Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XL)

Alta edat mitjana i època víking (800-1166)

El primer atac registrat víking en la història d'Irlanda es va produir l'any 795, quan els víkings de Noruega saquejaren l'illa. Les primeres incursions víkings van ser de ritme ràpid en general i de petita escala. Aquestes primeres incursions van interrompre l'edat d'or de la cultura irlandesa cristiana i van marcar l'inici de dos segles de guerres intermitents, amb onades d'invasors víkings saquejant monestirs i pobles d'Irlanda. La major part d'aquests primers assaltants van arribar des de l'oest de Noruega. A partir de finals del segle VIII i durant els segles IX i X, els víkings provinents d'Escandinàvia assetgen i envaeixen Irlanda saquejant els monestirs i robant les principals riqueses de l'illa. Els víkings triomfen en bona part gràcies a l'aïllament i desunió que afectava els diversos clans i petits regnes. Al nord d'Irlanda, el clan dels O'Neill va ser l'únic capaç de resistir els atacs escandinaus. Els víkings estableixen la seva capital a l'actual Dublín i funden ciutats com Waterfordo Limerick. Finalment, un cap d'un petit territori a la província de Munster anomenat Brian Boru aconsegueix unificar bona part de l'illa sota el seu control. Això inquietà els víkings, que organitzaren una gran expedició per acabar amb el seu poder. La gran batalla té lloc a Clontarf el 1014, i l'exèrcit de Brian Boru hi resultà victoriós i els víkings expulsats.

Els víkings van ser mariners experts, que viatjaven amb drakkars, i pels primers anys del 840 dC havien començat a establir assentaments a les costes d'Irlanda per passar els mesos d'hivern. Els víkings van fundar assentaments en diversos llocs; el més famós n'és Dublín. Registres escrits d'aquesta època (principis i mitjans de 840) mostren que els víkings s'estaven movent més cap a l'interior realitzant els atacs (sovint amb l'ús de rius) i després es retiraven a les seves casernes costaneres.

El 852, els víkings van desembarcar a la badia de Dublín i van establir una fortalesa. Després de diverses generacions, un grup d'origen ètnic mixt irlandès i nòrdic va sorgir, els nòrdic-gaèlics o Gall-Gaels (Gall és la paraula irlandesa, en irlandès antic, per a 'estranger').

L'any 902 dC, els víkings van ser expulsats d'Irlanda pel rei irlandès Muirecán. Els víkings van fugir a Gal·les per vaixell, però seria per tornar més tard a reprendre Dublín. No obstant això, els víkings mai van aconseguir la dominació total d'Irlanda, sovint lluitant per i en contra de diversos reis irlandesos. La Batalla de Clontarf de 1014 va iniciar el declivi del poder dels víkings a Irlanda. No obstant això, les ciutats que els víkings havien fundat van continuar florint i el comerç es va convertir en una part important de l'economia irlandesa.

Irlanda normanda (1168-1536)

Arribada dels normands

El 1170, soldats anglonormands provinents d'Anglaterra comencen a arribar a Irlanda amb la intenció de conquerir-la. Al segle XII, Irlanda estava dividida políticament en una sèrie de petits regnes que tenien llaços jeràrquics entre si. Malgrat això, el poder era exercit pels caps d'unes poques dinasties regionals que competien entre si constantment per la supremacia sobre tota l'illa. Un d'aquests homes, el rei Diarmait Mac Murchada, del Regne de Leinster, va ser exiliat per força pel nou gran rei, Ruaidrí mac Tairrdelbach Ua Conchobair del regne occidental de Connacht. Fugint a Aquitània, França, Diarmait va obtenir el permís d'Enric II d'Anglaterra, anomenat Henry II, per reclutar cavallers normandsper recuperar el seu regne. El primer cavaller normand va desembarcar a Irlanda el 1167, seguit per les principals forces normandes, gal·leses i flamenques. Diversos comtats van ser restaurats sota el control de Diarmait, que va nomenar el seu fillastre, el normand Richard de Clare, segon comte de Pembroke, conegut com a Strongbow, com a hereu del seu regne. El rei Enric d'Anglaterra, que temia l'establiment d'un estat normand rival a Irlanda, va decidir intervenir en els afers polítics i militars irlandesos, intentant establir la seva autoritat.

Amb l'autoritat que li donà la butlla papal Laudabiliter del papa Adrià IV, Henry va desembarcar a Irlanda amb una gran flota a Waterford el 1171, i es convertí en el primer rei d'Anglaterra que va posar un peu a Irlanda. Henry va concedir els seus territoris irlandesos al seu fill menor, John, amb el títol Dominus Hiberniae ('el senyor d'Irlanda'). Quan Joan va succeir inesperadament al seu germà gran com a rei d'Anglaterra el "senyoriu d'Irlanda" va caure directament sota la corona anglesa.

Senyoriu d'Irlanda

Els normands, inicialment, controlaven tota la costa est, des de Waterford fins a l'est de l'Úlster, i van penetrar una distància considerable cap a l'interior. Els comtats, però, continuaven governats per molts reis petits. El primer senyor d'Irlanda va ser el rei Joan, que va visitar Irlanda el 1185 i el 1210 i va ajudar a consolidar les zones controlades per normands, alhora que garantí la independència de molts reis irlandesos que li van jurar lleialtat. L'ofensiva normanda, doncs, acabarà triomfant i en alguns anys, cap al 1250 aproximadament, prengué el control de gran part de l'illa. Poc de temps després, alguns hereus dels alts càrrecs de les antigues famílies irlandeses ajunten esforços i comencen a combatre la invasió anglonormanda, i n'aconsegueixen recuperar alguns territoris.

Malgrat tot, al llarg del segle XIII, la política dels reis anglesos va ser afeblir el poder dels senyors normands a Irlanda. Per exemple, el rei Joan instà Hugh de Lacy, primer comte d'Úlster, a desestabilitzar i enderrocar al llavors senyor de l'Úlster, abans de nomenar-lo primer comte. La comunitat hibernonormanda va patir una sèrie d'invasions que van fer cessar la difusió del seu assentament i poder. La política i els esdeveniments a la Irlanda gaèlica serveixen per a portar els colons més a l'òrbita dels irlandesos que dels normands. (Continuarà)