Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXXVII)

Mentre hi anem fent cap, vaig pensant en la història d’Irlanda, alhora que contemplo la vida de la gent un dissabte a la tarda. Tinc la impressió que la majoria de gent viu ni molt bé ni molt malament, però el que sí que crida l’atenció és que les parelles tenen els fills molts joves.
Sobre la història d’Irlanda, es conta el següent a viquipèdia (https://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Ireland; https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Irlanda ):” La història d'Irlanda comença amb la prehistòria d'Irlanda, que s'estén per un període entre el primer assentament conegut, al voltant del 8000 aC, fins a l'aparició de la "protohistòricaIrlanda gaèlica en el moment de la seva cristianització al segle cinquè; el cristianisme cèltichavia subsumit, doncs, o reemplaçat, l'anterior politeisme a la fi del segle sisè.
Al voltant del 800 dC, més d'un segle després, les invasions dels víkings van fer estralls en la cultura monàstica i en diverses dinasties regionals de l'illa, però les dues institucions van demostrar ser prou fortes per a sobreviure i assimilar els invasors nòrdics. La invasió normanda de finals del segle XII va marcar l'inici de més de 700 anys de la participació britànica directa a Irlanda per part del Regne d'Anglaterra i més tard, el 1177, el príncep anglès Joan sense Terra va ser fet senyor d'Irlanda pel seu pare Enric II d'Anglaterra en el concili d'Oxford.
La corona no va tractar de fer valer el control total de l'illa fins que Enric VIII Tudor, rei d'Anglaterra, Escòcia i Gal·les, repudià l'autoritat papal sobre l'Església a Anglaterra per tal de poder casar-se amb Anna Bolena. Això va dur a la posterior rebel·lió de l'irlandès catòlic comte de Kildare, duc de Leinster, poderós terratinent que va amenaçar l'hegemonia anglesa a l'illa. Aleshores, Enric VIII es va proclamar a si mateix rei d'Irlanda i també va tractar d'introduir la seva reforma protestant de l'Església anglicana, que va fracassar a Irlanda. Els intents de conquerir o assimilar els senyorius irlandesos al nou Regne d'Irlanda anglès van portar a dures campanyes militars entre 1534 i 1603. Aquest període es va caracteritzar per una política de la corona anglesa d'establir colònies, que implicaren l'arribada de milers d'anglesos i escocesos protestants, els colons, i el consegüent desplaçament de la precolonització per part dels terratinents irlandesos d'arrel catòlica. A mesura que la derrota militar i política de la Irlanda gaèlica es va fer més pronunciada, a principis del segle XVII els conflictes sectaris entre colons britànics (anglesos i escocesos), protestants i irlandesos catòlics es va convertir en un tema recurrent en la història d'Irlanda.
El 1613, l'enderrocament de la majoria catòlica al Parlament irlandès es va realitzar principalment amb la creació de nombrosos barris nous que van ser dominats pels nous colons, de major poder econòmic i finançats per la corona britànica. A finals del segle XVII, els catòlics romans, com els adeptes de l'antiga religió s'anomenaren a partir d'aleshores a Irlanda, representaven al voltant del 85% de la població d'Irlanda, però malgrat això van ser prohibits al Parlament irlandès. La dominació protestant d'Irlanda es va confirmar després de dos períodes de guerra entre catòlics i protestants: 1641-1652 i 1689-91. El poder polític a partir de llavors es troba completament en mans d'una minoria protestant, mentre que els catòlics i els membres de moviments dissidents protestants, els inconformistes anglicans, van patir privacions polítiques i econòmiques greus a mans de les lleis penals escrites per la minoria protestant dominant.
El Parlament irlandès (Irish House of Commons) va ser abolit el 1801 arran de la republicana rebel·lió irlandesa de 1798, anomenada rebel·lió dels irlandesos units; així, Irlanda es va convertir en una part integral d'un nou Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en l'Acta d'Unió de 1800. Encara que es va prometre una derogació de la Test Act (lleis penals), als catòlics no els van ser concedits drets complets fins a l'emancipació catòlica que més tard es va aconseguir a tot el nou Regne Unit el 1829. Això va ser seguit per la primera llei de Reforma de 1832, una condició principal de la qual va ser l'eliminació dels propietaris britànics i irlandesos més pobres, sufragistes.
El Partit Parlamentari Irlandès es va esforçar per tenir preeminència des del 1880 fins que va arribar la Home Rule (una primera forma estatutària per al país), mitjançant el moviment constitucional parlamentari, arribant a guanyar l'Estatut d'Autonomia de 1914, la Third Home Rule Act, encara que aquesta llei es va suspendre després de l'esclat de la Primera Guerra mundial. L'alçament de Pasqua posat en escena pels republicans irlandesos dos anys més tard va portar a les turbulències del Physical force Irish republicanism, de nou a l'avantguarda de la política irlandesa.
El 1922, després de la Guerra d'Independència irlandesa i el tractat Angloirlandès, la part més gran d'Irlanda es va separar del Regne Unit per esdevenir l'independent Estat Lliure d'Irlanda, i després de la constitució de 1937, solament Irlanda. Els sis comtats del nord-est de l'illa d'Irlanda, coneguts com a Irlanda del Nord, es van mantenir per la força de les armes dins del Regne Unit. La Guerra Civil irlandesa va seguir poc després de la Guerra de la Independència. A partir d'aquí, la història d'Irlanda del Nord ja ha estat dominada pel conflicte sectari entre (principalment catòlics, per bé que no tots) nacionalistes irlandesos, i (principalment protestants) unionistes. Aquest conflicte va esclatar durant els anomenats The Troubles a la fi de 1960, fins que l'acord de Divendres Sant va portar a una pau precària trenta anys després, fins al dia d'avui, en què el conflicte no està del tot resolt.
Prehistòria irlandesa (8000ac -400dC) i origen etimològic

Els celtes anomenaven Éire la població de l'illa d'Irlanda, de manera que la terra que habitaven va començar a anomenar-se Éireann. Amb l'arribada de la llengua anglesa, el nom es va adaptar convertint-se en Ireland ), que vol dir, literalment, 'terra dels irlandesos'. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís