Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (IX)


La democràcia i l'autonomia

El 15 de juny de 1977 es varen celebrar les primeres eleccions per elegir el Congrés de Diputats i el Senat. La UCD obtenia 4 diputats i 3 senadors, el PSOE 2 diputats i un senador, i AP el senador per Eivissa i Formentera (Abel Matutes). Resultava un escenari fortament bipartidista i amb predomini absolut de les forces d'àmbit estatal. A la Diada per l'Autonomia celebrada a Palma el 29 d'octubre de 1977, unes trenta mil persones es varen manifestar reclamant l'autogovern. Un dels problemes era conciliar les posicions predominants a Menorca i les Pitiüses a favor d'una paritat interinsular i els partidaris d'una major proporcionalitat en la representació. El Consell de Ministres aprovà el 3 de juny de 1978 el Decret-Llei de Règim Preautonòmic de les Balears. El juliol es va constituir el Consell General Interinsular, presidit per Jeroni Albertí, però fins al desembre de 1979 no es traspassaren les competències de la Diputació als consells insulars i al Consell General Interinsular.
Mentre les eleccions general de l'1 de març de 1979 donaren uns resultats molt similars als de 1977, les eleccions locals del 3 d'abril encara que consolidaven el predomini dels partits estatals reflectien també un avanç notable dels nacionalistes del PSM a Mallorca i Menorca. El Consell General Interinsular, integrat per 24 consellers (13 UCD, 4 PSOE, 2 PSM, 1 PCIB, 1 CD i 3 pels Independents al Consell Insular d'Eivissa i Formentera), seguí presidit per Jeroni Albertí, que també presidí el Consell Insular de Mallorca.
El sector turístic no acabava de remuntar després de la crisi de 1973. En el sector industrial les coses encara estaven pitjor: els principals sectors perdien capacitat competitiva, sobretot el calçat. Els anys 1979 i 1980 foren recessius i augmentà el nombre d'aturats. La destrucció de llocs de feina industrials, acompanyada de la progressiva pèrdua de treballadors agraris, va dur a què el sector terciari balear de cada cop es convertís en més predominant. El turisme, i les activitats urbanitzadores i de creació de segones residències, es varen mostrar com a grans consumidores de territori. El nou model econòmic no considerava factors limitants l'espai, l'aigua o l'energia. El Grup d'Ornitologia Balear (GOB) es va fundar el 1973. La lluita que aquesta entitat, amb altres col·lectius, va impulsar va aconseguir èxits importants com salvar el Trencla Dragonera o l'Albufera d'Alcúdia.
A partir del 1980 el procés autonòmic es va trobar returat. Les Balears es varen veure incloses dins el grup de comunitats de via lenta de l'article 143 de la Constitució. La Comissió dels Onze va iniciar els treballs de redacció de l'avantprojecte d'Estatut. La comissió fou dissolta per Jeroni Albertí el maig de 1981 i finalment UCD i PSOE arribaren a un acord que duia les Balears a la via lenta. La crisi de la UCD va obrir les portes al PSOE, que va guanyar les eleccions legislatives del 28 d'octubre de 1982. Les noves Corts reiniciaren la tramitació parlamentària del projecte d'Estatut que va ser aprovat el 26 de gener de 1983.

Mallorca en l'actualitat

Les eleccions locals i autonòmiques del 8 de maig de 1983 donaren un equilibri entre la Coalició Popular i el PSOEUnió Mallorquina aconseguí el tercer lloc. En quart lloc quedaren els nacionalistes d'esquerra del Partit Socialista de Mallorca i la candidatura Partit Socialista de Menorca-Agrupament d'Esquerres. Unió Mallorquina va desfer l'empat a favor de la Coalició Popular, després de les pressions dels poders fàctics, en l'anomenat Pacte de MadridGabriel Cañellas i Fons va ser elegit president del Govern Balear i Jeroni Albertí i Picornell president del Consell Insular de Mallorca. El 29 d'abril de 1986, per unanimitat, s'aprovà la Llei de Normalització Lingüística. Les eleccions balears de 1987 tornaren a ser guanyades per Gabriel Cañellas, que no obtingué majoria absoluta. Una vegada més UM donà suport al PP, amb el concurs del CDS i la indiferència del PSOE, que mantenia Ramon Aguiló de batle de Palma. Una fita important fou la declaració de l'arxipèlag de Cabrera com a parc nacional i reserva integral pel Congrés dels Diputats (març de 1991), així com la Proposició de Llei Orgànica de reforma de l'Estatut d'Autonomia aprovada pel Parlament el 29 de gener de 1991. L'executiu estatal, presidit per Felipe González, era reticent a qualsevol ampliació de competències. Aleshores l'anomenat Pacte Autonòmic entre el PP i el PSOE va sepultar els intents de reformar l'Estatut.
Les eleccions generals del 28 d'octubre de 1989 varen confirmar el basculament cap a la dreta de l'electorat mallorquí, fet que es va confirmar en les eleccions locals i autonòmiques d'un any i mig més tard, que palesaren un creixement significatiu dels nacionalistes del Partit Socialista de Mallorca. El setembre de 1992 Gabriel Cañellas destituí la consellera d'Educació i Cultura del seu govern Maria Antònia Munar, després de fer-se seu el control de gran part dels càrrecs públics d'UM. Així i tot, la coalició PP-UM no es va trencar.
Els fets de corrupció no impediren l'èxit electoral del PP a les eleccions locals i autonòmiques de 1995, amb l'excepció del Consell Insular de Mallorca on se signà un acord entre PSOEPSM i UM. Finalment els casos de corrupció forçaren la dimissió de Gabriel Cañellas el 17 de juliol de 1995, mentre el president del Parlament Cristòfol Soler era elegit nou president. Soler intentà un gir del PP cap al centre, amb posicions favorables a l'ordenació del territori i a la cultura del país, però les altres fraccions del partit s'uniren i feren president Jaume Matas. Les Corts aprovaren, el gener de 1999, una nova reforma de l'Estatut i el 1996 es transferí la Universitat de les Illes Balears..
Entre 1986 i 1988 les taxes de creixement foren espectaculars, a partir del sobredimensionament de la construcció. L'any 1994 el sector terciari generava el 81,2% del PIB balear. En canvi, entre 1975 i 1991 la població activa agrària passà del 16,6% al 4,8%. Un fet similar succeí al teixit industrial que en els anys setanta i vuitanta es reduí molt. Les 282.727 places hoteleres balears de 1984 passaren a 379.185 el 1994, més unes 100.000 places més en allotjaments no regulats. L'any 1994 les Balears reberen vuit milions de turistes. Pel que fa a la població, Mallorca experimentà un important creixement: 620.515 habitants el 1986.
Les eleccions locals i autonòmiques de 1999 donaren el 44% dels vots al PP però la suma dels altres partits, units en un segon Pacte de Progrés, el deixaren fora del Govern Balear i dels consells insulars. Francesc Antich, del PSOE, seria el president del Govern. Un acord bilateral entre el PSOE i UM lliurava a Maria Antònia Munar el Consell Insular de Mallorca. L'ajuntament de Palma era l'única institució important que controlava el PP. El Govern del Pacte de Progrés es va llançar a una activitat frenètica, sacsat per les dificultats internes i externes. Una de les mesures estel·lars del govern va ser la imposició d'una taxa turística.
Les eleccions balears del 25 de maig de 2003 atorgaren al PP la majoria absoluta, i Jaume Matas tornà a ser investit president. Maria Antònia Munar va aconseguir la gestió de tot el Consell Insular de Mallorca. A Palma el PP mantenia la majoria absoluta. Jaume Matas va impulsar una política de despesa enfocada a crear grans infraestructures públiques. També va fer seva la política del govern Aznar en contra de la normalització de les llengües no castellanes. Els casos de corrupció es multiplicaren: Cas Bitel 2Operació BomsaiCas CDEIB,Cas Palma Arena, etc. També se succeïren al consell insular: Son OmsCan DomengePla TerritorialPeatge... El març del 2004 José Luis Rodríguez Zapatero fou el nou president del Govern espanyol. La nova situació facilità la tramitació d'una nova reforma de l'Estatut, aprovada pel Parlament el 13 de juny del 2004.
(Continuarà)
(La fotografia correspon a Bunyola)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís