Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXXVI)

L’aire és cada cop més fred i marxem cap a la que serà la darrera parada del dia, que no és altra que un dels monuments a la fam que hi ha escampats per tot Dublín. Mente anem fent via la guia ens explica coses de la vida quotidiana a Irlanda. Ella va venir de Madrid i s’hi va quedar. Irlanda és un país que està en creixement, però ho és de manera artificial, ja que el govern ha donat molts avantatges fiscals a les empreses, les grans multinacionals, per tal que s’hi instal·lin. Però això és una arma de doble tall: els que vénen de fora tenen sous elevats i s’està produint una gran bombolla immobiliària, de manera que els lloguers s’han disparat i els joves han de marxar cada vegada més als afores i a barris perifèrics i està augmentant la desigualtat social. Ella ens diu que té amics que cobren molt, però d’altres que no tant i s’han de buscar la vida com poden o fins i tot, marxar... ens conta que ella no veu gens clar com acabarà tot...

Arribem ja, quan ja és ben negra nit, al costat de l’estàtua sobre la Gran Fam ( 1, Hawthorn Terrace, East Wall, Dublin 3, Irlanda; http://www.tourist-information-dublin.co.uk/the-famine-memorial.htm; https://www.visitdublin.com/see-do/details/famine-memorial#53.347933|-6.250194|16 ), al costat del riu Liffey, davant de l’edifici de duanes (https://ca.wikipedia.org/wiki/Custom_House; https://en.wikipedia.org/wiki/The_Custom_House ), “The Custom House, la casa de duanes (Irlandès: Teach an Chustaim) és un edifici neoclàssic del segle XVIII de Dublín a la zona nord del riu Liffey a prop del pont Matt Talbot.  Va ser dissenyat per James Gandon com a edifici de duanes del port de Dublín. Va ser completat el 1791 amb un cost de 200.000 £. El 1800 el Decret d'Unió va centralitzar tots els assumptes duaners del Regne Unit a Londres pel que l'edifici mai no es va utilitzar. Les quatre façanes estan decorades amb escuts d'armes i escultures ornamentals que representen els rius Irlandesos com per exemple el cap al·legòric del riu Liffey obra de Edward Smyth igual que les altres tretze. La façana principal està situada paral·lela al riu Liffey i destaca un pòrtic dòric central amb pavellons als costats coronats als extrems per dos escuts d'armes d'Irlanda. A la zona central de l'edifici es troba la cúpula de bronze què remata per una estàtua al·legòrica al comerç, realitzada per Henry Banks.

El 1921 durant la Guerra Angloirlandesa l'edifici va ser cremat per l'Exèrcit Republicà Irlandès a causa del seu simbolisme amb la sobirania anglesa de l'illa. L'incendi va trigar cinc dies a ser extingit realitzant greus danys a tot l'edifici. La seva reconstrucció va començar el 1926 però no va concloure fins al 1991.”

Al fons, es veuen edificis de grans multinacionals, tal i com es fa notar.

I què és la Gran Fam? Doncs un període desastrós de la història d’Irlanda. A viquipèdia s’explica el següent (https://en.wikipedia.org/wiki/Great_Famine_(Ireland); https://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Fam_Irlandesa ): “La Gran fam irlandesa (en anglès Great Famine o Great Hunger i en irlandès An Gorta Mór o An Drochshaol) va ser causada entre altres motius per l'escassesa entre els anys 1845 i 1849 a Irlanda d'un producte alimentari bàsic per a la població: la patata o creïlla; pel que també és coneguda com la Irish Potato Famine (Fam Irlandesa de la Patata). La fam es va gestar durant uns 50 anys mitjançant la desastrosa concurrència de factors com la ineficient política econòmica del Regne Unit, els mètodes de cultiu inadequats i la desafortunada aparició del mildium de la patata, provocat pel fong Phytophthora infestans que destruïa ràpidament un dels més importants aliments de l'època, la patata. Les conseqüències de la fam es van deixar sentir fins després de 1851. No es va registrar el nombre de morts causades per la fam, però la xifra estimada se situa entre 500.000 i un milió de víctimes en els anys següents a 1846. A més, dos milions de desplaçaments van ser motivats pel desastre i altres molts van emigrar a Gran Bretanya, els Estats Units, Canadà i Austràlia en el que es va conèixer com la Diàspora Irlandesa.

La Gran Fam va ser una catàstrofe social, biològica, política i econòmica. Hi ha una notable diferència entre la Gran fam i altres crisis humanes que van ocórrer a l'imperi, o al món desenvolupat contemporani de la Revolució industrial.

Els efectes immediats a Irlanda van ser la devastació, i a llarg termini la immensa, i contínuament canviant cultura i tradició irlandesa.

El 1997 el Primer Ministre del Regne Unit Tony Blair va emetre un comunicat expressant el seu remordiment pel que considerava una inacció del govern britànic en assistir els irlandesos durant la crisi.”

La guia ens diu que va ser un genocidi premeditat que els anglesos van fer amb Irlanda. Molta gent va emigrar (d’aquí que hi hagi irlandesos gairebé arreu del món) i la que es va quedar, va morir o va passar autèntiques penúries.

Després d’escoltar durant tot el dia històries sobre la història d’Irlanda, em quedo amb una conclusió: Irlanda és un país de lluitadors que no ha defallit mai per aconseguir la seva llibertat, malgrat els greus entrebancs.

Ens acomiadem de la gent i ja marxem cap al carrer O’Connell, a on entrem a resguardar-nos una mica del fred i fer algunes compres. (Continuarà)