Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (I)


La veritat és que no he dormit gaire bé. Malsons, son intermitent, etc. Faig el manta una estoneta pel llit. Avui de nou, ens despertem a Mallorca, que tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mallorca; https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_Mallorca ): Mallorca és una illa de la Mediterrània, la més gran de les Illes Balears –per això també se l'anomena la Balear Major–, i és lloc d'origen dels mallorquins. Pel gran pes demogràfic de la capital, Palma, l'illa es va dividir tradicionalment entre Ciutat i la Part Forana. La Part Forana és la ruralia, la terra situada fora de població. A Mallorca, es fa servir aquest terme per a denominar de forma global totes les poblacions que no són la capital, Palma. De l'època clàssica, predominen les denominacions de conjunt referides a l'arxipèlag balear, en general diferenciant les Balears (Mallorca, Menorca i Cabrera) de les Pitiüses (Eivissa i Formentera), però alguns textos també comencen a donar nom a cada una de les illes.
Es desconeix com denominaren Mallorca els fenicis, a diferència del que passa amb Ebusus, però sabem que els grecs anomenaren Gimnèsies les Balears estrictes i Cromiussal'illa de Mallorca. La terminació en -ussa és d'origen foceu, i comuna en la toponímia insular clàssica.
Però tant grecs com romans usaren denominacions relatives a les dimensions de les dues illes més importants, del tipus la major (o la més gran) o la menor (o la més petita) de les Gimnèsies o Balearides, i amb aquesta denominació es troba a les plaquetes de patronatge, de producció local, de la ciutat federada de Boccoris; de manera coherent, també es documenta el terme Balear Major i Balear Menor i, resumidament i de manera autònoma, simplement la major i la menor. La denominació de Maiorica, junt amb la seva parella Minorica, no és citada fins al segle IV.
Així, doncs, Mallorca podria venir del llatí Maiorĭca, amb el significat de la major, en oposició a la menor de les Balears, Minorĭca. Etimològicament, la forma Mallorca presenta l'anomalia de la ll com a derivació de la i o j llatina, evolució impròpia del català, tot i que la seva pronúncia antiga era Maiorca. L'explicació més coherent d'aquesta evolució és el d'una ultracorrecció, segurament d'origen continental, de la iodització intervocàlica típica del mallorquí (oreia per orellapaia per palla).
Val a dir que Joan Coromines assenyala una altra possibilitat: sota l'aparença llatina de la forma Maiorĭca s'amaga un nom indígena llatinitzat. Els sufixos -ica i l'oposició Maiorĭca/Minorĭca l'únic que expressen amb certesa és el caràcter indoeuropeu dels dos noms, però poden pertànyer a un tronc lingüístic diferent del llatí. Certament, una forma llatina Maiorĭca no hauria pogut donar mai Mallorca. Des d'un punt de vista de les formes escrites, la forma Mallorca és molt dominant i la pronúncia Maiorca, segons Coromines, no ha existit mai. Per tant, la teoria de la ultracorrecció no se sostindria. La forma popular del nom de l'illa, transmesa a través del mossàrab, hauria estat Mallorca, procedent d'una base indoeuropea *Maglorica.
A l'Edat Mitjana va predominar el nom de l'illa en plural: Mallorques. Aquest nom, tant en plural com (no tan sovint) en singular, coincidia amb el nom de l'única ciutat. La restauració del nom llatí d'una de les poblacions, Palma, va resoldre l'ambigüitat.
En els textos hebreus de l'illa (per exemple els Responsa del Raixbaç) s'usava la denominació מיורקה (Maiorqa).
Prehistòria
La determinació de quan es produí el primer poblament humà és objecte de discussió. No es té evidència certa d'un poblament definitiu fins a final del IV mil·lenni. A partir del 2300 aC es documenta una cultura caracteritzada per produccions diversificades i la pràctica d'enterraments individuals a coves i balmes naturals. Les restes materials que ens han arribat són ceràmiques de filiació campaniforme i epicampaniforme. La construcció més emblemàtica és la naveta d'habitació o navetiforme, que té un origen que es remunta al III mil·lenni aC i té relació amb les cultures del sud europeu.
A finals del II mil·lenni aC apareix a Mallorca i a Menorca una nova fase cultural que rep el nom del seu monument més característic: el talaiot. Es manifesta una continuïtat dels espais habitats, de moltes necròpolis i dels antics rituals funeraris, la qual cosa fa pensar que el canvi no va significar la plena ruptura amb la població anterior, sinó que es va donar un llarg període de transició.
Els talaiots són construccions ciclòpies troncopiramidals o troncocòniques. Solen presentar una cambra interior amb el sòtil sustentat per una columna polilítica de tipus mediterrani a la qual s'accedeix per un portell amb llinda seguit d'un corredor. En certs casos hi ha indicis d'un pis superior. Solen tenir la base circular o quadrangular. Presenten paral·lelismes amb construccions megalítiques de Còrsega (torre) i Sardenya (nuraghe). La funcionalitat que se'ls donava és objecte de debat entre els historiadors: defensa, habitatge o altres funcions socials o religioses. A Mallorca s'han identificat aproximadament 270 poblats talaiòtics, amb una superfície mitjana ocupada de 6.123 m2. Cal destacar l'alta densitat de poblament, amb distàncies mitjanes entre un poblat i l'altre de 2,47 km.
Era una societat de pastors i pagesos. La cultura dels cereals estava consolidada i la generació d'un nou espai agrari era una realitat a la major part del territori insular. Diodor de Sicília diu que els mallorquins extreien oli del fruit de les mates (llentiscle) i el barrejaven amb saïm de porc per a obtenir-ne un ungüent. Plini va alabar les figues illenques pel tacte suau. La ramaderia era d'ovelles, cabres, bous i porcs.
Tenien una especial preocupació per la vida d'ultratomba, reflectida ens els rituals funeraris. Les figures taurolàtriques trobades, amb molts de paral·lels mediterranis, són abundants. També s'han trobat representacions d'aus. Les divinitats bèl·liques es documenten a partir del segle V aC. Són figuretes de bronze que representen guerrers nus, tocats amb elm i armats d'escut i llança. Els santuaris són edificis de planta generalment quadrada (Son Oms, Son Mas, Son Marí i els Antigors). Podrien haver-se construït a partir del segle IX aC. També s'han identificat monuments esglaonats, túmuls i talaiots amb possible finalitat cultual (Son Corró). Altres llocs de culte aprofitaren balmes i coves (abric de Son Matge).
Les colonitzacions
A partir dels últims segles del II mil·lenni aC es documenta la presència de navegants de l'est mediterrani. Els fenicis, i després els cartaginesos, s'instal·laren a Eivissa devers la primera meitat del segle VII aC. Els grecs també mantingueren relacions comercials amb les Balears.
La colonització púnica de Mallorca i Menorca és posterior a la plena incorporació d'Eivissa a l'àrea cartaginesa. Les ceràmiques més antigues fetes amb torn trobades a Mallorca són eivissenques i procedeixen de l'illot de na Guardis (Colònia de Sant Jordi). L'establiment de factories permanents és de finals del segle V aC, o potser ja IV. El comerç púnic introduí productes absents a Mallorca com el vi i l'oli; productes manufacturats com teles de qualitat, metalls, figures de bronze, collars de pasta vítria, ceràmiques, etc. La influència colonial es manifesta també a les construccions, rituals funeraris, adaptacions religioses i necròpolis.
(Continuarà)
(La fotografia és dels carrers de Valldemossa)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís