Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXX)

A continuació, el Sinn Féin va sofrir diverses escissions (1922, 1926 i 1970), de les quals van sorgir diversos partits com ara Cumann na nGaedhael, Fianna Fáil i el Sinn Féin Oficial, que més tard seria batejat com a Sinn Féin Partit dels Treballadors, conegut avui dia com a Partit dels Treballadors d'Irlanda.

L’escissió pel tractat

En acabar les negociacions del tractat Angloirlandés (desembre de 1921) entre representants del govern britànic i el govern republicà d'Eamon de Valera (triat per Dáil Éireann), l'assemblea constituïda per diputats del Sinn Féin i l'aprovació del tractat amb escàs marge per la Dáil Éireann, es va fundar el que es va anomenar Estat Lliure d'Irlanda. Irlanda del Nord (l'estat regional de sis comtats sota jurisdicció britànica en va quedar exclòs en virtut de la Llei de Govern d'Irlanda de 1920, tal com considerava el tractat). Una breu però amarga Guerra civil irlandesa (de juny de 1922 a abril de 1923) va esclatar entre partidaris i detractors del tractat. De Valera va dimitir com a president de la República i es va alinear amb els detractors del tractat. El bàndol victoriós, a favor del tractat, que incloïa la majoria dels parlamentaris del Sinn Féin i de l'electorat, van constituir l'Estat Lliure Irlandès. Molts d'aquells parlamentaris del Sinn Féin que estaven a favor del tractat van fundar el seu propi partit, Cumann na nGaedhael, i crearen en els anys 30 la coalició Fine Gael. Després d'abandonar les accions armades en l'Estat Lliure, el moviment va tornar a dividir-se amb la marxa al març de 1926 del seu president Eamon de Valera i altres defensors de la participació en política constitucional, que van fundar el partit Fianna Fáil i van accedir al parlament irlandès (Dáil Éireann) a l'any següent, i arribaren a formar govern el 1932.

Del Sinn Féin Oficial a Esquerra Democràtica

Després d'alguns intents frustrats d'insurrecció armada, inclosa una desastrosa aliança en els 40 entre alguns membres del Sinn Féin (el cap de l'IRA Sean Russell) i l'Alemanya nazi (de qui pensaven que podrien ajudar-los a prendre l'estat irlandès del sud), el partit va escorar cap a l'esquerra al llarg de la dècada dels 60, adoptant una anàlisi propera al marxisme. El 1970, es va produir una nova escissió entre l'IRA més marxista (IRA Oficial) i el Sinn Féin Oficial d'una banda, i l'IRA Provisional, de republicanisme més tradicional i el seu braç polític el Sinn Féin Provisional, des del qual el Sinn Féin Oficial va evolucionar fins al Sinn Féin Partit dels Treballadors, que va guanyar alguns escons en les eleccions al Dáil Éireann, el 1981-82. Més tard, van retirar l'etiqueta «Sinn Féin» del nom del partit, passant així a anomenar-se Partit dels Treballadors. Una altra divisió es va produir a principis dels 90, en la qual el secretari general del Partit dels Treballadors i tots excepte un dels seus parlamentaris van abandonar el partit i van crear-ne un de nou: Democratic left. Va participar en el govern al costat de Fine Gael i el Partit Laborista (1994-97) abans de fusionar-se amb el Partit Socialista Irlandès. En l'actualitat, el president, el secretari general i el portaveu del grup parlamentari del Partit Socialista són tots membres de l'extinta Esquerra Democràtica.

Sinn Féin provisional

Amb el rebuig de la violència dels «oficials» el 1972, el Sinn Féin Provisional va esdevenir la veu de la minoria nacionalista del nord, que veia en els atacs de l'IRA un mitjà per a forçar la fi del govern britànic i de la dominació protestant del majoritari Partit Unionista de l'Ulster, així com de la discriminació contra els nacionalistes del nord (en la pràctica, la comunitat catòlica), que havia convertit Irlanda del Nord, en paraules del Premi Nobel de la Pau i unionista de l'Ulster David Trimble, en una «casa freda per als catòlics». Mai no van tenir en compte la majoria dels nacionalistes, que votaven al Partit Socialista de John Hume. Una petita minoria votava al Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord. El rebuig nacionalista a la defunció de deu vaguistes de fam de l'IRA reclosos en presons britàniques el 1981 va suposar per al Sinn Féin un trampolí des del qual abordar la política en el nord. Una lluita interna pel poder entre un grup del sud liderat per Ruairí O Brádaigh i altre del nord per Gerry Adams va donar com a resultat el fet que O Brádaigh i els seus associats abandonessin el partit per a formar el Sinn Féin Republicà el 1986, del qual afirmaven que era el «veritable» Sinn Féin. Part de l'escissió va ser ocasionada per la decisió d'Adams i el Sinn Féin d'abandonar l'abstencionisme (això és, la negativa a acceptar-ne la legitimitat i a participar en els parlaments del Regne Unit i de la República d'Irlanda).

Si bé la política abstencionista cap al parlament britànic de Westminster va continuar, en el cas del Dáil Éireann fou abandonada. Sota la presidència (des de novembre de 1983) de Gerry Adams, alguns líders del Sinn Féin van intentar explorar majors nivells de compromís polític, de la qual cosa va resultar el procés de pau per a Irlanda del Nord dels anys noranta. Aquest moviment també va ser provocat per una sèrie de desastrosos atacs de l'IRA, entre aquests la matança d'un grup de gent que assistia a la cerimònia del Dia del Record a Enniskillen. Adams, que progressivament havia anat apartant el moviment del compromís militar, va aconseguir guiar-lo a un punt àlgid de popularitat, i a obtenir 5 escons dels 166 del Dáil Éireann en les eleccions generals de 2002. El partit va superar el seu rival nacionalista, el Partit Socialista Irlandès, i va esdevenir el partit nacionalista més votat en les eleccions a l'Assemblea d'Irlanda del Nord el 2003, liderat per Martin McGuinness, generalment considerat un ministre d'educació d'èxit encaminat a arribar a primer ministre en el Comitè Executiu d'Irlanda del Nord, en cas que aquest fos reformat. No obstant això, és una opinió estesa que l'èxit electoral del Partit Unionista Democràtic (opositor radical de l'acord) en comptes del Partit Unionista de l'Ulster i el seu posicionament com a primer partit unionista fa menys probable la perspectiva d'erigir un nou executiu.

Alguns sectors que critiquen el Sinn Féin al·leguen que la victòria electoral del PUD, i la consegüent amenaça per a l'acord, va ser resultat del fracàs de l'IRA en el desarmament, un fet que va obstaculitzar notablement la capacitat de David Trimble (a favor de l'acord) per a guanyar el suport de la majoria de la comunitat unionista. El Sinn Féin mai va acceptar aquesta al·legació. El Sinn Féin també va guanyar un nombre considerable d'escons en les eleccions de 2001 al parlament de Westminster. No obstant això, el partit continua practicant la seva política abstencionista i no pren possessió dels escons del parlament britànic de Westminster. (Continuarà)