Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (II)

La presència dels mercenaris balears en els exèrcits púnics, almenys des de finals del segle V aC, pot ser considerada un aspecte de la colonització. La primera referència a la utilització de foners balears per Cartago és de l'any 406 aC durant la campanya de conquesta d'Akragàs (Agrigent, Sicília), encara que la seva existència com a mercenaris era molt anterior. L'any 311 un contingent d'un miler de foners participà en la batalla d'Eknomon contra els grecs sicilians i la seva actuació va ser decisiva per a decidir la victòria púnica. Anníbal atacà Sagunt i, amb un exèrcit en el qual figurava un contingent de balears, travessà els Alps, es girà contra Itàlia i derrotà els romans a Ticino, Trèbia i Trasimè. Finalment, a Cannes (216 aC), anihilà un exèrcit dirigit pel cònsol Varró. El 202 aC Anníbal va ser derrotat a Zama per Publi Corneli Escipió, en un combat en el qual els foners balears ocuparen la primera línia.

Mallorca romana

La primavera del 123 aC el cònsol Quint Cecili Metel salpà rumb a les illes. Estrabó, seguint Posidoni i Artemiodor, diu que els balears havien establert relació amb els pirates de la mar. Segons el relat de Luci A. Florus els illencs intentaren fer front a la flota romana amb les seves pròpies naus i, un cop derrotats a la mar, oposaren resistència a terra ferma.

L'arqueologia deixa entreveure que ni els indígenes ni la seva cultura foren eliminats, perquè seguiren habitant-se els poblats talaiòtics i, en els anys immediatament posteriors a la conquesta, no s'observen canvis a les pautes culturals. La conquesta implicà l'establiment d'un nou contingent de població en qualitat de colons. Palma estava situada a la zona del barri de l'Almudaina de Ciutat i Pol·lèntia era als voltants de l'actual Alcúdia. Plini parla també de Bocchor, que tingué l'estatut de federada, que era vora el port de Pollença. Plini anomena també Guiumi Tucis.

L'època iniciada amb el principat d'Octavi representa per a Mallorca una llarga etapa d'estabilitat i prosperitat. La romanització es va consolidar i va anar dissolent els elements culturals d'arrel talaiòtica. Pol·lèntia va anar cobrant importància en el segle I dC i, amb Palma, gaudí de l'estatut de colònia de ciutadans romans. Guium i Tucis eren ciutats de dret llatí. Bocchor mantenia la seva condició de ciutat federada. En els primers temps de l'Imperi proliferen les ceràmiques sigil·lades aretines, sud-gàl·liques i hispàniques. Per una part se seguiren ocupant antics poblats talaiòtics, però per l'altra aparegueren assentaments de nova planta (sa Mesquida (Santa Ponça), Son Joan Jaume (Manacor) o Can Maiol (Felanitx).

A finals del segle II dC la pax romana va entrar en crisi. Les pressions germàniques sobre les fronteres de l'imperi, la irrupció de pobles del nord d'Àfrica, la pesta i les tensions socials esclataren a Hispània i a la Gàl·lia. Per a les Balears fou un període crític amb una forta recessió econòmica.

Dioclecià, a partir del 284, aconseguí dur a terme una obra restauradora de l'imperi romà. L'Edicte de Milà promulgat per Constantí (313) concedia la llibertat de cultes i legalitzava el cristianisme. Aquesta religió es convertiria en la religió oficial de l'Imperi amb Teodosi (380-381). La crisi de la vida urbana es manifestà en la reducció dels perímetres de les ciutats i en la seva transformació (construcció de murades, abandonament i reutilització d'edificis públics). Es detecta, segons la carta del bisbe Sever de Menorca, una població jueva important. L'activitat comercial era prou important, documentada per l'arqueologia i les cartes de Consenci. Les ceràmiques indiquen contactes comercials amb el nord d'Àfrica, com també amb la Tarraconense, la Narbonense i amb Itàlia.

A finals del segle IV es documenta la presència cristiana a Mallorca (inscripció funerària de la Carrotja (Portocristo) i a començaments del segle V trobam una església perfectament organitzada. L'enfrontament produït a Maó el febrer del 418, que acabà amb la conversió forçada de 540 jueus menorquins, motivà la carta del bisbe Sever, un document essencial per a conèixer l'època.

Els vàndals i l'Imperi Romà d'Orient

L'any 406 entraren a les Gàl·lies grups de vàndals, alans i sueus. El 409 els visigots saquejaren Roma. Aviat les mateixes Balears foren atacades pels vàndals. L'any 425 saquejaren les Balears i destruïren Cartago Espartaria (Cartagena) abans d'envair la Mauritània i centrar el seu regne a Cartago. L'ocupació vàndala de les Balears no es produí fins al 455. L'única mesura administrativa coneguda és la inclusió de les illes en la província vàndala de Sardenya. Un altre testimoni arqueològic important són les restes paleocristianes dels segles V i VI trobades a Cas Frares (Santa Maria del Camí), la Carrotja (Portocristo), Son Peretó (Manacor) i Son Fadrinet (Campos).

L'ocupació bizantina de les Balears, comandada per Apol·linar, es degué consumar a principis del 534. Els testimonis arqueològics manifesten unes actives relacions comercials amb el nord d'Àfrica i amb l'àrea oriental de la Mediterrània.

Des de mitjans del segle VII les fonts escrites sobre les Balears es fan rares. Les illes es convertiren en un punt molt perifèric de Bizanci. Alhora l'islam s'expandia amb rapidesa pel nord d'Àfrica, amb la presa de Cartago el 698 i l'ocupació de Septem, la capital de la Mauritània Segona.el 708. Abd Allah ibn Musa el 707 dirigí una acció de saqueig contra Sicília, Sardenya i les Balears. A finals del segle VIII hi ha notícies de noves incursions musulmanes, que haurien duit els illencs, en un quadre de ruptura de fet de la relació amb Bizanci, a demanar ajut militar a Carlemany. Encara a mitjan segle IX, a l'entorn de 859, els normands atacaren Mallorca, Formentera i Menorca.

Les illes orientals d'al-Àndalus

Isam al-Khawlani conquerí les Balears el 902-903. Al-Zuhri diu que al Castell d'Alaró (Hisn al 'Arun) els cristians s'hi mantingueren vuit anys i cinc mesos. Ibn Khaldun diu que "construí mesquites, posades i banys". El domini musulmà va comportar l'inici d'un procés d'islamització de la societat mallorquina. La integració de l'economia mallorquina en els circuits comercials musulmans i l'arribada d'immigrants andalusins, àrabs i berbers, va influir en el canvi cultural.

Les illes romangueren en una situació d'independència fins que Mujàhid, cap al 1010, s'emparà de la ciutat de Dénia i el 1015 estengué la seva autoritat a les Balears. Mujàhid morí el 1044 i el succeí el seu fill Alí ibn Mujàhid Iqbal-ad-Dawla, però el rei Àhmad ibn Sulayman al-Múqtadir de Saragossa el desposseí de Dénia. Arran d'aquests fets, el valí de Mayurqa Al-Murtada es proclamà emir el 1087.

La Madina Mayurqa s'havia anat engrandint al llarg del segle XI i l'emir Mubasir en dirigí una de les ampliacions i construí la murada defensiva. L'emir concentra el poder militar i civil. Al seu costat hi ha l'organització religiosa que gravita entorn de les mesquites: els cadis, jutges que dictaminaven en tots els processos judicials; els mestres i ensenyants; els encarregats del culte (imam), etc.

A l'entorn del canvi de mil·lenni l'Europa cristiana comença un formidable procés d'expansió. Es produí l'expedició de pisans, provençals i catalans contra Mayurqa entre els anys 1113-1115. L'emir Mubàixxir morí durant el conflicte, després d'haver demanat l'ajut dels almoràvits. El setge de Madina Mayurqa durà vuit mesos i acabà amb la seva devastació de banda dels croats.

Els almoràvits, incorporaren les Balears al seu imperi l'any 1116. Fou nomenat governador Muhàmmad ibn Ghàniya el qual restablí les bones relacions entre els almoràvits i la població mallorquina. Mentrestant, un nou moviment religiós -el dels almohades- prenia cos al Magrib i destruïa pertot arreu, excepte a les Balears, el poder almoràvit.

(Continuarà)
(La imatge és d'un dels carrerons de Valldemossa)