Visita pels Països Catalans: el País Valencià i Menorca (del 28 de desembre de 2016 al 4 de gener de 2017): volta per la Font d’en Carròs (31 de desembre de 2016; dia 4) (i II)

Encara que en este lloc s'han trobat restes d'ocupació anterior, probablement des de l'edat del bronze, el castell és de construcció islàmica i va haver de servir durant este període com a refugi per a les alqueries veïnes i centre recaudatari d'imposts. Després de la conquesta cristiana i la seua donació al cavaller Carròs, va ser refortificat i ampliat, edificant noves dependències i una església, convertint-se en residència feudal dels nous senyors.

El castell va ser ocupat i destruït en 1364 per les tropes castellanes del rei Pere en el transcurs de les Guerres de la Unió. Recuperat pels aragonesos, fou reedificat pel seu llavors propietari, Berenguer de Vilaragut, en 1368. El desembre de 1598 un fort terratrèmol va assolar la zona, demolits bona part de les estructures de la fortalesa, que des d'aleshores va quedar totalment abandonada.

El conjunt, format per dos recintes defensius, presenta també dues fases constructives diferents: una islàmica, de la qual queden poques restes localitzats sobretot en el recinte superior, i una altra cristiana que es correspondria amb les reformes efectuades després de la Reconquesta i les Guerres amb Castella i que són les que millor han sobreviscut. L'entrada a la fortalesa és per una porta que s'obri a l'extrem oest. Adossada a trams de muralla fets de tapial, dels que s'han conservat 67 metres, s'alça la torre de l'homenatge, quadrangular i construïda a base de maçoneria i maó amb reforços de carreus a les cantonades. Esta torre sembla datar del s. XV, quan el castell tenia ja un caràcter residencial i devia tenir tres plantes i coberta de volta sobre la qual es disposaria el pas de ronda emmerletada.

Enganxat a l'interior de l'extrem nord de la muralla trobem un aljub que es cobria amb volta hui enderrocada. Al seu costat hi ha una torre que defensa un accés secundari. També queden restes d'altres torrasses que reforçaven el recinte i que semblen de factura cristiana posterior. Malgrat que el castell es troba actualment abandonat i en ruïnes, queden del mateix suficients estructures en peu per fer recomanable la seua visita.”

El camí no està molt ben indicat i ens trobem gossos cada dos per tres. Pràcticament no hi ha ningú enlloc i el camí es fa ben agradable. Observem alguns camps de tarongers, curulls de taronges. Arribem al capdamunt del castell, ja en runes i observem una urbanització que destrossa tota la muntanya, mentre que hi ha camps que s’estan tornant erms i la línia de la costa queda desdibuixada per horribles edificis. Malgrat tota la destrossa del PP, la vista és ben bonica. El vell castell en runes està voltat d’oliveres, sota les quals dinem una mica i prenem el sol de desembre que ens acarona el rostre. Al cap d’una estona, retornem al poble per un camí alternatiu que passa pel bell mig de la urbanització. Hi ha molts cotxes estrangers i alguna gent que volta. El camí de tornada a La Font d’en Carròs és molt més bonic que el d’anada. Desgraciadament, però, també hi ha moltes cases a mig construir amb tota la merda fora. Aconseguim arribar al poble i ja anem directament a l’apartament. Després de descansar un xic, ens dutxem i ja retornem a  Tavernes de Valldigna, a escoltar uns quants concerts més del Festivern. Avui, però, sento bastanta fred i m’agafa, fins i tot, son. No ens ha costat gaire trobar aparcament i el tenim més a prop, de manera que marxar no es fa tant llarg. La carretera, abans de la mitjanit, està bastant buida. Una vegada a La Font d’en Carròs i a l’apartament, improvisem el sopar de cap d’any, just per engolir-lo abans de fer les dotze campanades i fer un xic de revetlla a l’apartament abans d’anar a descansar i gaudir del primer dia de 2017!

(La fotografia correspon a les oliveres que hi ha a l'esplanada del castell de Rebollet)