Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XLVII)

El 1972, a Belfast 5 civils són morts després de trets del RUC. L'IRA provisional realitza accions contra diversos interessos britànics durant la dècada dels setanta, com la bomba que va esclatar a la presó de Montjoy, però en augmentar també la repressió a la República d'Irlanda, també actua a l'altre costat de la frontera, atemptant contra comissaries de la Garda (policia de la República d'Irlanda) i altres objectius. El 1974, es produeix un motí a la presó de Long Kesh per part dels presoners polítics de l'IRA, la revolta serà reprimida durament. L'autoritat britànica decideix optar per l'estratègia del càstig al republicanisme radical i la negociació amb el republicanisme més moderat, representat per l'SDLP. Es prohibeixen els esports gaèlics (Hurling i futbol gaèlic). Són anys de revoltes, atemptats d'ambdós bàndols, morts, i presumptes tortures a les comissaries i presons, etc. El 1979, es produeix a Belfast un míting realment massiu, en què diversos oradors demanen enèrgicament la retirada de l'autoritat britànica d'Irlanda. El 1980, diverses presoneres republicanes asseguren haver patit diversos maltractes i vexacions a les presons.

El 19 de desembre de 1980, els presoners del Bloc H (màxima seguretat) de la presó d'Armagh finalitzen una vaga de fam, ja que existeixen indicis d'una possible negociació amb les autoritats. Els presoners rebutgen vestir amb l'uniforme de la presó, ja que el consideren un uniforme criminal. Per contra, van despullats amb una manta al voltant del cos. Esperen que se'ls deixi portar la seva pròpia roba i millorar algunes de les pèssimes condicions en què es troben (manca de tota l'aigua necessària, manca de matalassos per dormir…). Les negociacions fracassen i els presos es revolten a les seves cel·les, trencant tot allò que tenen a l'abast. A partir de març de 1981, els presos decideixen tornar a començar una vaga de fam, aquest cop fins a les darreres conseqüències. El primer presoner a posar-se en vaga és Bobby Sands i els altres aniran entrant-hi gradualment. La situació és molt delicada, les autoritats es neguen a negociar i les famílies dels presos pateixen moltíssim amb la situació. Davant l'immobilisme britànic, el Sinn Féin i els presos decideixen que una bona estratègia de pressió seria proposar Bobby Sands com a candidat als comtats de Tyrone i Fermanagh en les properes eleccions. La candidatura de Sands mou moltíssima gent en la seva campanya electoral i s'aconsegueix que els altres partits republicans no es presentin separant el vot catòlic. Finalment, el 30 d'abril de 1981, Sands guanya les eleccions a Fermanagh i South Tyrone (30.492 vots contra 29.046 del candidat unionista) convertint-se així en diputat del parlament britànic. L'alegria de la victòria contrasta amb la ràbia i tristor que provoca l'immobilisme britànic en el tema de les presons. Finalment, molt poc després de les eleccions, Sands mor i després d'ell, nou presos més seguiran el seu camí. Algunes famílies decideixen posar fi a la dramàtica situació i autoritzar l'alimentació forçosa. La mort dels 10 presos provoca un impacte brutal en la societat republicana, i es produeixen avalots en algunes localitats. Els funerals seran multitudinaris.

Segueixen més de 10 anys de tensions i conflicte, en què es produeixen diverses morts d'un i l'altre costat. El 1983, es produeix la fugida de 38 presos del bloc H de la presó de Long Kesh, El govern britànic emprarà molts dels seus recursos en la detenció dels fugits. Entre 1983 i 1987, uns 25 funerals republicans són atacats pel RUC. Es fan tristament famoses les escenes de cops de porra d'antiavalots als cementiris. El 1988, tres membres de l'IRA desarmats són assassinats a trets a Gibraltar per soldats britànics. El funeral d'un dels membres serà atacat amb granades i trets per part de paramilitars unionistes: moriren tres persones més i resultaran ferides unes quantes. El mateix any, el Sinn Féin i l'SDLP emprenen unes primeres converses amb la finalitat de poder crear un "escenari de pau". El 1989, al mateix temps que queia el mur de Berlín, diversos activistes, desafiant les forces policials i militars britàniques, procedeixen al desbloquejament i la reobertura de les carreteres, tallades anys enrere amb terra, runa i deixalles, entre la República i Irlanda del Nord.

El procés de pau

Serà a partir de la dècada del noranta quan comença el final de l'activitat armada d'ambdós bàndols a Irlanda del Nord. El 1994, l'IRA declara una treva després de l'evolució de diversos contactes secrets amb el govern britànic. Un mes després, les principals organitzacions armades unionistes també s'afegeixen a l'alto el foc. S'apropen presos des de presons angleses i el Sinn Féin veu reconegut el seu paper com a actor polític imprescindible, tant al nord com al sud d'Irlanda. Aquelles negociacions es van acabar truncant i el 1996 l'IRA anuncia la represa de la seva activitat armada, fent dos atemptats a zones de negoci de Londres i Manchester que causaran unes pèrdues econòmiques brutals al Regne Unit. El Sinn Féin torna a quedar exclòs per la resta de forces polítiques, tot i que les darreres eleccions li donen el 16% dels vots. Durant els anys següents, es produeixen violents enfrontaments quan en les celebracions del 12 de juliol, les marxes orangistes insisteixen a desfilar també pels barris catòlics. Finalment, el 1997, ja amb Tony Blair com a primer ministre, l'IRA anuncia un segon alto el foc. A partir d'aquí, per primera vegada des de 1921, republicans i catòlics s'asseuen a una mateixa taula per negociar el futur d'Irlanda del Nord. També serà la primera vegada, des que Michael Collins negocià el tractat d'independència d'Irlanda (del sud), en què un primer ministre britànic rebrà públicament un representant del Sinn Féin. (Continuarà)