París, dia 1: de Girona a París (10 d’agost de 2014) (i III)




També ens hi entretenim una miqueta i seguidament, amb parada al mig inclosa per berenar una mica, baixem tots els Champs Elysées (http://ca.wikipedia.org/wiki/Avinguda_dels_Camps_Elisis) ; hi ha un munt de gent d’arreu del món mirant les botigues caríssimes i d’altres més assequibles que hi ha.  Curiosament, l’avinguda ha inspirat la creació de la Benjamin Franklin Parkway a Filadèlfia (Pennsilvània) el 1917 i el Paseo de la Reforma a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 1860.Abans de tornar a agafar el metro, intentem entrar a visitar l’Arc de Triomf, però hi ha un munt de cua i ens en desdiem. Tal i com s’explica a la viquipèdia sobre l’Arc de Triomf Napoleó va ordenar la construcció de l'arc el 1806: el seu projecte inicial era de fer-ne el punt de sortida d'una avinguda triomfal travessant sobretot el Louvre i la plaça de la Bastilla.
L'arquitecte Chalgrin, encarregat del projecte, es va inspirar en l'Antiguitat. Els fonaments van exigir dos anys de taller.
En el moment de les primeres desfetes napoleòniques (Camp de Rússia el 1812), la construcció es va interrompre, i després abandonada durant la Restauració, abans de ser finalment represa i acabada entre 1832 i 1836, sota Lluís Felip I. Els arquitectes Louis-Robert Goust i després Huyot van prendre el relleu sota la direcció d'Héricart de Thury.
L'Arc de triomf de l'Étoile és inaugurat el 29 de juliol de 1836 per al sisè aniversari de la Revolució de Juliol. Al començament havia estat prevista una gran desfilada militar en presència de Lluís Felip I. Però, en ser víctima d'un nou atemptat el 25 de juny, el president del Consell, Adolphe Thiers, convenç el rei d'abstenir-se. La desfilada militar és anul·lada i és reemplaçada per un gran banquet ofert pel rei a 300 invitats, mentre que el monument és inaugurat d'amagat per Thiers, a les set del matí. L'Arc de triomf avui forma part dels monuments nacionals amb forta connotació històrica. Als seus peus es troba la tomba del Soldat desconegut de la Primera Guerra Mundial. La flama eterna que hi ha, és amb la de l'altar de la Pàtria a Roma la primera del gènere des de l'extinció de la flama de les Vestals el 391. Commemora el record dels soldats morts al combat i no s'apaga mai: és revifada cada vespre a les 18:30 per associacions d'antics combatents o de víctimes de guerra. D'ençà 1923, any de l'encesa de la flama que vigila la tomba del Soldat Desconegut, aquest gest de revifada simbòlica ha estat complert cada vespre, fins i tot el 14 de juny de 1940, dia en què l'exèrcit alemany va entrar a París i desfilava per la plaça de l'Étoile: aquell dia, la revifada va tindre lloc davant els oficials alemanys que van autoritzar la cerimònia.
L'associació La Flamme sous l'Arc de Triomphe, que reagrupa quaranta-un membres procedents del món combatent i víctimes de guerra, organitza les cerimònies de revifada així com les ofrenes florals de les personalitats franceses i estrangeres: hi ha cada dia un o diversos membres del Comité de la Flamme sous l'Arc de Triomphe per acollir les associacions que vénen successivament revifar la Flama del Record”. Finalment agafem la línia 2 del metro i parem a l’estació d’Anvers, la més directa al Sacré-Coeur. Ara sí, alguns amb el funicular i altres a peu, pugem fins a dalt. Només la visitem per fora, ja que hi ha un munt de gent. També contemplem la vista fantàstica que hi ha de la ciutat, infinita fins a on allarguen els ulls. I una breu passejada per la zona  més bohèmia és l’últim que fem abans de retirar-nos a l’hotel a sopar i a dormir...
(La imatge correspon al Sena, al pas per Notre-Dame) 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

"Un sonet per a tu" de Miquel Martí i Pol

Un poema de Joan Margall, "L'aufàbrega"