París, dia 1: de Girona a París (10 d’agost de 2014) (i III)
També ens hi
entretenim una miqueta i seguidament, amb parada al mig inclosa per berenar una
mica, baixem tots els Champs Elysées (http://ca.wikipedia.org/wiki/Avinguda_dels_Camps_Elisis)
; hi ha un munt de gent d’arreu del món mirant les botigues caríssimes i d’altres
més assequibles que hi ha. Curiosament,
l’avinguda ha inspirat la creació de la Benjamin Franklin Parkway
a Filadèlfia (Pennsilvània)
el 1917 i el Paseo de la Reforma
a Ciutat de Mèxic (Mèxic)
el 1860.Abans de tornar a agafar el metro, intentem entrar a visitar l’Arc de
Triomf, però hi ha un munt de cua i ens en desdiem. Tal i com s’explica a la
viquipèdia sobre l’Arc de Triomf “Napoleó va ordenar la construcció de
l'arc el 1806: el seu projecte inicial era de fer-ne el punt de sortida d'una
avinguda triomfal travessant sobretot el Louvre i la plaça de la Bastilla.
L'arquitecte
Chalgrin,
encarregat del projecte, es va inspirar en l'Antiguitat.
Els fonaments van exigir dos anys de taller.
En
el moment de les primeres desfetes napoleòniques (Camp de Rússia el 1812), la
construcció es va interrompre, i després abandonada durant la Restauració,
abans de ser finalment represa i acabada entre 1832 i 1836, sota Lluís Felip I. Els arquitectes Louis-Robert
Goust i després Huyot van prendre el relleu sota la
direcció d'Héricart de Thury.
L'Arc
de triomf de l'Étoile és inaugurat el 29 de juliol de 1836 per al sisè
aniversari de la Revolució de
Juliol.
Al començament havia estat prevista una gran desfilada militar en presència de Lluís Felip I. Però, en ser víctima d'un nou atemptat
el 25 de juny, el president del Consell, Adolphe Thiers,
convenç el rei d'abstenir-se. La desfilada militar és anul·lada i és
reemplaçada per un gran banquet ofert pel rei a 300 invitats, mentre que el
monument és inaugurat d'amagat per Thiers, a les set del matí. L'Arc de triomf
avui forma part dels monuments nacionals amb forta connotació històrica. Als
seus peus es troba la tomba del Soldat
desconegut
de la Primera Guerra
Mundial.
La flama eterna que hi ha, és amb la de l'altar de la Pàtria a
Roma
la primera del gènere des de l'extinció de la flama de les Vestals el 391. Commemora el record dels
soldats morts al combat i no s'apaga mai: és revifada cada vespre a les 18:30
per associacions d'antics combatents o de víctimes de guerra. D'ençà 1923, any
de l'encesa de la flama que vigila la tomba del Soldat Desconegut, aquest gest
de revifada simbòlica ha estat complert cada vespre, fins i tot el 14 de juny
de 1940, dia en què l'exèrcit alemany va entrar a París i desfilava per la
plaça de l'Étoile: aquell dia, la revifada va tindre lloc davant els oficials
alemanys que van autoritzar la cerimònia.
L'associació
La Flamme sous l'Arc de Triomphe,
que reagrupa quaranta-un membres procedents del món combatent i víctimes de
guerra, organitza les cerimònies de revifada així com les ofrenes florals de
les personalitats franceses i estrangeres: hi ha cada dia un o diversos membres
del Comité de la Flamme sous l'Arc de
Triomphe per acollir les associacions que vénen successivament revifar
la Flama del Record”.
Finalment agafem la línia 2 del metro i parem a l’estació d’Anvers, la més
directa al Sacré-Coeur. Ara sí, alguns amb el funicular i altres a peu, pugem
fins a dalt. Només la visitem per fora, ja que hi ha un munt de gent. També
contemplem la vista fantàstica que hi ha de la ciutat, infinita fins a on
allarguen els ulls. I una breu passejada per la zona més bohèmia és l’últim que fem abans de retirar-nos
a l’hotel a sopar i a dormir...
(La imatge correspon al Sena, al pas per Notre-Dame)
Comentaris