Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XLIII)

Esclavitud

Des del XV fins al segle XVIII els presoners irlandesos van ser venuts com a esclaus. Durant segles, doncs, els irlandesos van ser deshumanitzats pels anglesos, que els descriuen com salvatges i bàrbars, de manera que el seu assassinat impune i el desplaçament de les seves terres eren del tot justificats.  El 1654, el Parlament britànic va deixar a Oliver Cromwell les mans lliures per desterrar als "indesitjables" irlandesos. Cromwell va "arrodonir" literalment el nombre de catòlics per tot el camp irlandès i els va col·locar en vaixells amb destinació al Carib, principalment Barbados. Les autoritats de les Índies Occidentals, per por que els irlandesos es resistissin a la servitud, van tractar els presoners amb molta duresa. Els registres indiquen que els sacerdots catòlics irlandesos eren torturats i executats de manera rutinària. Al voltant de 1655, 12.000 presos polítics havien estat enviats per força a Barbados.

Naixement del nacionalisme irlandès entre la comunitat protestant

A totes les restriccions imposades des de Londres, s'hi afegia la del comerç. Totes les exportacions i/o importacions havien de passar prèviament per Anglaterra, on eren gravades amb forts aranzels. Això era un obstacle importantíssim per a l'economia de l'illa. Aquest fet va fer que els propietaris i comerciants protestants (d'origen britànic) comencessin a queixar-se a Londres per aquesta injustícia econòmica. Es comença a demanar més marge de poder pel parlament de Dublín.

Esclata la Guerra d'independència dels EUA i això, en certa mesura, és un factor positiu per al nacionalisme irlandès. Un bon nombre de tropes angleses són destinades a Amèrica, fent disminuir la presència militar a Irlanda. Així, entre 1778 i 1783, l'Imperi britànic es veu obligat a fer algunes concessions. S'atorguen més poders al parlament de Dublín, s'aboleixen les lleis restrictives del comerç i se suavitzen les lleis penals i les prohibicions cap a la població irlandesa. Es reconeix el dret de la població catòlica a l'educació i la propietat, però encara estan prohibits els drets polítics. En un país amb un 90% de població catòlica, el parlament és 100% protestant.

La Revolució francesa de 1789 també té els seus efectes a Irlanda. Comencen a néixer reclamacions de justícia i igualtat per a tothom, catòlics i protestants. Neix l'organització dels "United Irishmen", que sota el guiatge de Wolfe Tone plantejarà les seves reivindicacions al parlament de Dublín. Els protestants, principalment de l'Úlster, reaccionen creant l'orde d'Orange, en record a Guillem d'Orange. Els rumors d'una nova ofensiva britànica a Irlanda són forts i Wolfe Tone busca el suport francès per plantar-hi cara. S'inicia la rebel·lió irlandesa de 1798, que confia en el suport francès. L'ajuda francesa es produeix, però és un complet fracàs i un cop més, la derrota precedirà una època de dura repressió. El 1800, el parlament de Dublín és totalment abolit i els parlamentaris irlandesos (tots protestants) s'incorporen al parlament britànic, naixent el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlandamitjançant l'"acta d'Unió". Aquesta nova onada repressiva força alguns irlandesos a prendre el camí de l'exili.

El modern nacionalisme irlandès i la fam

L'abolició de la prohibició d'educació i d'exercir professions liberals va veure els seus efectes ràpidament entre la població catòlica. Un jove advocat de nom Daniel O'Connell va ser un dels primers líders polítics catòlics. O'Conell va intentar crear un moviment de masses per assolir l'abolició de la "Union Act", el desenvolupament d'una reforma agrària, el retorn del parlament irlandès i el dret de la comunitat catòlica a participar en la vida política i presentar-se a les eleccions. O'Connell funda l'Associació Catòlica, que aviat va aglutinar un gran nombre de militants i simpatitzants. Finalment, Londres atorga el 1823 la "Catholic emancipation Act", que autoritza els catòlics a participar en les eleccions. Aquest fet provocà que diputats catòlics irlandesos entressin a formar part del Parlament britànic.

Justament quan semblava que la causa irlandesa començava a conquerir algunes fites, entre 1845 i 1848 es produeix una terrible època de fam. Una malaltia en la patata (un dels principals conreus irlandesos) sembla que va ser la causa que la gran majoria de collites se n'anessin en orris. Es produeix la mort de centenars de milers de persones i l'emigració cap als emancipats EUA (Boston i Nova York), Glasgow (Escòcia), Liverpool(Anglaterra) i Austràlia és enorme. El govern britànic intenta pal·liar la crisi amb la contractació de fins a 700.000 persones en la construcció de murs de pedres per separar els camps, però no atura la importació de productes agrícoles provinents d'Irlanda. Els llibres dels ports irlandesos demostren que per cada vaixell de mercaderies que arribava al port de Dublín amb "ajudes" d'aliments en sortien sis cap a Gran Bretanya. Per visualitzar les conseqüències de la crisi provocada per la fam, només cal veure una dada: el 1845 la població irlandesa és de 8.500.000 persones. El 1900 aquesta xifra ha descendit fins a situar-se en els 4.000.000 habitants (una reducció de més de la meitat de població). (Continuarà)