Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXXV)

L'endemà, l'oficial del jutjat va provar de continuar donant els comunicats però no ho va aconseguir. Les notícies sobre el que havia passat aviat va arribar a la propera Ballinrobe i molts vilatans van anar cap a la casa de Boycott on, segons el periodista James Redpath, van aconsellar al personal de servei de la casa i als jornalers de Boycott que deixessin immediatament els seus llocs de treball. Boycott va dir que molts dels seus treballadors van ser obligats a marxar «…sota amenaces de posteriors conseqüències.» Martin Branigan, un dels jornalers que més endavant va presentar queixa contra Boycott per impagament del salari, va dir en una altra ocasió que ho va fer perquè tenia por de la gent que va entrar en el camp on estava treballant. Finalment tots els treballadors de Boycott el van abandonar i es va veure forçat a tirar endavant la feina tot sol.
Al cap dels dies, el ferrer, el carter i la bugadera, ja fos intimidats pels altres o per voluntat pròpia, també es van negar a treballar per Boycott. El nebot de Boycott es va oferir a substituir el carter però va ser interceptat mentre feia la ruta entre Ballinrobe i Lough Mask, i va dir que s'hauria trobat en perill si hagués continuat el camí. Aviat també els botiguers de Ballinrobe van deixar de servir a Boycott i aquest va haver de portar els aliments i altres provisions mitjançant una barca des de Cong.
Cobertura mediàtica
Abans de l'octubre del 1880, la situació de Boycott no era gaire coneguda fora del comtat de Mayo,  però això va canviar quan el 14 d'aquell mes Boycott va escriure una carta al diari The Times explicant el que li passava. La carta es va publicar però, a més, Bernard Becker, que era corresponsal del Daily News va viatjar a Irlanda del Nord per conèixer de primera mà els fets. El 24 d'octubre, va enviar un article des de Westport en el qual hi havia una entrevista amb Charles Boycott. En aquest article deia que Boycott tenia una collita de cereals valorada en 500 lliures, la qual es podriria al camp si ningú feia la sega. Segons Becker, l'administrador estava protegit físicament però «cap dona de Ballinrobe gosava ni tan sols rentar-li una corbata o fer-li un pa. Tothom havia de dir-li que ho sentien molt però que no gosaven fer res per ell». A Boycott li van aconsellar que marxés però va dir a Becker que «no puc deixar plantat a lord Erne, i molt menys tenint en compte que tot el que jo tinc està en aquest lloc.»  Becker va vendre el seu reportatge al Belfast News-Letter, que el va publicar, i també al Dublin Daily Express. El 29 d'octubre, el Dublin Daily Express va publicar una carta en què es proposava recaptar diners per finançar un grup de treballadors que anessin al comtat de Mayo a salvar la collita de Boycott.  Entre el Daily Express, el Daily Telegraph, el Daily News i el News Letter van recaptar 2.000 lliures que es van emprar en l'expedició d'ajut a Boycott. Acompanyant aquests treballadors el govern va enviar soldats i un miler de policies que s'hi van estar mentre va durar la sega. Boycott va agrair l'arribada de treballadors per`va trobar exagerat i innecessari el desplegament de seguretat. Un cop salvada la collita, Charles Boycott va decidir abandonar el seu lloc com a administrador d'aquelles finques i marxar d'Irlanda.
Abans de tornar a Anglaterra, ell i la seva família van viatjar als Estats Units d'Amèrica. La seva arribada a Nova York va generar un gran interès dels mitjans informatius. El New York Tribune va escriure que «L'arribada del capità Boycott, qui involuntàriament ha afegit una paraula nova al llenguatge, és un esdeveniment d'interès internacional.»[  El New York Times va publicar que «Per motius privats el visitant va fer el viatge d'incògnit, fent-se enregistrar simplement com a Charles Cunningham.» El propòsit d'aquest viatge era fer una visita a uns amics que vivien a Virgínia, entre els quals estava Murray McGregor Blacker, un amic de l'època que va viure a Acaill i que s'havia establert als Estats Units.
Conseqüències
Parnell i altres líders de la Lliga van ser portats davant els tribunals de justícia, acusats pels fets de Lough Mask. Van ser absolts per deu vots a favor i dos en contra.Pel que fa a Parnell, diversos testimonis van declarar que ell sempre havia predicat als seus discursos mètodes de lluita no violents, per tant es va concloure que si en algun moment els pagesos havien fet servir la intimidació havia estat per iniciativa pròpia i no per influència d'aquest líder polític.
El desembre del 1880 es va preparar una llei agrària que abordaria el tema de les tres f i la Lliga la va considerar una victòria. També es va proposar una llei per regular la protecció de les persones i les propietats que prohibiria les coercions i es va aprovar el febrer del 1881. Molts ciutadans tant a Irlanda com a Anglaterra estaven en contra d'aquesta llei i es van associar ; aquesta associació anticoerció seri la precursora de l'actual Partit Laborista.
Retorn a Anglaterra
Charles Boycott va tornar a Anglaterra després d'uns mesos d'estada als Estats Units.
El 1886, va començar a fer d'administrador de finques d'Hugh Adair's Flixton, un terratinent de Suffolk. Sentia passió pels cavalls i va ser secretari del comité de la cursa de Bungay. Boycott va tornar a Irlanda, per passar les vacances i, segons Joyce Marlow, no sentia rancúnia cap a aquell país.

A començaments del 1897, va emmalaltir greument i, amb l'esperança que un clima més benigne l'ajudaria a recuperar-se va fer un creuer amb la seva dona cap a l'illa de Malta. A Brindisi, es va sentir molt malalt i va haver d'interrompre el creuer per tornar a Anglaterra. La seva salut es va continuar deteriorant i el 19 de juny del 1897 va morir a la seva casa de Flixton, als 65 anys. Es va celebrar un funeral a l'església de Burgh St Peter, oficiada pel seu nebot Arthur St John Boycott, que havia estat vivint amb ell durant els fets de Lough Mask. La seva vídua, Annie, per poder pagar les despeses del funeral i altres deutes va vendre alguns béns. Alguns diaris de Londres, inclòs el The Times, van publicar obituaris.” (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís