Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XLI)

Ressorgiment gaèlic i declivi normand

L'any 1261, el debilitament dels normands s'havia convertit en manifest quan Fineen MacCarthy va derrotar un exèrcit normand en la Batalla de Callann. La guerra va continuar entre els diferents senyors i comtes uns 100 anys, causant una gran destrucció, sobretot al voltant de Dublín. En aquesta situació caòtica, els senyors irlandesos locals van recuperar grans quantitats de terra que les seves famílies havien perdut des de la conquesta i que passaren al seu poder després que la guerra hagués acabat. Els territoris recuperats s'organitzen en comtats (counties). Després d'això, el 1336 i 1394Eduard III i Ricard II, respectivament, realitzen atacs molt durs cap a la resistència irlandesa que, malgrat tot, no acaben aconseguint la imposició del control anglès en tot el territori.
La pesta negra va arribar a Irlanda el 1348. Atès que la majoria dels habitants anglesos i normands d'Irlanda vivien en ciutats i pobles, la plaga els va colpejar molt més del que va fer a l'irlandès natiu, que vivia en assentaments rurals més dispersos. Després que hagués passat, la llengua gaèlica i els costums irlandesos van arribar a dominar el país de nou. El territori controlat pels anglesos es va contraure a una àrea fortificada al voltant de Dublín (la Palissada), i tenia poca autoritat real.
A finals del segle XV, el centre d'autoritat anglès a Irlanda havia gairebé desaparegut. Les preocupacions d'Anglaterra van ser desviades per la Guerra de les Roses. El senyoriu d'Irlanda estava en mans dels poderosos Fitzgerald, comte de Kildare, que va dominar el país per mitjà de la força militar i les aliances amb els senyors i clans irlandesos. En tot el país, els senyors gaèlics van ampliar els seus poders a costa del govern anglès a Dublín, però el poder del govern gaèlic de Dublín va ser greument amenaçat per la introducció de la llei de Poynings el 1494. Segons aquesta llei, el Parlament irlandès es va posar essencialment sota el control del Parlament de Westminster a Anglaterra.
Irlanda a l’edat moderna (1536-1691)

El Regne d'Irlanda: conquesta anglesa i rebel·lió

El 1534 Enric VIII, rei d'Anglaterra, refusa reconèixer l'autoritat del papa i el Vaticà, i adopta el protestantisme com a culte per a Anglaterra. Aquest fet provoca l'assalt i la destrucció de diversos convents i altres edificis religiosos a Irlanda. És durant el mandat d'Enric VIII i de les seves successores Maria i Elisabet, quan es decideix fer un gir en la tàctica pel control total d'Irlanda. Aquesta nova estratègia consisteix en la progressiva implantació de colònies angleses a l'illa, que es desenvolupà en diverses fases durant més d'un segle.
Des de 1536, Enric VIII decidí conquerir Irlanda i posar-la sota el control de la corona anglesa. La dinastia dels Fitzgerald, comtes de Kildare, que s'havien convertit en els governants reals d'Irlanda al segle XV, s'havia convertit en aliats poc fiables dels monarques Tudor. Havien convidat tropes borgonyones a Dublín per coronar el pretendent dels York, Lambert Simnel, com a rei d'Anglaterra el 1487. De nou el 1536, Silken Thomas Fitzgerald va entrar en oberta rebel·lió contra la corona anglesa. Després de sufocar aquesta rebel·lió, el rei Enric VIII va decidir posar Irlanda sota control governamental anglès perquè l'illa no es convertís en un punt de partida per a futures rebel·lions i invasions estrangeres d'Anglaterra.
El 1541 Irlanda va passar de ser un senyoriu a un regne. Enric va ser proclamat rei d'Irlanda en una reunió del Parlament irlandès aquell any. Aquesta va ser la primera reunió del Parlament irlandès a la qual van anar tant els cacics gaèlics irlandesos, com l'aristocràcia hibernonormanda. Amb les institucions de govern en el seu lloc, el següent pas era estendre el control anglès al Regne d'Irlanda a la totalitat del seu territori, que Enric reclamà. Això va prendre prop d'un segle, amb diferents administracions, ja negociant o lluitant amb els senyors irlandesos i els senyors anglesos independents.
El 1558, es produeix una dura persecució contra bisbes i altres càrrecs religiosos irlandesos, i en són executats un bon nombre. És aquí quan la comunitat catolicoromana, entre els quals també hi havia anglonormands que no havien canviat de culte, s'uneix més que mai, arrelant profundament un fort sentiment antianglès. Es prohibeix l'ús del gaèlic i altres tradicions i costums autòctons.
Durant aquells anys l'armada espanyola a Irlanda, l'anomenada Invencible, va patir grans pèrdues durant una temporada extraordinària de tempestes a la tardor de 1588. Entre els supervivents hi havia el capità Francisco de Cuéllar, que va fer un notable relat de les seves experiències a Irlanda.

Es va completar la conquesta anglesa durant els regnats d'Elisabet I d'Anglaterra i Jaume I d'Anglaterra, després de diversos conflictes brutals. (Vegeu rebel·lions de Desmond(1569-1573 i 1579-1583 i la Guerra dels Nou Anys 1594-1603, per a més detalls.) Després d'aquest moment, les autoritats angleses a Dublín van establir un control real sobre Irlanda per primera vegada, de manera que tenien un govern centralitzat en tota l'illa, i amb èxit van desarmar els senyorius d'origen gaèlic. Però els anglesos no van tenir èxit en la conversió dels catòlics irlandesos a la religió protestant i els mètodes brutals utilitzats per l'autoritat de la corona (incloent-hi el recurs a la llei marcial) per tenir el país sota control augmentaren el ressentiment cap al govern anglès. (Continuarà)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís