Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (VI)

Els republicans i els carlins restaven fora del sistema d'alternança. Els republicans es fragmentaren en diverses formacions (possibilistes, unionistes i federalistes). El Partit Republicà Federal defensava l'abolició de les quintes i de certs imposts, oposat al caciquisme i el cunerisme. L'any 1881 es reorganitzà el moviment obrer quan es creà la Unió Obrera Balear. El 1890 es fundà l'Ateneu Obrer Mallorquí i el 1892 els seus dirigents s'adheriren al Partit Socialista Obrer Espanyol. L'Ateneu Obrer es convertí amb la Federació Local de Societats Obreres sota la direcció de Francesc Roca. El carlisme tenia simpaties entre el clergat, part de la noblesa i sectors pagesos. Alguns d'aquests àmbits del tradicionalisme defensaren la cultura autòctona: en el setmanari manacorí La Aurora hi col·laborà el jove mossèn Antoni Maria Alcover.

La consolidació de l'economia capitalista va anar lligada a profundes crisis. Cal ressenyar la de 1873, que perdurà fins al 1895. Les Balears, en el context espanyol, ja eren una de les regions amb renda per capita elevada i la seva economia, en el darrer quart del segle XIX, es caracteritzà per l'avanç en la industrialització, les millores a l'agricultura i les comunicacions, així com per l'impuls del capitalisme i la proliferació d'entitats financeres. La fil·loxera va assolar els vinyets francesos i era necessari recórrer a la importació. De 15.543 ha de vinya el 1860 es passà a 30.000 el 1890. La fil·loxera atacà els vinyets mallorquins a partir de 1891 mentre que França ja podia disposar de vinyets recuperats, amb la qual cosa la vinya es reduí a 2.843 ha el 1907. Els regadius reberen un impuls amb les dessecacions del prat de Sant Jordi (a partir de 1848) i l'albufera d'Alcúdia (1870).

L'any 1875 la indústria fabril mallorquina constava de 2.965 tallers que ocupaven 13.845 treballadors. Es tractava d'una manufactura enfocada a la producció de béns de consum (tèxtil, calçat, aliments, metall, fusta...) i basada en el taller artesanal, amb ús freqüent del treball domiciliari i amb una base energètica orgànica. L'electrificació començà el 1901 (Alaró). El pes de les exportacions manufacturades cap al 1900 representava un 52% del total.

S'amplià la xarxa ferroviària (Consell-Alaró, Inca-Sineu, Inca - la Pobla, Palma-Manacor i Palma-Felanitx i es desenvolupà el transport marítim amb vaixells de vapor. Aparegueren noves entitats financeres com el Canvi Mallorquí el 1878, la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares (1882), la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Pollensa (Caixa de Colonya), el Crèdit Felanitxer, el Banc de Sóller, el Banc Agrícola i Comercial, etc.

L'adequació al cicle demogràfic modern s'accelera amb la reducció de la natalitat i de la mortalitat (amb xifres sensiblement més elevades de reducció que la mitja estatal). L'any 1887 l'esperança de vida d'un illenc en el moment de néixer era de 42 anys (igual que França, Regne Unit i Holanda per sols 32 anys en el conjunt de l'estat. La crisi finisecular donà una evolució lleugerament negativa entre 1887 i 1900(Mallorca perdé un 0,3% de la seva població). És aleshores quan es donà una emigració considerable (27.000 emigrants en el conjunt balear entre 1887-1997), compensada pel creixement vegetatiu positiu.

L'ensenyament era únicament en castellà i el català era reduït a l'ús oral. Tanmateix era molt insuficient. L'any 1885 hi havia a les Balears 8 escoles públiques de pàrvuls per 36 de privades.

Mallorca en el primer terç del segle XX

La guerra d'independència de Cuba i la guerra amb els Estats Units tingueren efectes importants a l'estat i a les Balears. La pràctica totalitat del calçat illenc es comercialitzava a Cuba. L'aventura neocolonial del Marroc respon a les ànsies de rescabalar la humiliació de 1898 i va ser un nou desastre. A Mallorca les protestes foren significatives, però la maquinària política caciquista controlà la situació.

L'any 1892 aparegué a Mallorca La Región dirigida per Lluís Martí que defensava l'autogovern. El regionalisme va tenir dos constituents: el tradicionalisme conservador (vinculat a sectors de l'església) i un sector del republicanisme federal. L'any 1898 aparegué La Nova Palma i el 1900 La Veu de Mallorca. El primer intent de vertebrar el regionalisme polític fou el 1909 amb la candidatura de l'Espurna a les eleccions municipals de Palma.

En els primers anys del segle alguns intel·lectuals començaren a parlar de la indústria dels forasters, el turisme, que segons ells tenia molt de futur. L'any 1903 es va inaugurar a Palma el primer establiment hoteler modern: el Gran Hotel i dos anys més tard es fundà el Foment del Turisme de Mallorca. En esclatar la Primera Guerra Mundial els circuits comercials se'n ressentiren. L'aprovisionament de primeres matèries es va fer difícil i s'encarí molt.

En el sector primari els efectes de la guerra varen ser ambivalents: va augmentar la demanda internacional de productes agraris, però la producció espanyola no podia atendre aquesta demanda i alhora garantir el proveïment de la població. Es varen haver de posar restriccions a l'exportació (sobretot blat i farina). El contraban es va incrementar i hi va destacar Joan March i Ordines (1880-1962), que, durant la guerra, arribà a controlar el contraban de queviures que es feia des de Mallorca. També es va fer seu el control del transport marítim regular a través de la Companyia Transmediterrània.

En l'àmbit polític el 1915 es reorganitzà el maurisme mallorquí. El regionalisme experimentà un intent de revifada, amb la reaparició de La Veu de Mallorca i la creació del Centre Regionalista, el 1917. També el novembre de 1917 es formà el Bloc Assembleista, integrat per regionalistes, reformistes, socialistes i republicans, que es presentà a les eleccions locals de novembre de 1917.

L'any 1903 es va crear la Federació de Societats Obreres de Balears i el 1909 els socialistes es reorganitzaren i, aliats amb els republicans, formaren la Conjunció Republicanosocialista que participà en les eleccions de 1910. El 1911 es constituí a Mallorca la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'augment dels preus provocat per la guerra i la manca de productes de primera necessitat com el carbó o la farina va dur a situacions crítiques. A principis de 1918 hi hagué manifestacions i saquejos de magatzems. L'epidèmia de grip de 1918 va agreujar la situació.

Joan March i Ordinas entrà en política enfrontant-se a la dreta tradicional. A les eleccions de 1923, March, al davant dels liberals mallorquins, aconseguí tres dels cinc escons. Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, efectuà un pronunciament erigint-se en dictador. La Unió Patriòtica, el partit únic, incorporà antics i nous cacics locals, al costat de gent nova que responia a perfils tecnòcrates i apolítics, en general d'ideologia conservadora.

El règim autoritari començà a declinar a partir de 1928. El Dictador, ja sense suports a l'oligarquia dominant i a gran part de l'exèrcit, dimití el gener de 1930. En el breu període del General Berenguer l'oposició es va reorganitzar: creació del Partit Republicà Federal de Mallorca, del Centre Autonomista de Mallorca i el Centre Regionalista de Mallorca, activitat socialista i sindical, etc. En canvi els monàrquics estaven desorganitzats per l'acció de la Dictadura. Les forces opositores s'uniren de cara a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 en el Front Únic Antimonàrquic. Els monàrquics guanyaren a Mallorca i Eivissa, però el triomf republicà a les principals ciutats (41 de les 50 capitals) forçà la partida del rei i el 14 d'abril es proclamà la República.

A partir de 1920, i fins al 1924, l'economia europea entrà en recessió i això es conegué en les exportacions mallorquines. Joan March, que s'havia acostat a la Dictadura, aconseguí el monopoli dels tabacs de Ceuta i Melilla i una posició de predomini a CAMPSA (creada el 1927). El 1926 fundà la Banca March. El 1927 es creà GESA que concentrà la pràctica totalitat de la producció energètica de Mallorca. En el període 1921-1930 les Balears cresqueren a una taxa del 4,47% anual, gairebé el doble que la taxa mitjana espanyola.

L'agricultura mallorquina continuava reforçant el seu caràcter comercial i l'any 1929 hi havia a les illes 37.000 hectàrees d'ametlerar. També augmentà l'exportació de porcs i ovelles, de conserves i polpa de fruita. La indústria del calçat s'orientà més cap al mercat espanyol, sense perdre el caràcter exportador. El tèxtil es mantingué a un bon nivell i els sectors metal·lúrgic i químic evolucionaren en positiu. S'amplià l'oferta hotelera: Gran Hotel Alhambra (1920), Mediterráneo Hotel (1922), etc. El 1929 s'inaugurà l'Hotel Formentor. L'any 1930 havien visitat Mallorca 20.000 turistes i el 1935 ja foren 40.000. La població mallorquina augmentà en les primeres 4 dècades del segle un 32%. Però el pes demogràfic de Palma cresqué de 63.937 habitants i el 25,7% de l'illa el 1900 a 114.402 habitants i el 34,9% de l'illa el 1940.