Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XLVI)

El 1925, es forma una comissió "independent" que haurà d'elaborar un informe en què s'haurà de delimitar la frontera definitiva entre la República d'Irlanda i Irlanda del Nord. Molts republicans posen esperances que aquesta comissió inclogui dins la Irlanda del Sud alguns territoris que han quedat al nord i que són majoritàriament catòlics, però aquesta comissió acaba dictaminant que les fronteres no hauran de ser objecte de modificació. Al mateix temps, el govern irlandès (Fine Gael) signava un document garantint que els sis comtats de l'Úlster pertanyen al Regne Unit. El 1937, com ja s'ha dit, amb De Valera a la presidència del govern irlandès, es publica una nova constitució per a Irlanda, en què es reconeix com a territori nacional la totalitat de l'illa d'Irlanda, article que romandrà vigent fins als acords de pau de finals dels noranta.

El renaixement del moviment republicà

Els primers anys de crisi republicana van tocant la seva fi quan la repressió per part dels governs britànic i irlandès vers alguns membres de l'IRA empresonats torna a despertar la consciència d'alguns sectors. Així, el 1940, Peter Barnes és penjat a Anglaterra, mentre que Tom D'Arcy i Seán McNeela moriran després de la realització d'una llarga vaga de fam reclamant el seu estatus com a "presoners de guerra". El 1942, un altre membre de l'IRA, Tom Williams, és també penjat i a aquest li seguiran d'altres. Els funerals d'aquests activistes són multitudinaris a Dublín i reactiven l'adormit esperit de lluita i protesta. El 1948, un nou diari republicà, The United Irishmen, comença a circular. El 1951, activistes de l'IRA assalten una caserna a Derry, coincidint amb la visita oficial de la família reial britànica. El 1954, l'IRA assalta una caserna de l'exèrcit britànic a Armagh, apropiant-se d'un nombrós arsenal. A les eleccions de 1955, el Sinn Féin es recupera i obté 12 representants al parlament britànic. El 1956, l'IRA inicia l'operació Harvest, que consisteix en l'atac a casernes i oficines que les forces britàniques tenen a Irlanda del Nord.

La resposta britànica

L'autoritat britànica respon a l'augment d'activitat per part de l'IRA i la resistència irlandesa procedint a la il·legalització del Sinn Féin, fet que s'acaba produint el 1957 i que durarà fins al 1974. Alhora, el RUC (policia nord-irlandesa) augmenta la duresa en la seva repressió. El mateix any 1957, Seán Sabhat i Fergal O’Hamlon són morts per l'actuació d'aquest cos policial. També el RUC, a partir d'aquell mateix any de 1957, seguint les directrius de les autoritats britàniques, començarà a aplicar la pràctica de l'"internment without trial", és a dir, empresonament sense judici. Circulen uns documents entre els membres del RUC en què es diu que tota persona sospitosa de voler acabar amb l'autoritat britànica a la zona podrà ser empresonada de manera "preventiva". El 1958, James Crossan, membre del Sinn Féin, és assassinat pel RUC sense que cap agent fos imputat per cap tipus de conducta inapropiada. El 1965, el Sinn Féin decideix variar la seva estratègia i decideix ocupar els escons al parlament de Dublín i d'Irlanda del Nord. Això provoca una escissió en el si de l'IRA el 1969. Mentre l'ala oficial decidirà optar per declarar una treva, sorgeix també l'IRA provisional, que mantindrà vigent la lluita armada.

La lluita pels drets civils

Diversos agents socials de la població civil irlandesa/catòlica de l'Úlster es comencen a mobilitzar per acabar amb les injustícies i les desigualtats que afecten aquest sector de la població d'Irlanda del Nord. El moviment s'organitza en la Nothern Ireland Civil Rights Association (NICRA), que aconsegueix aglutinar diversos sectors republicans i fins i tot algun de protestant. Es produeixen multitudinàries manifestacions, que pressionen el govern britànic. Es reclama la fi del Gerrymandering (sistema electoral discriminatori) sota el lema: "One man, one vote" (una persona, un vot), la fi del sectarisme, el final de la discriminació laboral i la fi de l'empresonament sense judici. Les marxes que es van anar succeint durant la segona part de la dècada dels seixanta varen culminar en la gran marxa de 1968 a Derry, la qual va ser durament reprimida pel RUC. Aquesta repressió, que va afectar membres de la premsa, va acabar jugant en contra de l'autoritat britànica, ja que les dures imatges de la repressió a una manifestació pacífica van ser objecte de comentari en multitud de mitjans de comunicació arreu del món.

Els “Troubles”, o els 30 anys de conflicte armat

Encara que mai ha estat reconeguda oficialment com a "guerra", els anys que van des de finals de la dècada dels seixanta fins als acords de pau als noranta han sigut una guerra de facto entre dues societats fortament enfrontades a Irlanda del Nord.

A Derry, després de la dura repressió a la manifestació pels drets civils del 1968, el moviment republicà es radicalitza encara més. El 1969, es produeix una autèntica revolta al barri catòlic del Bogside, que acabarà sent popularment conegut com a Batalla de Bogside. La "batalla" durarà un any i es desencadena després que el RUC assassinara dos civils al barri. La comunitat republicana aixecà enormes barricades al Bogside i als barris catòlics veïns (Brandywell i Creggan) impedint l'entrada de les forces policials. El RUC inicia llavors una ofensiva per recuperar el control de la zona, però aquesta ofensiva fracassarà, a causa de la resistència veïnal que durant tres dies i tres nits impedeix l'entrada de la policia. Nombrosos membres del RUC resultaran ferits i la policia es veurà obligada a retrocedir. Uns dies més tard, el govern britànic decideix posar fi a la revolta enviant els B Specials, que és la policia d'elit britànica. Aquests també seran testimonis de la "rebuda" del Bogside i finalment, un any després, és el mateix exèrcit britànic l'encarregat de posar punt final a la revolta emprant un contingent de 5.000 soldats recolzats amb carros de combat.

El mateix any (1969), a Belfast, es produeix una autèntica batalla entre barris catòlics i protestants. Diversos carrers de transició entre barris són escenari de trets i explosions i serà famosa una "incursió" d'unionistes a Bombay Street (barri catòlic), on els protestants aniran cremant impunement les cases del carrer, tot mostrant la Union Jack.

El 1972, a Derry, la NICRA promou una nova manifestació per tornar a incidir en la reclamació dels drets civils per a tothom. La manifestació recorre els carrers del Bogside, aplega 20.000 persones que reclamen el final de l'internament sense judici, la discriminació laboral, etc., però la marxa serà finalment recordada com a Bloody Sunday (Diumenge Sagnant), ja que el cos de paracaigudistes de l'exèrcit britànic reprimirà la manifestació amb foc real, matant 14 persones. Després d'aquells fets, cap militar britànic va ser inhabilitat. L'excusa va ser que els manifestants van atacar els militars amb foc real i bombes, i que l'exèrcit es va veure obligat a respondre, però no és això el que testimonien els nombrosos presents i fotografies. Cap soldat britànic no va resultar ferit aquell dia.

L'internament sense judici va ser una pràctica habitual entre el RUC i la resta de forces d'ordre britàniques, i foren més de 2.000 persones afectades per aquesta pràctica instaurada fins al 1975. (Continuarà)