzems. També observem la torre de Montparnasse (http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Montparnasse) ; sembla que des de la part superior, es pot divisar perfectament tot París! Fem un vol més pel barri i decidim anar a la torre Eiffel... però ai las, hi talls al metro i als ferrocarrils i hem de fer una bona volta per arribar-hi. Un cop allí (http://ca.wikipedia.org/wiki/Torre_Eiffel) , de nou, la immensitat d’aquest monument em captiva. Segons la viquipèdia, “La Torre Eiffel (en francès, Tour Eiffel) va ser erigida amb motiu de l'Exposició Universal celebrada a París (França) l'any 1889. Va suposar una fita decisiva en la construcció en ferro. L'enginyer francès Alexandre Gustave Eiffel va projectar aquesta impressionant estructura reticulada de ferro colat. Quan va ser construïda era el monument més alt del món, amb 300 metres d'altura (si se suma l'antena de ràdio que es troba a la part superior, la seva alçada és de 324 metres). Quan la van construir, la torre pesava al voltant de 7.300 tones, si bé avui dia es calcula el seu pes en més de 10.000 t (a causa del museu, restaurants, magatzems i botigues que alberga). Estava previst que la torre arribés als 350 metres, però els veïns es van alarmar per l'amenaça que un edifici tan alt pogués caure, i es van manifestar provocant un canvi de plans. Els 24 últims metres corresponen a una antena de ràdio que va ser afegida molt de temps després. Segons la temperatura ambiental, la cúspide de la Torre Eiffel pot acostar-se o allunyar-se del sòl uns vuit centímetres, a causa de la dilatació tèrmica del metall. D'acord al lloc web oficial del monument, per a arribar al cim cal pujar 1.665 graons (i no 1.792, nombre que alguns prenen, per cert en al·lusió a l'any de la instauració de la Primera República Francesa). El manteniment de la torre inclou l'aplicació de cinquanta tones de pintura cada cinc anys, a efectes de protegir-la de la corrosió. A vegades, es canvia el color de la pintura (el 2005 la torre mostrava una tonalitat marró). En el primer pis, hi ha consoles que permeten votar l'elecció del futur color de l'estructura. El color original de la torre va ser el groc, encara que avui dia no queda rastre d'aquest color. Es considera que, aproximadament la meitat de les unions que té l'estructura estan realitzades per motius de seguretat, és a dir, que la torre es mantindria en peus encara que fallessin la meitat de les unions entre les seves peces. Això va garantir des del principi la fiabilitat de la Torre, conseqüència del fet que en el moment de la seva construcció molts parisencs tenien por que pogués caure originant una catàstrofe. Entre 1889 i l'any 2004, la Torre Eiffel va rebre més de 200 milions de visitants provinents de la mateixa França i d'arreu del món. La Torre Eiffel és el lloc més visitat del planeta.“ Passegem pel camp de Mars (http://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_de_Mart_(Par%C3%ADs), que deu el seu nom al déu romà de la guerra, Mart,   i la contemplem una estona. També m’adono que la cua que hi ha per pujar-hi és bastant important. Creuem el Sena per veure-la des d’una altra perspectiva i mentre visitem una petita fira en motiu dels 125è aniversari de la torre, es posa  a ploure de nou. Hem de córrer a buscar aixopluc i ho fem en direcció als ferrocarrils. Un cop allí, ja decidim tornar cap a la zona de Montmartre, a on tenim l’hotel. Un cop hi baixem, fem l’última visita del dia: la del mític Moulin Rouge (http://www.moulinrouge.fr/; http://ca.wikipedia.org/wiki/Moulin_Rouge_(Par%C3%ADs); http://en.wikipedia.org/wiki/Moulin_Rouge) .   Curiosament, tal i com s’explica a la viquipèdia, “El Moulin Rouge és un cabaret de París. Va ser fet construir l'octubre de 1889 per l'empresari terrassenc Josep Oller i Roca, qui ja tenia l'Olympia, associat amb l'alsacià Charles Zidler. Sempre ha estat situat al mateix lloc: a Pigalle (18è districte), a prop de Montmartre.” ! Hi ha bastanta gent esperant per a poder entrar a veure l’espectacle; i com no, la majoria d’elles i ells, són xinesos! També passem per davant del mític bar “Le chat noir”, símbol de la bohèmia parisenca. Com que el cansament ja fa acte de presència, optem per comprar queviures en un supermercat (a on a partir de les 9 del vespre no es pot comprar alcohol) i anar a sopar a l’hotel. I poca cosa més que anar a planxar l’orella...

(La imatge correspon a la torre Eiffel)